opinió

Ei, Llarena, no et pensis pas que t'oblidem

«L'exemple del que li està passant a aquest tal Llarena és il·lustratiu. Demana empara i, il·legalment, els altres membres de la banda surten en massa a defensar-lo»

per Xavier Roig, 26 d'agost de 2018 a les 20:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 26 d'agost de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
L'estratègia Puigdemont (que, segurament, deu ser mèrit d'altres també) ha resultat l'exitosa. Vindria a dir: "La solució de Catalunya està a Europa i en el fet d'internacionalitzar el conflicte. I aquesta solució no vindrà pas de la Unió Europea (UE) -que no deixa de ser un club- sinó del fet que l'entrellat europeu (opinió pública + institucions) no pot acceptar que un conflicte plantejat en el seu si, acabi tenint una resposta autoritària". Es miri com es miri estem en una batalla que ja no es duu a terme en territori espanyol. Ara ja és un conflicte europeu. I en aquest entorn podem guanyar. Només ens falta paciència i sang freda.

La raó de per què demano autocontrol és perquè abans el conflicte no es resolgui passaran anys. Catalunya ha d'obtenir la possibilitat d'exercir els seus drets (poder votar en un referèndum d'autodeterminació) pel que podríem denominar "via administrativa". Un pas rere l'altre. Això significa iniciar accions impecables, sense cap error, per tal que tot pugui anar escalant, lentament però de manera inexorable, fins a arribar a les instàncies europees. Pot ser que puntualment la UE es baixi els pantalons davant d'Espanya a causa d'acords puntuals ("si no entrebanques les aspiracions catalanes tu, estat «X», no rebràs el vot de suport d'Espanya en un tema que t'interessa"). Però tot això és tàctica. L'estratègia d'escalar el conflicte globalment (un cas rere l'altre), amb tenacitat i constància, no permet escapatòries. És veritat que Espanya és un membre important de la UE. Però no prou important com perquè els estats, individualment, deixin arrossegar-se pel desprestigi. Vull dir que, al final, l'interès de cada estat està per sobre de la solidaritat dins la UE -desgràcia que, en aquest cas, ens beneficia-.


L'exemple del que li està passant a aquest tal Llarena és il·lustratiu. Demana empara i, il·legalment, els altres membres de la banda surten en massa a defensar-lo -excepte la lletrada Sáez que, a diferència de la resta, té el valor de no considerar-se subornada pel seu nomenament al Consell General del Poder Judicial (CGPJ)-. Que passa ara? Doncs que aquests individus del CGPJ han comès un delicte (com bé explica l'exjutge Elpidio José Silva) que, a més de ser anticonstitucional, podria ser declarat un acte criminal (un cop més), ja que la penya del CGPJ està organitzada i delinqueix en grup en connivència amb polítics. Conseqüències: si el govern espanyol dóna empara al tal Llarena, podria estar donant suport a un suposat delinqüent, ja que la llei sembla clara. De tal forma que, el tribunal belga que ha de veure la causa contra Llarena, podria considerar que el govern espanyol també actua de forma irregular. Bingo!

I com això, tot. S'ha de desmuntar la malifeta peça per peça. Amb paciència. És cert que hi haurà gent perjudicada, sobretot els nostres polítics que hauran de passar anys a la presó (no ho dubtin). Però la lluita haurà de continuar, lenta, inexorable, com una piconadora, amunt, amunt, fins a arribar, com ara, a un tribunal que amb autoritat digui que el poder judicial espanyol (no pas tots els jutges espanyols, sinó els seus capitostos), tot ell, és una broma, una xarlotada de mal gust, escenificada per pallassos incompetents, perillosos i malintencionats.


Aquesta és l'estratègia que també segueix el col·lectiu Atenes del qual forma part l'exjutge Elpídio José Silva i alguns advocats, entre els quals hi tinc amics. Pretenen destapar la connivència que, amb l'objectiu de perjudicar els catalans (impedir l'elecció de Carles Puigdemont com a president), van mantenir el poder judicial i el govern Rajoy. Han presentat diverses querelles (del primer paquet ja els en vaig parlar a l'article "Advocats amb coratge? Som-hi!"), ara n'han presentat el segon grup. Molta feina. Cal ser diligent i polit per tal que la cúpula del poder judicial no hi trobi defectes de forma i tombi l'expedient. Perquè, no ho oblidin, no es tracta de guanyar el cas a Espanya (que el perdran, segur), sinó d'arribar a Europa. I això requereix temps i uns certs recursos econòmics.

Per tant, torno a fer una crida: ingressin la seva ajuda, el que puguin, al compte: Associació Atenes de Juristes pels Drets Civils, ES83 3025 0012 1514 0008 0787. Repeteixo: no només ens hi va la nostra llibertat. Ens hi juguem les llibertats dels nostres fills.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Xavier Roig
Nascut a Barcelona (1957) però tarragoní, és enginyer i, a hores lliures, escriptor. Li agrada l’aviació, i muntar i arreglar aparells espatllats. Està convençut que cal aprofitar el temps perquè, tard o d’hora, algú ens prohibirà pensar. No és aficionat al futbol, ni creu que el Barça ens hagi de redimir de res. I que si no haguéssim d’estar sempre teixint el que altres desfan, podríem tenir més temps per fer de Catalunya un lloc més evolucionat. Com succeeix als països normals.
14/03/2020

Xerrar de la pandèmia? Millor fem altres coses

29/02/2020

Enemic de la mala gent i de la justícia corrupta

15/02/2020

Jo també soc l’Anna Erra. I ni em disculpo ni me’n desdic

01/02/2020

Quan la JEC té raó

18/01/2020

Més precisió i gosadia periodístiques

04/01/2020

​La decisió de la JEC, un bé de Déu

21/12/2019

​La davallada de Catalunya i la falta de coratge

07/12/2019

El cofoisme també té un final

02/12/2019

Informació local: emplenar el forat amb el farcit necessari

30/11/2019

Gerro xinès o cubell d’escombraries?

Participació