Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR
LA VEU DE NACIÓ

La sortida republicana

«Un moviment polític madura no només quan guanya, també quan fracassa. És el que fa que, per exemple, ja no sigui viable un nou Estatut com proposa Sánchez»

per Ferran Casas, 7 de setembre de 2018 a les 20:00 |
Espanya no és una dictadura. Seria injust dir que, en un dels grans estats de la Unió Europea, els seus ciutadans no viuen en un clima de llibertat. Però aquesta és una afirmació taxativa i el blanc o el negre és un pecat poc recomanable. Més després d’anys de procés, amb les contradiccions inherents a un empat infinit que per ara no troba desenllaç: ni Espanya se’n surt d’assimilar Catalunya ni l’independentisme és capaç de separar-les.

En els darrers anys hem vist com la democràcia espanyola, malgrat que està homologada i sovint és eficaç per resoldre conflictes i preservar drets individuals i col·lectius, té ombres i és diguem-ne que intermitent, un símptoma propi d'un sistema en fallida. Ho va comprovar l’independentisme basc (amb morts damunt la taula tot s’hi valia i es podia justificar, des de tancar diaris fins al terrorisme d’estat) i els que, fins fa ben poc, criticaven la monarquia des d’alguna tribuna.


I des del 2012 ho constata l’independentisme gràcies a la implantació d’un cert estat d’excepció a Catalunya que alimenten visibles retallades democràtiques. Ens avisen que allò que triïn els ciutadans no valdrà si no s’ajusta als marges (interpretats de forma molt restrictiva pel TC) d’una Constitució votada fa 40 anys com un tot o res, es limiten les expressions polítiques, s’abusa de la presó preventiva i l’Estat esborra la separació de poders. En aquest context no ens ha de sorprendre que es demonitzi el diàleg entre parts quan es pretén sense límits i que qualsevol iniciativa que busqui la normalització sigui eficaçment boicotejada.

En quaranta anys de democràcia els governs espanyols (és especialment greu en el cas dels d’esquerres) no han volgut assumir una realitat complexa. L’Espanya plural es tan real com invisible fora de Catalunya o Euskadi. Aquest, com el de la memòria, és un dels assumptes que va quedar sota la catifa a la transició. Encara ara grinyolen a les televisions estatals grups en català, gallec o èuscar i és normal que es pregunti a un artista en aquestes llengües per les limitacions d’utilitzar-les. Unes preguntes que mai es farien a un grec o un danès.

Hi ha una Espanya agressiva davant la seva realitat plural. I una altra que renuncia al combat cultural i polític. El més fàcil és arraconar el debat de la plurinacionalitat i el del dret a decidir de les nacions. La conseqüència és el trist contrast entre la indignació que la repressió de l’Estat genera al nostre país i la indiferència o adhesió que recull en amplíssimes capes de la societat espanyola. Les mostres de solidaritat han estat escasses (tot i que meritòries) i la maquinària mediàtica i política del règim del 78 és implacable a l’hora de demonitzar-les.

I davant del fracàs a l’hora de reformar Espanya i d’intentar-hi dialogar en igualtat, quina és la sortida? La passada tardor es va intentar la via unilateral. Una majoria de catalans volia decidir i una majoria d’espanyols van donar, en dues ocasions amb un marge de temps molt estret, un ampli suport (més de 250 escons sobre 350) als partits que diuen que Espanya no pot ser canviada, que la seva unitat és inqüestionable. I va prevaldre el dret a no tocar res. El xoc estava servit i el resultat el sabem. Ara que els errors de la tardor i la repressió dificulten consensuar un full de ruta que faci operativa la majoria independentista es demana de nou diàleg, però el PSOE no revisarà posicions de fons. Encara que pagui el preu d’aliats o votacions.


Un moviment polític madura no només quan guanya, també quan fracassa i n’obté lliçons. És el fa que, per exemple, ja no sigui plantejable un nou Estatut com el que proposa Pedro Sánchez. També l’independentisme màgic, el del món ens mira i la jugada mestra, ha donat de sí el que podia. La policia va retirar urnes i va pegar la gent davant de les càmeres, els jutges i la Fiscalia no s’han tallat un pèl per incriminar els líders independentistes, els poders de l’Estat s’han mogut a les clavegueres, la Guàrdia Civil s’ha presentat a redaccions… i Europa no ha dit ni piu. Ni tan sols va intentar fer de mitjançera.

De camins cap a la independència n’hi ha tres. El primer és que una superpotència tingui un interès geoestratègic en el nou estat, ja sigui per motius militars o econòmics o per perjudicar un tercer. Catalunya no és atractiva en aquestes termes. La segona és la via acordada, el camí d’Escòcia o el Canadà. Espanya és lluny d’un canvi de mentalitat que faci possible un federalisme amb dret de sortida. La tercera opció, la de la unilateralitat, és la més difícil. I l’octubre passat ens ensenya que exigeix majories més àmplies.

La majoria potser hi era per una independència acordada però, a tenor de les decisions que van prendre els nostres polítics, no per fer-la unilateral i sense uns costos que la gran majoria no vol assumir. Aquest camí requereix un plus de legitimitat interna i una voluntat popular que no generi dubtes a l’exterior. Es tracta de ser-ne més, de dir-se la més veritat i de ser valents. I fins que això passi la bandera ètica, la dels valors republicans, no es pot regalar. Les retallades de drets que les segueixi posant el bloc del 155.

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Ferran Casas
Subdirector de NacióDigital.
Ha treballat a Barcelona i Madrid i per als diaris Avui, Público i Ara i col·labora en mitjans audiovisuals. Coautor dels llibres Començar de nou i I tot això com es paga? A Twitter: @Ferrancm.
11/01/2019

Ara només pot sortir malament

04/01/2019

Moviment Forn

28/12/2018

Tallar les ales a la tele i a la ràdio

21/12/2018

Tarradellas interpel·la

14/12/2018

El parany del 21-D

06/12/2018

​El desencaix constitucional

30/11/2018

Vox i la nova dreta

16/11/2018

Renunciar al que més suma

09/11/2018

Barcelona populista?

02/11/2018

Cinc conclusions després de la venjança

Participació