Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

Opinió

Franquisme per ateus

«Ara Franco marxarà del xalet. Potser exhumaran a Franco però el franquisme continuarà enterrat viu. És biològic a Espanya i a Catalunya. Caldrà molta fe i poca castedat per superar-lo»

per Francesc Canosa, 28 d'agost de 2018 a les 21:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 28 d'agost de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Llegeixo un best seller: Virginidad y castidad. És l'encíclica del Papa Pius XII. Publicada el 1954 en castellà franquista i franquista castellà. Malgrat que hi hagi persones que no ho vulguin veure, l'obra suposa un abans i un després en la història de la humanitat: si practiques fil per randa el que diu s'acaba la humanitat. Però en Pius XII sí que remenava la cua... amb les dictadures. Aquí sí que fecunda l'home: ni que fos amb silencis.

Ens neixen criatures arreu beneïdes pels Déus. Aurelio del Pino ens el foten Bisbe de Lleida (1947-1967) amb la butlla de l'amic Pius. I amb l'alegria promiscua de Franco que s'inventa l'incest espiritual del nacional-catolicisme per empegar, per força, església i dictadura al llit de la procreació salvatge. Aurelio és un paio fenomenal: No és que sigui un representant modèlic, exemplar, prototípic del nacional-catolicisme. No. És que ell ja era nacional-catòlic abans del nacional-catolicisme. Enrevessat. Controvertit. Contradictori. Fanàtic. Viu de la fama com si fos un torero o una folklòrica del règim. Sobretot d'un rumor: que és confessor particular de la dona de Franco, Carmen Polo. Evidentment no desmenteix el rumor. El fons d'inversió virtual que ven és aquest: Del Pino té connexió directa amb Déu-Franco. Lloat sia el senyor.


Franco visita Lleida el 1963. Les banderes espanyoles obligades de no-adoctrinament. El Rolls Royce escortat per motoristes de la Guàrdia Civil llisca divinament fins a la Catedral Nova. Baixa Déu a la terra. I la veu en off del NODO del moment parla: "Entra bajo palio con el prelado de la diócesis [del Pino], quién después del TeDeum pronuncia una vibrante alocución". I al·lucineu el que diu el Bisbe davant de tothom, davant de Déu: "Digitus Dei est hic" ("El dit de Déu és aquí"). Franco és el ditet de Déu. Franco és ET, l'extraterrestre, segons el Bisbe. El franquisme és això: només hi ha un dit. I és el dit d'un Déu executor.

Franco assenyala amb el polze. I s'il·lumina una nova sentència: no tornarà a casa "ni viu ni mort". I el 1943 l'arquebisbe i cardenal Francesc Vidal i Barraquer mor a Suïssa, a l'exili. El seu epitafi ho diu tot: "He estimat la justícia i he odiat la iniquitat, per això moro exiliat". Però s'ha de creure en la resurrecció. Si Franco mor el 1975, Vidal i Barraquer torna el 1978 (fa 40 anys). Torna tal com va demanar sempre. Torna però quan el deixen tornar. Primer passa per Cambrils (on va néixer el 3 d'octubre de 1868, aviat farà 150 anys) i després enterren les restes a la Catedral de Tarragona. El franquisme és això: Franco s'autoenterra a un mega xalet (el Valle de los Caídos) que obliga a construir i a ser enterrats a la resta i no deixa ni tornar ni enterrar als altres, com Vidal i Barraquer, a la seva pròpia casa, al seu propi nínxol.

Trist, petit, però sempre viu. Més que viu. Súper viu. Súper bo. Sempre combatent tots els dimonis. Sempre enfrontant-se amb tots els Déus del mal: Primo de Rivera perquè no deixa que el català ni estigués present a les esglésies (eren actes «separatistas») ni sortís de les boques diabòliques dels capellans catalans, ni als llibres... Ni en lloc del cel i la terra. I s'enfronta als grans esperits malvats: Franco i el franquisme. I ho deixa certificat amb sang.

Vidal i Barraquer es nega a signar la carta col·lectiva de l'episcopat espanyol (1937) de suport al cop d'Estat, Franco i la dictadura. Diu: "jo en consciència no puc signar aquesta carta". Abans (el juliol de 1936) revolucionaris de la FAI ja l'havien intentat pelar. Tothom vol acabar amb ell. Tothom vol acabar amb tots els que són com ell. Però malgrat que no el deixen tornar a Tarragona, malgrat que l'aparten, l'expulsen, l'insulten, el tergiversen, ell continuarà fent d'arquebisbe des de l'exili. Escrivim una carta.


El 12 de juny de 1939 Vidal i Barraquer escriu al Papa Pius XII sobre l'Espanya franquista: "L'actuació dels bisbes i clergat en general ha estat massa política en perjudici de l'autoritat i independència que sempre ha de mantenir la Jerarquia... El tan proclamat dret a la rebel·lia ha canviat en molt eclesiàstic l'esperit de caritat, suavitat i mansuetud evangèliques per la violència, represàlies i càstigs". I pocs temps després afegirà: "fa pensa veure com els bisbes es presten a fer una religió patriòtica". Pius, ni piu. Pius, ni cas. A fer llibrets sobre virginitat, castedat, puresa, puré, botànica diplomàtica i management neutral amb les dictadures (nazisme, franquisme, salazarisme, peronisme...).

Ara Franco marxarà del xalet. Vidal i Barraquer es queda. Potser exhumaran a Franco però el franquisme continuarà enterrat viu. Substituïu noms, professions, fets, moments d'aquest article i poseu-li noms, professions, moments... d'ara. D'un costat i d'un altre. És igual si parlem de religió, d'un capellà, o d'un melindro rovellat i enrogallat, o d'una alzina surera melangiosa. És més viu el franquisme (el mal) que el vidalibarraquerisme (el bé).

Sembla que només existeixi el franquisme i que mai hagi existit el vidalibarraquerisme. Sembla que aquest hagi estat l'èxit. Que continuï sent l'èxit. Hi ha morts molt vius i d'altres morts molt morts. Hi ha morts que ens fan creure que són virginals, casts, purs i continuen sent engendradors, fecundadors procreadors de persones, societats, estats diabòlics, endimoniats i que només resen, evangelitzen, treballen, actuen perquè morin els altres. Neixen, creixen es reprodueixen... El franquisme és biològic a Espanya i a Catalunya. Caldrà molta fe i poca castedat per superar aquesta natura que no mor mai i que enterra a tothom. Amén i Adeu.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Francesc Canosa
Francesc Canosa Farran és explicador de coses. Periodista, escriptor, guionista, professor de comunicació i professional de discursos de boda. Ha fet de tot i a tot arreu. Ha treballat a una vintena de mitjans de comunicació i ha escrit una desena de llibres. De gran vol continuar fent el que ha fet des de sempre. A Twitter: @francesccanosa.
17/09/2019

El PSC i els Goonies

10/09/2019

«Homo Diada»

03/09/2019

​Front d'Alliberament del Conill

27/08/2019

La independència de Madrid

20/08/2019

La ressaca de la Barcelona Cobi?

13/08/2019

No ens toqueu els collons ni els ovaris

07/08/2019

​Han de treballar a l'estiu, els fills, o inhalar iglús?

30/07/2019

Fraga, Franco i el nostre futur

23/07/2019

Aneu a la merda

16/07/2019

Muuuuuuu!!!!

Participació