Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR
Opinió

Relat Barcelona (1)

«Barcelona és la mare de totes les batalles com el 1714 i com el 1939. Catalunya perd quan perd Barcelona, la seva idea de Barcelona»

per Jordi Cabré, 28 d'agost de 2018 a les 06:46 |
Sí, vam anar a Cardona. Sí, hi havia en Graupera i en Mascarell. I el conseller Puigneró i l’Eduard Pujol, i en  Carles Mundó i l’Albert Castellanos, i societat civil diguéssim. I sí, alguns discursos eren molt bons però la sensació era de no trobar la manera de. Voldria contribuir-hi, perquè les eleccions municipals del maig són prou fonamentals com perquè haguem de reduir-les a un debat de si primàries sí o no, de si personalismes sí o no, o de si més independentisme o menys. Per favor.

En 40 anys el sobiranisme ha governat només 4 (quatre!) anys a Barcelona i a tots els qui fan discursos brillants només se’ls acut reivindicar sempre Maragall i mai Trias. Mai vol dir mai. No dic que no ho tingui explicació, dic que és si més no molt curiós, sospitosament curiós. Com si no haguéssim après res de res sobre com es guanya i com no es guanya Barcelona des del nacionalisme/sobiranisme/independentisme/digueu-li com us doni la reial gana. Com si no haguéssim après que només amb l’estelada no farem res i que, sense l’estelada, res no té ja cap sentit.


Amb tots els seus defectes, Trias va acabar amb la dinàmica de “grans esdeveniments” (Fòrum inclòs) i de total patrimonialització de la ciutat per part dels socialistes (Ferran Mascarell, recordem-ho, havia de ser candidat alternatiu del PSC a Hereu). Aquest era un pas important en termes precisament de canvi, de transgressió, de revolta contra la partitocràcia o el famós “repartiment del pastís” entre Pujol i Maragall. I era, evidentment i no ens n’oblidéssim mai, tot un càstig contra el tripartit PSC-ERC-ICV. Un càstig del qual sembla que molts encara no semblen haver après res: els càlculs excessius es castigaran. No cal anar a les primàries d’en Graupera, però sí que cal entendre que l’independentisme ja no combrega amb cap roda de molí ni de molinet de cafè. Si els partits són més importants, Barcelona castiga. Li va passar a Jordi Hereu i, injustament (arran d’una campanya difamatòria que es va demostrar falsa), li va passar a Trias. Barcelona castigarà el càlcul en benefici propi. Per no entendre, no han entès ni tan sols el missatge de fons de Maragall: Barcelona no està en venda.

Sí: com deia algú a Cardona, portem 10 anys parlant del tramvia. Però això no és perquè les majories no siguin clares: és perquè el projecte és massa coix i dogmàtic.
Amb tots els seus defectes, Trias era (i és) l’antidogma. Barcelona se sent bé amb els antidogmàtics, amb la gent de la gent i del sentit comú, i amb la imaginació, i la llibertat de pensament. Hereu va perdre per conservador i per manipulador (vegi’s referèndum de la Diagonal), i Trias per una atmosfera social que l’associava massa al “sistema”. Barcelona compra originalitat, vol un projecte genuí i diferent, Xavier, tu ho saps millor que ningú. Barcelona no accepta quedar associada a una opció política replicable i intercanviable. Vol un vestit a mida, i trencador. D’aquí que l’independentisme ara hi encaixi, tot i no ser un element suficient.
   

El tema dels manters no és un tema només d’ordre públic, com diria (o dirà) Valls. Ni només un tema de sensibilitat social, com s’hi acosta Colau. És un tema a afrontar sense dogmatisme. Recorden Can Vies, oi? Doncs bé: si alguna cosa ens demostra el moviment independentista és que la simple apel·lació a “la llei i l’ordre” és una argumentació insuficient. Evidentment, la d’ocupar un espai tampoc no s’aguanta. La solució va venir (tard) per acostar les posicions irreconciliables i pactar uns mínims. Quan cal, les mediacions s’imposen.

