Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR
opinió

Freedom for Maragall

«Barcelona mereix més que el passeig capriciós d'un exministre francès, justament partidari de les porres i de les presons. Només pot créixer si té un discurs propi, lliure i inimitable»

per Jordi Cabré, 24 de setembre de 2018 a les 20:00 |
No aconseguiran res furgant en el cognom: no es tracta de presentar el germà Ernest com a cap de llista, ni de fitxar l'ex-assessor com a cap de campanya de Manuel Valls, ni de reivindicar-ne l'herència com fa l'extraordinària alcaldessa Colau, ni de buscar-hi cap ADN enganxat a les mans de Mascarell. Ho han oblidat: en Pasqual era genuí.

Despertava odis i amors incondicionals, però tenia discurs propi i odiava les disciplines. Va acabar sent un díscol del seu partit (massa tard, molt tard), i va posar la creativitat pel davant de la imitació. No va permetre que ni tan sols Pujol li donés lliçons de res, tenia idees, somniava federalismes impossibles i Senats sucursalistes.


Impulsava la incontestable lletjor del Cobi perquè volia ser diferent (pagant el preu de la incontestable lletjor), fins i tot creava escuts nous per a la ciutat saltant-se l'heràldica (i tot plegat per a matar el tema de les quatre barres), cantava i ballava, hi posava rumba i color, i fins i tot en la campanya per president de la Generalitat va presentar-nos un CAT subratllat amb un somriure.

Maragall feia maragallades, és clar. Maragall maragallejava, com el setembre setembreja (que diria Josep Pla), com Pujol pujolejava, que és el que fan els personatges que tenen alguna cosa a dir. Com fan els que no han de recórrer al cognom, a l'assessor o al toc diví. En Pasqual és en Pasqual. En Pasqual és del tot original, com cal.

Per què se'l disputen ara? Pel record dels Jocs Olímpics, ves. Perquè la mediocritat s'ha instal·lat a la política, perquè vivim de renda, perquè reivindicar ara Maragall és el mateix que dir que Barcelona són els Jocs. Però si Barcelona són els Jocs i el voluntariat i les obres de les rondes i la Vila Olímpica i la gran transformació urbana i l'obertura al mar, és perquè Maragall va tenir una visió i una empenta.

Sembla mentida que no ho vegin. La pregunta que ens hem de fer és quina visió, quina empenta, quina idea pròpia de futur tenen ara els noms que sonen. Una idea pròpia que no sigui ni Maragall ni Gaudí, que no ens facin viure de renda. He escrit en diversos articles la següent pregunta: on podem trobar el Gaudí d'avui?


Hi ha les condicions a Barcelona per a acollir les dosis de creativitat, audàcia, talent, treball, col·laboració, organització civil, generositat administrativa, amor per la feina, tècnica i ambició que es van concentrar en un geni resident a la ciutat? Quin voldríem que fos el nostre "Gaudí", el nostre modernisme, la nostra modernitat? Quina forma tindria? Quin missatge, quina aportació al món?

Doncs el mateix ens hem de preguntar amb l'hipotètic Pasqual Maragall d'avui. Recordar els Jocs Olímpics és com recordar la Sagrada Família: no serveix de res. El que cal és tenir una actitud creativa, la que hi ha darrera del temple i de l'organització dels Jocs. L'actitud original, genuïna, transgressora, pròpia, inimitable: aquella que havien arribat a tenir la Fura dels Baus en la inauguració del 92, i que ara passa per demanar perdó per uns llacets. Que baix que hem caigut tots plegats.

A Barcelona no s'entén el moviment independentista, és clar, si no s'arriba a entendre Barcelona. En Pasqual se'n va adonar tard, perquè durant el 92 només va fer que posar obstacles als joves del Freedom for Catalonia: no es va adonar (potser perquè era massa aviat) que aquella xiulada al rei durant la inauguració de l'estadi olímpic no era una cosa de quatre brètols.

No es va adonar que Barcelona, tant el 92 com ara, no vol que el seu cosmopolitisme la faci ser una ciutat apàtrida. Barcelona s'ofega en el marc de la globalització, nota que la volen fer de segona categoria, nota unes muralles massa grosses, centres de decisió massa llunyans, nota que la volen relegar a "una ciutat bonica". I així li va.

El Freedom volia dir que Barcelona vol ser el centre de decisions importants, i que això passa per tenir un Estat propi, i que mentre no es disposa d'aquest Estat s'acaba imposant la tendència assimiliacionista. I no, no es tracta només d'estats i d'independències: té molt a veure amb el model, amb el missatge, amb allò que es vol presentar al món.

El Freedom era molt més que una cosa independentista. El Freedom era això, el Freedom. Era reivindicar que no hi ha Fura sense llibertat, que no hi ha Josep Carreras sense senyera a la solapa, que no hi ha rumba sense Gràcia o sense Barceloneta, que "Els Segadors" no són ni han de ser mai una musiqueta de benvinguda al txinta-txinta reial.

El Freedom volia dir Freedom for Barcelona, volia dir llibertat, volia dir que la policia ja aleshores requisava banderes catalanes i torturava independentistes, volia dir deixeu-nos ser com som, volia dir identitat barcelonina, veu pròpia, originalitat, Gaudí, Miró, Dalí, Picasso, Tàpies, caràcter, mediterraneïtat, societat civil, les quatre columnes de Puig i Cadafalch, el monument a Rafel de Casanova per l'Exposició del 1888, l'"abajo las murallas".

La foto de Català i Pic de l'espardenya trepitjant una esvàstica, l'amor per l'humanisme, la mesura humana de l'urbanisme, la curiositat per l'avantguarda i la innovació, l'amor al mar, el dit de Colom, les ganes d'obrir-se al món des d'una veu pròpia. El Freedom volia dir, per molt que molestés a Pasqual Maragall (que li va molestar moltíssim), que si no ets tu mateix deixes de ser automàticament una idea bonica.

Dos dels activistes del Freedom de l'any 92 estan avui empresonats: Joaquim Forn i Jordi Sànchez. En nom de tot el contrari del que significa Barcelona, en nom de tot el contrari que significa la llibertat i el poder ser un mateix. En nom de tot el contrari del que significa (avui i també el 1992) el PSC-PSOE, o el PP, o Ciutadans, o el 155, o Lerroux.

Per això Barcelona mereix més que rèpliques o imitacions. Per això Barcelona mereix més que el passeig capriciós d'un exministre francès, justament partidari de les porres i de les presons. Per això Barcelona només pot créixer si té un discurs propi, lliure i inimitable. Per això hem de guanyar Barcelona.

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Jordi Cabré
Escriptor, advocat, expert en gestió pública. Col·labora en diversos mitjans escrits i audiovisuals. El seu últim llibre és Canvi cultural: retrat d'una generació, a edicions Pòrtic. A Twitter: @jordicabre.
03/12/2018

Vox i el monstre

19/11/2018

La «Ciutat Catalunya»

05/11/2018

​El nou líder

22/10/2018

Full de ruta

08/10/2018

L'única sortida

24/09/2018

Freedom for Maragall

10/09/2018

Inflem les bombolles!

28/08/2018

Relat Barcelona (1)

13/08/2018

Autoritarisme és derrota

16/07/2018

S’havia de dir Crida

Participació