Opinió

Presidenta Forcadell, locutori 37

«Posem les mans al vidre, nous petons que intenten travessar-lo i la darrera mirada mentre ella se’n va i tu intentes seguir-la amb els ulls, acompanyant-la amb el cor i amb el cap»

per Josep-Lluís Carod-Rovira, 12 de setembre de 2018 a les 21:00 |
Amb prou feines dos-cents metres abans d’arribar-hi, a l’esquerra, una bandera espanyola de dimensions notables voleia amb ostentació en un xalet, dalt de tot d’un gran pal, just per damunt d’una de catalana, minúscula. La desproporció de mides i el lloc que simbòlicament s’atorga a cadascuna és tan gran que no deixa lloc a dubtes sobre la voluntat de superioritat, i fins de menyspreu i ridiculització, de l’una damunt de l’altra. A la carretera, bona part dels llaços grocs pintats a l’asfalt han estat desfigurats amb retocs de color vermell que n’espanyolitzen el caràcter emblemàtic i algunes de les inscripcions manuals amb el nom dels presos polítics han estat sobrepintades amb l’objectiu de fer-les il·legibles. Però esborrar noms no esborra la realitat ni les conviccions. Fora, el dia és lluminós i assolellat, però el cel ja no té aquella blavor intensa del bo de l’estiu.

El centre penitenciari és de construcció recent, nou i amb una arquitectura moderna, que vol allunyar-se de la sensació angoixant i tètrica de les presons d’abans. Estèticament ho aconsegueix, per més que els tràmits de seguretat que cal passar-hi et recorden, en tot moment, on et trobes. No s’obre cap porta nova si abans no s’ha tancat, darrere teu, la que acabes de franquejar. Sense el telèfon mòbil ni qualsevol altre objecte, finalment fem cap a l’àrea de locutoris on els visitants poden parlar amb els presos interns. Hi entrem només amb les paraules, les idees i els sentiments, després d’haver travessat controls i un gran pati interior, fins arribar al lloc on tindrem la trobada. Ens toca el locutori 37, el penúltim en un llarg passadís ple de recintes per a les visites, tots buits mentre nosaltres hi som. Dues cadires fosques de plàstic i un micròfon a la nostra banda i, rere el vidre que separa els dos espais del locutori, una cadira i un telèfon, perquè la persona interna a la presó pugui dur una conversa amb qui la va a veure, són tota l’estança. Ens esperem només uns minuts i, de seguida, ja arriba ella. La veritat és que no saps com reaccionar, ni de quina manera saludar amb tota la complicitat i tot l’afecte que li vols transmetre en aquell moment. Et sents impotent. Poses les mans sobre el vidre, com les hi posa ella a l’altra banda fent-les coincidir amb les teves, mentre somriu. Fas petons que envies amb les mans, com quan érem petits i encara continuem ensenyant a fer als nets.


L’aspecte és bo i el posat sembla segur. És una dona forta, parla amb convicció i una gran enteresa, malgrat l’adversitat de les circumstàncies. Ens passem una bona estona tocant temes personals, familiars, d’amistats. En algun moment, sobretot quan parlem del Jan, el net d’un any, o bé de la mare, que ja en té 90, els ulls fa l’efecte que estiguin a punt d’espurnejar-li, però és només un instant. Aquests temes de conversa, distesos, amables, propers, provoquen més d’un somriure espontani que, en el context on ens trobem, s’agraeix. Ens explica la munió de drames personals que ha descobert en les històries d’altres internes, vides fetes malbé i amb un futur amb més interrogants negatius que certeses esperançades. De les més de 700 persones empresonades, només una trentena llarga són dones i ella és la sola presa política del centre. Ha vingut a la visita amb tres llibres a la mà que li han arribat avui i que l’acompanyaran en les hores de reclusió. La seva cel·la fa 11 metres quadrats i hi està sola. Allà hi té un televisor petit, on pot anar seguint l’actualitat política catalana i també els aspectes més rutinaris i sorprenents de la quotidianitat. Fins ara ha anat responent tanta correspondència com li ha estat possible i atenent les nombroses visites que va rebent, de familiars, d’amics, d’autoritats, de dirigents polítics i socials, etc. Però aviat haurà de deixar de fer-ho per centrar-se en la lectura de les 50 mil planes del sumari del seu cas i preparar-ne la defensa davant el proper judici. Fa molt d’esport, de manera regular, cada dia, comenta.