En el cas de la llista independentista, cal un candidat i un missatge que pugui ser poc rígid i prou obert. Un sobiranisme per a tothom que, per tant (i com sempre), parteixi del sentit comú i del sentit genuí. Un discurs que no es pugui replicar enlloc perquè és únic d’aquí, inimitable. Per què l’independentisme arrela a Barcelona? Doncs no només per identitat, sinó per raons més mundanes: Barcelona, senzillament, necessita un nou Eixample. S’ofega. En la mediocritat partidista/autonomista i en el descarat intent de PP, PSOE i C’s de provincianitzar-la, s’ofega. Però s’ofega de debò: la batalla del mes de maig és entre l’Europa comercial i urbana i l’Europa jacobina i estatal. Barcelona és la mare de totes les batalles, com el 1714 i com el 1939. Catalunya perd quan perd Barcelona, la seva idea de Barcelona. I això no és un discurs exactament (o no només) “nacionalista”.

Més sobre Cardona: tampoc no es tracta de parlar de la “Catalunya ciutat”, ni una amalgama de ciutats ben connectades amb “zones verdes pel mig”: és tota una cultura i una manera de fer. No és ben bé una llengua, sinó un llenguatge. Està clar que Ada Colau no domina aquest llenguatge, només en té (incomprensiblement) lleus nocions de turista. Ella beu del dogmatisme amb rèplica a qualsevol ciutat europea, però Barcelona és una idea transcendent per si sola. Amb valor propi. Un bastió de l’Europa de la llibertat, un far quasi solitari però potentíssim. Els barcelonins només poden ser si són lliures, en tots els sentits. Si poden créixer sense hipoteques dogmàtiques de dreta o d’esquerra. I és per això pateixen els partits tradicionals o que volen “marcar perfil”, o què es pensaven? És per això que cal més risc, espontaneïtat i flexibilitat en política. I és per això que la independència és (majoritària o no) la idea de la gent, i els altres són les idees dels grans dogmes. I és per això que Maragall i Trias són referents, perquè pensen per si sols. Faciliten, vehiculen, empenyen. No pregonen. No venen etiquetes.
   
No sé si cal unes primàries, depèn de la força dels candidats. No estaria malament, i en tot cas no s’hi ha de tenir por. A mi per ara em semblen alhora símptoma de candidatures poc sòlides (per ara, insisteixo), i senyal que hi ha una possibilitat de redreçar-ho. La Crida encara ha de dir la seva, i per tant tothom quiet: però li caldrà un perfil renovat, genuí, de mentalitat oberta i inconfusiblement barceloní. Cal un “discurs independentista urbà”, Enric, sí: però més aviat cal un barcelonisme que jugui per la independència. No és el mateix. La millor aportació que podem fer és un projecte radicalment barceloní. Colau? Valls? Barcelona!

El nou “Eixample” vindrà d’eixamplar-se per dins. En grandesa i en caràcter, i en pensament lliure. En recerca i en coneixement, en cultura i en imaginació. Quant de temps fa que Barcelona sembla un “producte acabat” o “claus en mà”, i no una ciutat amb risc i creativitat i amb ebullició interna? Quant de temps fa que no aspirem a més que a no molestar els turistes però alhora a no molestar els ciutadans de tota la vida? Realment la vida és això, Barcelona és això? Realment això ens farà atractius fins i tot per a nosaltres mateixos? No, ens fa falta un parell o tres de clatellots encara. Creies que la muralla era fora, i la tenies dins. Creies que el problema era el duc de Berwick, i eren els dubtes de Casanova. Creies que eres més feble del que realment ets, i que la solució era fora i no dins, i llavors és quan ve un francès i et pren el número. D’això va el “procés”, si s’hi fixen bé: de trencar les nostres muralles interiors, d’eixamplar-nos. 
   
Només cal que Barcelona, de la mà del millor equip, faci el seu.

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Jordi Cabré
Escriptor, advocat, expert en gestió pública. Col·labora en diversos mitjans escrits i audiovisuals. El seu últim llibre és Canvi cultural: retrat d'una generació, a edicions Pòrtic. A Twitter: @jordicabre.
03/12/2018

Vox i el monstre

19/11/2018

La «Ciutat Catalunya»

05/11/2018

​El nou líder

22/10/2018

Full de ruta

08/10/2018

L'única sortida

24/09/2018

Freedom for Maragall

10/09/2018

Inflem les bombolles!

28/08/2018

Relat Barcelona (1)

13/08/2018

Autoritarisme és derrota

16/07/2018

S’havia de dir Crida

Participació