Opinió

Immersió i segregació

«Si l’escola catalana té èxit, el seu projecte d’ulsterització de la nostra societat no reeixirà»

per Jordi Muñoz, 1 de setembre de 2018 a les 20:00 |
Un dels dubtes que hi va haver, durant el temps que va durar la suspensió de l’autonomia catalana, fou si el govern espanyol gosaria atacar l’escola catalana per la via d’un dels seus pilars, que és la immersió lingüística. Afortunadament, no van atrevir-se a obrir aquest conflicte, que mai no han aconseguit guanyar allà on cal, que són les eleccions al Parlament. Però és una vella aspiració del nacionalisme espanyol, entre d’altres coses perquè en la seva incapacitat profunda d’entendre i acceptar la diversitat nacional, atribueixen –contra tota evidència- la vitalitat del sobiranisme català a un suposat adoctrinament escolar. 

Tanmateix, no hi renuncien ni hi renunciaran, perquè més enllà de la ficció de l’adoctrinament el que els preocupa és que l’escola catalana generi un espai de socialització integrat i integrador. Perquè si l’escola catalana té èxit, el seu projecte d’ulsterització de la nostra societat no reeixirà.


Ara bé, cal ser conscients que el model lingüístic integrat és necessari però no suficient per la cohesió social. Més important i tot que la defensa de la immersió és la lluita contra la segregació escolar. Perquè la immersió lingüística, en un context de segregació escolar pot aconseguir a tot estirar la capacitació lingüística de l’alumnat, però no pot acomplir la funció cohesionadora que hauria de tenir en oposició a altres sistemes basats en línies separades en funció de llengua. Perquè és evident que si no separem els itineraris lingüístics però els alumnes es separen en escoles diferents, no haurem avançat gaire. I, atenent a l’estructura social i la diversitat d’orígens que hi ha al nostre país, i els patrons de segregació residencial que es donen –sobretot- a les àrees urbanes, només amb intervencions decidides es pot capgirar la tendència.

El discurs contra la segregació escolar és fàcil de fer, i sol trobar consens. Però les polítiques necessàries per reduir-la ja són una altra història. Perquè són més complexes i polèmiques. Necessàriament tenen implicacions sobre la capacitat dels centres de seleccionar directament o indirectament el seu alumnat i, el que és més complicat, han d’acabar imposant límits a la llibertat d’elecció de centre de les famílies. I han d’afectar, si més no, a alguns concerts educatius que generen situacions escandaloses. 

A Catalunya hi ha, tant als centres com a les administracions responsables i a la societat civil molts professionals amb coneixements i experiència per impulsar polítiques en aquesta direcció. Ha mancat, fins ara, voluntat política. El conseller Bargalló va anunciar en seu parlamentària el juliol passat que ara aquesta voluntat sí que hi és. Caldrà estar atents i contrarestar les enormes pressions que, de ben segur, rebrà el departament si vol afrontar-ho seriosament. Perquè amb l’ambient polític que intenten crear Ciutadans i el PP, és més important que mai.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Jordi Muñoz
Jordi Muñoz (València 1979) és investigador en ciència política de la Universitat de Barcelona. Fa recerca en comportament polític i política comparada, i imparteix classes d’anàlisi electoral a la UB. També col·labora en diversos mitjans de comunicació. A Twitter: @jordimunozm.
16/02/2019

La dictadura del curt termini

02/02/2019

L’Estat es defensa

19/01/2019

Jo acuso

05/01/2019

És el nostre problema

22/12/2018

Winter is coming

24/11/2018

Desobediència i unilateralitat

10/11/2018

«Los amigos de Otegi»

27/10/2018

Sobiranisme civil, sobiranisme polític

13/10/2018

Berga a la Ciutadella

29/09/2018

177.547

Participació