Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

Opinió

1-O: Ni oblit ni folklore

«Catalunya és un fangar on el Govern continua enfilant-se en les paraules buides per dissimular la derrota. L'1-O va ser un èxit malgrat la policia espanyola i malgrat tots els governs»

per Maria Vila Redon, 1 d'octubre de 2018 a les 22:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 1 d'octubre de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Ja ha passat un any de l'1 d'octubre i encara avui la violència exercida per l'estat espanyol és explotada per l'independentisme per no parlar del que va passar. Si critiques els presos ets un monstre cruel. Si penses que les coses s'haurien d'haver fet d'una altra manera ets un desconsiderat, perquè hi ha gent que està patint molt. La violència policial d'aquell dia protagonitza totes les commemoracions perquè allà on ens sentim més còmodes és en la posició de víctimes. Volíem votar -i vam votar- i l'estat ens va atonyinar.

Per a mi, la imatge de l'1 d'octubre no són els cops de porra de la policia espanyola, sinó els centenars de milers de persones que van protegir les urnes alegrement i de manera autoorganitzada, plens de coratge, en un exercici de consciència col·lectiva sense precedents. Si haguéssim sabut que el Govern -el nostre Govern- no tindria en compte els nostres vots, potser ens ho hauríem pensat dues vegades. De fet, el vespre de l'1 d'octubre el Govern de la Generalitat ni tan sols va donar les dades de participació, escudant-se en la violència policial. No hi havia cap motiu per no donar-les: per moltes urnes que s'haguessin endut, els vots estaven comptabilitzats.


Els dies anteriors al referèndum, de fet, ja presagiaven que el Govern no tenia cap intenció de complir la llei del referèndum aprovada per la majoria del Parlament. Puigdemont es passejava pels mitjans dient que ens havíem guanyat "el dret a ser respectats", "passés el que passés l'1-O". Jordi Sànchez deia que un milió de vots ja seria un èxit i l'Assemblea animava la gent a participar en la "Festa de la música" alçant les paperetes fent cua endreçadament davant dels col·legis tancats. Una setmana abans, el Govern havia dissolt la Sindicatura Electoral malgrat la predisposició d'alguns dels seus membres a assumir les multes, donant així arguments als qui més tard els acusarien d'haver celebrat un referèndum sense garanties.

Sembla que el despropòsit dels dies posteriors tampoc ha merescut una explicació: una declaració "suspensa" (és a dir, una no-declaració) amb la promesa d'una negociació primer i l'excusa de la violència després, i finalment una declaració d'independència que tampoc no ho era perquè en cap moment cap membre del Govern va tenir cap intenció de defensar-la. El silenci d'aquell cap de setmana va ser un dels episodis més vergonyants que hem viscut: els responsables polítics van declarar la independència i van desaparèixer mentre Òmnium i l'ANC demanaven a la gent que descansés.

Desconcert total, 155, presos i exiliats, i el desplegament d'un xantatge emocional que va servir per guanyar unes eleccions imposades que van dur a un Govern suposadament efectiu encapçalat per un president de la Generalitat que va ser triat després que el Parlament s'empassés totes les imposicions del Tribunal Suprem en lloc de plantar-se amb el poc que li quedava, que és que el president autonòmic el tria el Parlament autonòmic, sense ingerències.

Avui, Catalunya és un fangar on el Govern continua enfilant-se en les paraules buides per dissimular la derrota. Però quan tot es desfà l'única cosa que queda dempeus és la veritat, per molt que els governants es dediquin a potinejar les coses nobles. L'1 d'octubre de 2017 va ser un èxit malgrat la policia espanyola i malgrat tots els Governs. No ens ho deixem folkloritzar i traguem-ne lliçons que ens serveixin d'alguna cosa.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Maria Vila Redon
Advocada. Escric i xerro on em deixen, i com a bona catalana faig coses. Em molesta especialment que les circumstàncies m'obliguin a defensar posicionaments que en una situació de normalitat no defensaria, però suposo que ja es tracta d'això. Viure és prendre partit, i a vegades m'espanto si veig que em modero.
16/09/2019

L'arrossegament de Netanyahu

05/08/2019

L'ase dels cops

22/07/2019

Més residuals que mai

08/07/2019

Les trampes del «30 minuts» sobre el català

24/06/2019

Hong Kong sota el gegant xinès

10/06/2019

Eixamplar la base dels altres

28/05/2019

No ens n'hem sortit, però això és el principi

30/04/2019

Més enllà del resistencialisme

15/04/2019

La cruïlla d’Israel (segona part)

01/04/2019

La cruïlla d'Israel

Participació