A ella li fan pagar la seva condició anterior de presidenta de l’ANC. Només així s’entén que li imputin els delictes de desobediència i també de rebel·lió, pel qual es troba empresonada. Sembla força clara aquesta situació atès que no tenint com a presidenta de la Cambra vot de qualitat, sinó el mateix que qualsevol altre membre de la mesa, igual, doncs, que els quatre membres sobiranistes que hi pertanyien, el vot dels quals era tan imprescindible com el seu per a fixar l’ordre del dia, aquests són al carrer i estan acusats només de desobediència. Tots cinc van fer possible el debat i la votació d’allò que, sobiranament, la majoria del Parlament havia acordat, com passa en tots els parlaments democràtics del món. Mentre va parlant, reposadament, en un to tranquil i un xertolí magnífic, em ressona permanentment a l’orella el seu ja històric “President, posi les urnes!”. Sap que cada setmana hi ha actes, mítings, sopars i concentracions solidàries davant de la presó on ella es troba i ho agraeix perquè l’ajuden a conviure millor amb la duresa del dia a dia que comporta tota privació de llibertat. “Ahir algú va posar música dels Beatles, darrere la presó, que jo podia sentir clarament. Em va agradar molt”, afirma, tot acompanyant les paraules amb un nou somriure.

“Haurien d’anar acabant”, diu la funcionària, amablement. “En cinc minuts els passo a recollir”, conclou. I passen els minuts i som on érem al principi, ara que ja hem arribat al final. Continues trobant-te impotent davant l’absurditat del moment. Novament posem les mans al vidre, nous petons que intenten travessar-lo i la darrera mirada mentre ella se’n va i tu intentes seguir-la amb els ulls, acompanyant-la amb el cor i amb el cap fins que es perd pel laberint de locutoris, amb una funcionària al costat. Refàs el camí per a sortir, recuperes els objectes personals i et trobes, novament, al carrer. Una sensació de malestar s’ensenyoreix de tu i et deixa atuït. És una barreja de ràbia i d’impotència, tot alhora. És allí tancada, perquè pensa el mateix que tu penses, el mateix que més de dos milions de compatriotes. Ha estat i és una dona valenta, la presidenta Carme Forcadell. Dalt del cotxe, estem una estona en silenci, perquè cap paraula no pot expressar tot el que sentim, amb precisió, plenament... Com hem pogut arribar fins aquí? No pot haver-hi normalitat política, ni institucional, ni social, mentre tinguem gent a les presons i a l’exili. Els volem tots aquí i els volem lliures. I això cal tenir-ho present a cada pas que fem.

Fora, el dia és lluminós i assolellat, però el cel ja no té aquella blavor intensa del bo de l’estiu.

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Llicenciat en Filologia Catalana, director de la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Autor d'una quinzena de llibres, els darrers títols són: La passió italiana, 2014, Les religions a Catalunya i Història del protestantisme als Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de dos nét i una néta.
07/11/2018

El gran buit

31/10/2018

Brasil, la samba ultra

24/10/2018

L’altre Saladrigas

17/10/2018

La revolució pendent

10/10/2018

Recordant Llompart

03/10/2018

Va de Mossos

26/09/2018

L’home per la paraula

19/09/2018

Mercat del llibre català

12/09/2018

Presidenta Forcadell, locutori 37

05/09/2018

​L'Estatut impossible

Participació