D'una vegada per totes

«Els ossos de Franco no reposen, com tampoc ho fan els negocis dels seus còmplices»

per Ricard Sánchez , 6 de setembre de 2018 a les 10:30 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 6 de setembre de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Els fatxes estan cabrejats perquè el govern de Sánchez ha anunciat l'inici imminent dels treballs per desenterrar el cadàver del sagnant dictador Francisco Franco de la Basílica del monument feixista del Valle de los Caídos. 80 anys després de la derrota de la II República i d'una cruenta guerra iniciada per un cop d'estat militar, el lliurament a la família Franco de les restes del dictador pot convertir-se en una veritable catarsi que manifesti fins a quin punt les arrels del vell règim franquista s'expandeixen molt més enllà d'aquest monument inaugurat l'any 1959.

Val la pena recordar de què estem parlant. Com definia el decret d'1 d'abril de 1940 -l'any primer de la Victòria- es, la construcció del Valle de los Caídos pretenia "perpetuar la memòria dels que van caure en la nostra gloriosa Croada". Les obres del monument, de clara inspiració feixistoide, van anar a càrrec de mà d'obra esclava de presos republicans. I quan es va iniciar el trasllat dels cadàvers l'any 1958 -que va allargar-se fins al 1983 (sí, durant el règim del 78)-, es va assenyalar que l'espai en qüestió tenia la voluntat de "donar sepultura a aquells que van sacrificar-se per Déu i per Espanya i als que van caure a la nostra Croada, sense distinció del camp on combateren, segons imposa l'esperit cristià de perdó que va inspirar la seva creació, sempre que els uns i els altres fossin de nacionalitat espanyola i religió catòlica".


Com és conegut, dels 33.847 inhumats, 12.410 encara ara són persones desconegudes. Una part significativa d'aquests correspon a cadàvers de republicans que van ser desenterrats de fosses comunes i traslladats sense consulta ni permís de les seves famílies. Els enterrats del bàndol franquista, la identitat dels quals apareix recollida en gran part, estan situats al costat d'una enorme fossa anònima de restes de republicans, els quals, per les presses de finalitzar el monument en una època de pactes de la dictadura amb els EUA, se'ls va dispensar de proves de nacionalitat o catolicitat. 

Els que objecten desenterrar Franco de la Basílica i convertir el monument feixista en un centre científic de Memòria Històrica, com va recomanar el 2011 la Comissió d'Experts després de la Llei 52/2007, al·leguen que el Conveni de 1958, que dona als benedictins la custòdia del lloc, està emparat pel concordat pre-constitucional de 1979. Això vol dir, en definitiva, que la legalitat franquista nascuda d'un cop d'estat il·legítim contra la II República és, a dia d'avui, el suport jurídic dels benedictins i del règim del 78 que els fatxes volen que tingui més força legal que les lleis aprovades pel Congrés dels Diputats, on s'hi troba la Llei de Memòria Històrica de 2007. 


Aquest és el pols jurídic i històric que està darrere de l'exhumació de la mòmia del dictador i del seu lliurament a la família. És obvi que cap estat democràtic hauria d'acceptar un xantatge com aquest. Però és un xantatge que ja ha polaritzat les forces polítiques. No en va, el Partit Popular s'ha negat sistemàticament a condemnar al Congrés dels Diputats la dictadura franquista, una posició gens estranya, com tampoc ho és la que té Ciutadans amb l'antic règim. 

El principal exercici de memòria històrica pendent, 83 anys després del cop d'estat del 18 de juliol de 1936 i 74 anys més tard de la derrota del nazi-feixisme a la II Guerra Mundial -que es diu aviat- és definir quin és el fonament jurídic heretat de la Constitució de 1978. No es tracta d'una qüestió banal. Hi va haver qui, en el marc dels debats de la Llei 52/2007, va argumentar que el total reconeixement de les lleis de la II República en detriment dels decrets del règim franquista implicaria inseguretat jurídica. Una altra prova que demostra que el concepte d'ordre del feixisme encara sobreviu. I sobreviu en la por, la corrupció i la repressió; sobreviu en les seves lleis i en les seves argúcies moralistes, ideològiques i culturals contra la classe treballadora. 


Els ossos de Franco no reposen, com tampoc ho fan els negocis dels seus còmplices. Les restes de Franco són massa gent i massa diners, terrenys, mansions, negocis i indústries. I també ho és l'església carca, la que tenim encara ara, que va beneir afusellaments i cossos en fosses. 

Cal obrir el sepulcre per tancar les ferides causades per un botxí soterrat al costat de les seves víctimes. Així que, al costat de les seves restes cal exhumar les restes de la monarquia heretada de Franco; dels jutges; dels militars, i dels carrers i els monuments franquistes d'una vegada per totes. Ja ens ho va advertir, el dictador, quan ens va dir que ho havia deixat tot "lligat i ben lligat". 

És imprescindible posar en qüestió tot el que he exposat. Són moltes les decisions que cal prendre en relació a la superació del franquisme, tot i que de moment, el govern espanyol, només n'hagi pres una. S'ho agafa amb tranquil·litat, i encara hem de suportar que els partits polítics de la dreta afirmin que "no és urgent". Doncs jo els dic que no només és urgent, sinó que ja anem amb més de 40 anys de retard. Però l'exhumació del dictador només és una mesura de les moltes que hem de prendre. No gaudirem d'una democràcia completa fins que no superem totalment el franquisme; fins que no acabem amb tots els seus vestigis, i fins que no apaguem la seva allargada ombra. I això requereix, encara, molta feina social i política.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació