la veu de nació

No és llibertat d'expressió, és exclusió

«Rivera aspira a ser president però propugna que una part dels representats no pugui expressar-se. És un senyal més de trumpització»

per Pep Martí i Vallverdú, 30 d'agost de 2018 a les 21:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 30 d'agost de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
La degradació del discurs polític, que veiem impulsat pel pitjor populisme global (des de Nigel Farage al Regne Unit fins a Donald Trump als Estats Units), està trobant a l'estat espanyol molts aprenents espavilats. Cada cop sembla més difícil que responsables polítics, analistes i mitjans es posin d'acord sobre el significat real de les paraules. Ara li ha tocat el torn a la llibertat d'expressió.    

La "guerra de símbols" encetada per Ciutadans i les batudes de grups organitzats per "netejar" l'espai públic de llaços grocs plantegen amb cruesa quins són els marcs en què se situa la llibertat d'expressió en una societat com la nostra, que es vol moderna, democràtica i civilitzada. I el tema no és senzill. La professora de la UB Mar Aguilera explicava fa poc que posar i treure símbols dels carrers és perfectament legal, sempre que no es malmeti el mobiliari públic. Coincidia aquí amb el criteri defensat per la Fiscalia General de l'Estat.


A banda del terreny explícitament legal, el tractament dels símbols és prou important perquè s'hagi de sortir al pas de la dinàmica de tensió creada, amb uns beneficiaris polítics bastant clars. Aquests són, precisament, els mateixos que convoquen la "neteja" de llaços. Si una comunitat ciutadana és -més enllà d'unes lleis i d'un codi penal- un espai per compartir, convé subratllar la importància d'un marc convivencial en què puguin concórrer amb plena llibertat símbols de tot tipus. Ens agradi més o menys, estem "obligats" a conviure amb simbologia diversa i en controvèrsia. I això val igual per a un llaç groc, per a una estelada o per a la bandera d'Espanya.

Posar un símbol -si no es fa en un indret on estigui explícitament prohibit- és expressar un posicionament, una ideologia o un sentiment. En aquest camí, hi pot haver també excessos que cal evitar, i són precisament aquests els que han de tenir com a gran límit un factor tan eteri com el del sentit comú. Ho hem vist amb l'intent de posar creus a les platges. Però eliminar un símbol, sigui o no legal, no pot tenir la mateixa significació ja que inclou en ell mateix la voluntat de fer fora de l'espai públic una manera d'expressió. És fer incompatible el llaç groc, en aquest cas, amb qualsevol altre sentiment.  

A més, hi ha un altre element a tenir present. No és el mateix el gest espontani d'un ciutadà que, en un moment donat, elimina d'una tanca o una porta un símbol determinat, que les accions sistemàtiques de veritables komandos organitzats, en aquest cas, en grup, cares tapades i en batuda nocturna. Això topa de cara amb el concepte de convivència i és contradictori, alhora, amb la voluntat expressada des de l'unionisme de conviure sota un mateix Estat. No serà a la força?   

El cas és més greu encara quan són responsables polítics rellevants els qui fan ells mateixos crides a foragitar simbologia dels carrers. D'aquesta manera, qui aspira a presidir un govern propugna que una part de la societat que vol liderar i representar (perquè Rivera seria el president de tots, oi?) no pugui expressar-se en llibertat. És un senyal més de la "trumpització" política que patim.   


En aquest tema, no hi ha més sortida que el respecte als símbols dels altres i a saber diferenciar el que és d'uns (les idees, les identitats) del que és de tots, com és l'espai públic, sense exclusions.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Pep Martí i Vallverdú
Periodista i llicenciat en Història Contemporània (UAB). Redactor de Política a NacióDigital. Sóc autor de dues biografies: una d’Antonio Maura (Ediciones B) i una de Josep Tarradellas (Fundació Irla). M’agrada implicar-me en el nostre teixit associatiu. Sóc membre de les juntes directives d’Amics de la Unesco de Barcelona i de l’Ateneu Barcelonès. Ubicat en l’esquerra però crec que molt poc progre. A Twitter: @PepMartiVall.
10/04/2019

El PSOE, la dreta civilitzada

27/03/2019

L'elefant de Catalunya

20/03/2019

Bon cop d'estat!

12/03/2019

Una República sense Govern?

06/03/2019

Els testimonis d'Estat blinden la rebel·lió

25/02/2019

Això amb Joan Carles no passava

20/02/2019

El rei apuntala el relat de la Fiscalia

30/01/2019

Barra lliure per al Suprem

16/01/2019

Del Brexit a Vox, l'aïllacionisme de dretes

09/01/2019

És Vox qui blanqueja PP i Cs

Participació