Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR
La veu de Nació

Més enllà de la il·lusió del carrer

«Després de la Diada i la commemoració dels fets d'octubre, l'independentisme necessita una estratègia que no begui del curt termini, tan serena com solidària»

per Joan Serra Carné, 10 de setembre de 2018 a les 21:00 |
El sobiranisme torna a mirar cap al carrer ara que arriba una Diada aspra i la commemoració dels fets d'octubre ja és a la cantonada. El procés es va gestar i es va muscular al carrer, convençudament pacífic, i els Onze de Setembre en són l'expressió icònica. L'independentisme, doncs, va ser civil abans que institucional i resulta del tot comprensible que, en temps de dificultats, l'oxigen es busqui a les bases. Però la delegació de protagonisme al ciutadà -tal com va enfocar el president Torra en la conferència de la setmana passada quan va reclamar una mobilització permanent- també certifica una segona realitat: l'absència d'una estratègia compartida de les forces independentistes que alimenta el desconcert i emboira l'horitzó. La Diada tornarà a ser un clam republicà, amb els presos al centre de la reivindicació, mentre al Govern s'intenta un equilibri complex entre la recerca de "momentums" d'acceleració i la gestió d'una autonomia encara afeblida. La tasca, certament, és complicada. 
   

"Veig un excés d'estètica", rumiava el poeta Joan Margarit a NacióDigital per definir el moment polític del país. Més forma que fons. Torra, un president de prosa poètica, ha preservat l'estètica del procés, carregada de simbologia, però en el missatge que surt de Palau no s'hi divisen encara les concrecions d'una nova etapa. Davant la impossibilitat de culminar des de les institucions el que va quedar pendent la tardor passada, Torra prioritza cuidar i protegir la il·lusió d'unes bases que coneix bé perquè en formava part, i fer-ho amb l'ajuda del calendari. Sap que la Diada és una jornada d'afirmació, que l'1 d'octubre ja té categoria de fita, que el 3 d'octubre és la fotografia de la majoria social que el sobiranisme persegueix i que el judici als presos ho agitarà tot. Fins que arribi la sentència, entén que s'ha d'apel·lar al carrer amb una conjugació d'estètica i èpica. Pensant en el judici i la sentència, a Barcelona i Waterloo es calcula si convindran noves eleccions que sacsegin l'escenari, aprofitant el rebuf popular i la incapacitat de l'Estat per presentar solucions valentes. Eleccions com a punt d'inflexió.

El guió atribuït a Torra no s'ha desviat ni un mil·límetre de les intencions de Puigdemont, concretades en la creació de la Crida Nacional per la República, però presenta interrogants majúsculs. Els més substancials tenen a veure, primer, amb el parer dels socis -a ERC i també al PDECat són més partidaris d'eixamplar suports governant- i, segon, amb la capacitat per assolir els objectius pretesos. En altres moments de gran mobilització, l'independentisme no ha aconseguit superar la barrera del 50% dels vots, una frontera que s'ha demostrat igualment feble per emprendre el difícil sender de la unilateralitat, coneguts com són els fets del 2017. Més agitació, doncs, no és sinònim d'un major suport electoral. L'independentisme va aconseguir créixer quan va saber transmetre que el vestit autonòmic era una camisa de força. En tots aquests anys ha estat prou convincent per passar de proposta residual a eix central de la política catalana, un recorregut tan notable com inacabat. I resulta discutible que el camí s'hagi de fer un altre cop a l'esprint.

La digestió pesada dels propis errors, i la repressió en forma d'empresonaments i exili han impedit a l'independentisme consensuar una evolució del full de ruta. El moment requereix una estratègia que no begui del curt termini, tan serena com solidària. Un discurs madur per a un ciutadà que sap escoltar i vol pronunciar-se obviant els que més criden. Un discurs que vigoritzi les pròpies institucions, que busqui nous suports governant i que accepti que la República pot ser algun dia una realitat, però que encara no ho és tot i la victòria estratègica de l'1 d'octubre. Perquè la il·lusió del carrer no és ni suficient ni una fotografia exacta del que després es concreta a les urnes.

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Joan Serra Carné
Cap de Política de NacióDigital
Ha estat subcap de Política i cap de Societat al diari Ara, i també ha treballat a El 9 Nou. És autor del llibre Ada, la rebel·lió democràtica i coautor d'El part dels comuns i Tota la veritat sobre Plataforma per Catalunya. També ha escrit els llibres Viure. Jo també tinc càncer i Històries In_dependents. Col·labora en diversos mitjans audiovisuals. A Twitter: @jserracarne.
12/12/2018

Abans la Moncloa que Catalunya

03/12/2018

La frivolitat que empeny Vox

28/11/2018

L'exemplaritat i Borrell

19/11/2018

Parlem de seguretat a Barcelona

12/11/2018

El bipartidisme s'entén pel Poder Judicial

05/11/2018

Periodisme d'aparador

29/10/2018

La Crida i els partits

22/10/2018

Les lliçons del 27 d'octubre

15/10/2018

Cuixart versus partidisme

08/10/2018

La legitimació de Vox

Participació