OPINIÓ

Missatge als politics: feu-ho fàcil

«La majoria de mots emprats per l’unionisme tenen a veure amb el “nombre”, amb “les parts”. Així amaguen la solució al problema: comptar-nos. Quants volem la independència i quants no?»

per Oriol de Balanzó, 2 de setembre de 2018 a les 20:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 2 de setembre de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
"El presidente Torra se dirige a una minoría mayoritaria de la sociedad catalana que no es mayoría". No, no és l'esperit de Mariano Rajoy vagant pels pasadissos de la Moncloa. És Pedro Sánchez parlant de Catalunya des de la seva gira llatinoamericana. Fa gràcia veure el president del govern espanyol (a Espanya no hi ha president del país, tenen rei) parlant de l'última colònia des de diversos països que es van independitzar de la Corona i que evidentment mai se n'han penedit.

Més enllà de l'embarbussament, la frase de Sánchez plasma aquella mala interpretació de la retòrica clàssica: digues moltes coses per no dir res. No és nou, però és simptomàtic. Per part de cert independentisme fa anys que els eufemismes fan furor: Procés, dret a decidir, finestra d'oportunitat, mandat de les urnes... , malgrat això ara veiem que els defensors de la unitat de l'Estat (amb tots els seus matisos i varietats) tenen necessitat d'utilitzar el llenguatge per dissenyar una realitat intexistent. "Unilateralitat", "ocupació massiva", "fragmentació de la societat", "mayoría minoritaria que no es mayoría".


I tot per què? Perquè la incapacitat de comunicar (endèmica en la majoria dels nostres polítics) s'exacerba quan no tens res a dir o quan et fa por dir les coses pel seu nom. Si ens hi fixem, la majoria de mots emprats per l'unionisme tenen a veure amb el "nombre", amb "les parts", amb les unitats que sumades donen un resultat. I per què? Perquè volen amagar la solució al problema que no és altre que comptar-nos. Quants volem la independència i quants no? Nosaltres vam fer un referèndum, buscàvem el desllorigador. Si Espanya vol solucionar l'equació, ho té facilíssim: que n'organitzi un. Demà mateix.

"L'exercici del dret a l'autodeterminació ha estat i continua sent el quid de la qüestió. Jo ho sé des del primer dia, no me n'he mogut i n'accepto les conseqüències". La frase no és meva, me la deia l'estimat Jordi Cuixart a Lledoners. En Jordi té una virtut: se l'entén quan parla, comunica amb naturalitat. Jo li deia: "Jordi, quan dius 'a aquest judici no hi anem a defensar-nos, sinó a acusar', se t'entén". Per què no ho feu tot així de fàcil?

Fer-ho fàcil vol dir acceptar que no hi havia pla més enllà de l'1-O. Fer-ho fàcil vol dir explicar amb naturalitat que del 27-O no en surt cap fil que ens porti directament a la República. Fer-ho fàcil vol dir entomar que el que fa falta és un pla i molts relleus. Fer-ho fàcil implica tractar com a iguals a tots els ciutadans de Catalunya.

Jo ho entenc. Ser a presó o a l'exili o a govern amb casos judicials pendents implica que tens diversos fronts en què lluites. El primer és la tristesa i la ràbia. Ser innocent i estar allunyat de la teva vida et pot arribar a paralitzar. El valor que tenen les persones preses i exiliades a l'hora de combatre aquests sentiments és incommensurable. Només el saben ells i les seves famílies.


La resta de fronts ja els sabeu: batalla judicial en un sistema ranci, intentar que uns partits autonomistes no tinguin por a desaparèixer, escoltar a través de les parets d'una presó, veure amb claredat la realitat del país. Complicat.

Per això el cas del carnisser d'Alella ens dóna una pista de la simplicitat en l'acció. Ell es va plantar amb la tranquil·litat del no-violent. "Aquest llaç no el treus. Aquest llaç l'he col·locat jo. Si TU el vols treure, parlem-ho". És a dir, parlem tu i jo. Discutim-ho tu, jo, ella, el de més enllà. Aquest és el meu parer. Aquest és el meu vot. Aquestes són les nostres urnes. Aquí hi som tots. Sumem, comptem-nos, confrontem-nos, escoltem l'altre per trobar una solució. Una vegada i una altra. Una vegada i una altra comptem-nos. Que no us enganyin: Quan en discutim i discernim des de l'ètica i la visió de futur no hi ha divisió, només suma.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Oriol de Balanzó
Oriol de Balanzó, guionista llicenciat en comunicació audiovisual. És sotsdirector de la Competència de RAC1. És activista en pro de la República catalana i està sempre En Peu de Pau. Ha treballat de divulgador cultural, productor musical, venent llibres, de cambrer (qui no?), va ser cap de producció de la sala la Paloma i ha venut roba en una botiga de París (sent daltònic). El podeu seguir a Twitter a @orioldebalanzo.
14/04/2019

Votar sense il·lusió

31/03/2019

Té sentit un vot independentista al Congrés?

17/03/2019

Marchena, el gran improvisador

03/03/2019

Què faran els partits després del judici?

17/02/2019

Espanya té dues opcions

03/02/2019

No respongueu les mentides, hi sortireu perdent

20/01/2019

Periodistes, alceu-vos

06/01/2019

​El resultat del judici també depèn de nosaltres

23/12/2018

L’independentisme necessita un «reset»

09/12/2018

Sóc un feminista de fireta

Participació