Recordant l'1-O

«Ja eren les 5 del matí, la consigna era clara, calia estar tan d'hora com fos possible a les portes del col·legi, i una vegada més el poble no va fallar»

per Jordi Trapé , 1 d'octubre de 2018 a les 08:23 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 1 d'octubre de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
L'U d'octubre ha passat ja a ser una part inesborrable de la memòria col·lectiva del nostre país, recordant aquells dies un té la sensació que érem invencibles i que la victòria la teníem a tocar, al col·legi Pare Algué no va ser diferent de la majoria de col·legis del principat. El dia 29 de setembre al voltant de les 4 de la tarda un grup no més gran de 10 persones ens dirigíem al Pare Algué amb la intenció de defensar el nostre col·legi electoral i mantenir-lo obert fins que acabés el referèndum, costés el que costés. Tot i les tensions inicials i els estira-i-arronses, vam aconseguir instal·lar-nos al gimnàs del col·legi, que era el lloc on es farien les votacions. En aquell moment ja érem una trentena de persones congregades al col·legi i al cap de 2 hores en passàvem la setantena.

Al voltant de les 8 de la tarda vam fer la primera reunió, es respirava un ambient de festivitat absoluta, amb certs núvols d'incertesa, hi havia gent de tota mena i d'orígens molt diversos, gent que havia participat en dinàmiques assembleàries abans i gent que gairebé ni sabia que era una assemblea, gent del si i del no, gent que creia que la independència era la meta final i gent que creia que era l'inici d'un llarg camí. Però si alguna cosa teníem totes clara, és que cada persona que estava a allà defensant el col·legi era un granet de sorra més per assolir la victòria. Quan estàvem juntes les incerteses es veien clares i els dubtes s'esvaïen i es que quan l'horitzó és la llibertat un sempre treu el millor de sí mateix.


Una quarantena vam fer nit a allà i l'endemà vam tenir un dia realment intens, ja érem unes 130 persones al col·legi i a cada hora érem més, es va organitzar gairebé tot de manera immediata (barbacoes, activitats pels més petits, visita de la tuna tuninya, connexions en directe amb la televisió irlandesa i infinitat de coses més. Ah i amb visita doble de mossos inclosa).

A la 1 de la nit van arribar les urnes i amb elles, les corredisses i els nervis, crec que aquella nit passarà també a la història per ser la que menys hores va dormir el conjunt de la població catalana.


Ja eren les 5 del matí, la consigna era clara, calia estar tan d'hora com fos possible a les portes del col·legi, i una vegada més el poble no va fallar, en qüestió de minuts ja hi havia més d'un centenar de persones davant la porta del col·legi, era fosc però no feia falta llum per veure la fermesa de tots aquells valents i valentes que s'anaven congregant de manera cada vegada més multitudinària davant la porta.

I va arribar el Dia D i l'hora H, i al igual que arreu del país, les cues eren espectaculars, eren les nou clavades i tot estava a punt, quan vam obrir les portes del col·legi recordo veure a la meva mare que estava a les posicions més capdavanteres de la cua, i instintivament vaig anar corrents a abraçar-la,i l'abraçada va ser llarga, molt llarga, i es que tota aquella tasca titànica que tan difícil semblava un divendres a la tarda s'havia fet realitat. Recordo aquella primera hora com una hora d'èxtasi col·lectiu, les mirades de complicitat, les abraçades, la il·lusió de la gent que podia votar i aquella sensació brutal de formar part de l'historia viva de casa nostra.


Aviat però van començar a aparèixer els primers problemes informàtics i van començar a arribar les primeres imatges de les atrocitats que estaven fent la policia del règim als diferents punts de votació. L'ambient es va enrarir, una mescla d'impotència i de ràbia continguda, constantment corrien rumors que ja venien, que ja estaven a tocar. Vam col·locar barricades a les entrades amb pneumàtics, vam apuntalar portes amb tot allò que vam poder. Eren hores molt dures, però els col·legis eren plens a vessar, Manresa a l'igual que la resta pobles, viles i ciutats del país va aguantar dempeus i sense vacil·lacions un embat repressiu i de violència per part d'un estat demofòbic i totalitari.

I vam guanyar, només al Pare Algué 1.395 persones, sota unes condicions brutals de repressió, van exercicir el seu dret inalienable d'autodeterminar-se, i es que a casa m'han ensenyat que no hi ha res més revolucionari que un procés d'autodeterminació i realment aquells dies estàvem a punt per canviar-ho TOT, com a poble i des de baix, vam aconseguir que el desplegament de més 18.000 agents de les forces d'ocupació no servís per res, no van passar llavors i no passaran ara. Vam sobrepassar a tota aquella gent que no es creia el referèndum, la que es volia anar a fer fotos a 100 metres d'un col·legi tancat amb una papereta a la mà i a tota aquella que es va posar de perfil. Vam posar en jac a tot un règim que feia més de 40 anys que gaudia d'una absoluta impunitat.

Només amb una forta mobilització popular podrem tornar a tenir la victòria tan a prop com en aquells dies i és precisament a aquí on el CDR pren una rellevància cabdal, més uns i tres d'octubre i menys dies 10, mentre la sobirania resideixi als despatxos i no al carrer, nosaltres, el poble sempre hi sortirem perdent. La consigna és clara: organitzem-nos i autodeterminem-nos.

Fem memòria de tot allò que va passar fa just un any, quan Vic Remei, quan Manresa i tot el país sencer va demostrar que aquí hi ha poble digne! I ho demostrarem totes les vegades que faci falta, perquè al final els carrers seran sempre nostres!

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació