opinió

No abandoneu Eivissa

«Eivissa pot ser de vegades l'illa de la disbauxa, però podríem mirar d'evitar que a força de repetir-ho acabés sent només això»

per Jordi Bianciotto, 24 d'agost de 2018 a les 21:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 24 d'agost de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Durant anys s'ha parlat de l'estigma informatiu al voltant del País Valencià (el còctel de corrupció, desgavell immobiliari i crònica negra "bakallanera"), però no tant del que poden patir les illes Balears i, en concret, la pitiüsa major, Eivissa. Un lloc que sembla que s'hagi allunyat una mica del mapa sentimental dels catalans. Perquè hi ha una catalanitat que atribueix a Menorca una idea de puresa i que tracta Mallorca amb respecte institucional, mentre que Eivissa queda a la foto com una mena de filla tabalot que s'ha venut al diner "guiri", la discoteca i el "balconing". Terra arrasada, perduda.

Tothom se sorprèn quan dic que porto tota la vida anant-hi i que no he trepitjat mai una discoteca. Ni Ku, que als anys vuitanta era el súmmum, ni Pachá, ni Privilege, ni Amnesia... No es tracta de cap boicot deliberat. Ha anat així. Eivissa, des d'on escric aquestes ratlles, ha estat sempre per mi un lloc de recolliment familiar: la terra del meu avi matern, un eivissenc nascut, per cert, a Alger en temps en què Algèria, país que és més a prop del que sembla, acollia colònies balears estables (tal com ens va explicar Miquel Calçada, de la mà del cantant Yacine Belahcene, en un programa d'Afers exteriors que em vaig empassar amb els ulls com taronges).


La meva memòria d'Eivissa està feta de síndries recollides a l'hort d'uns cosins, de banys a la bassa entre granotes i capgrossos, de platges mig salvatges on arribaves per camins polsegosos, i de visites a la casa sense electricitat de la tia Francisca, que ens rebia vestida de negre de dalt a baix i ens donava als nanos un grapat d'ametlles. Imatges de quan el "mercat hippie" d'Es Canar encara era força hippie, a principis dels 70, i de quan a la nit, a casa, al bell mig de Santa Eulària des Riu, t'estiraves al terrat i un cop la vista s'acostumava a la foscor et senties abraçat per l'esfera celeste.

Però tot i que d'aquella Eivissa primitiva queda ja ben poca cosa, i això és bo perquè certs romanticismes són més bonics a distància que viscuts in situ, l'ànima de l'illa encara batega. Amagada, val a dir, sota les capes de publicitat discotequera, de turisme de garrafa i de turisme "vip" (tenim de tot), de la gentrificació a Vila (se n'ha anat la històrica llibreria Vara de Rey) i dels cambrers vinguts de la península pels quals el català és, en el millor dels casos, un signe de tipisme local. Però més enllà dels nuclis turístics estridents, molt precisos, hi ha l'Eivissa boscosa, la de les carreteres poc transitades en ple mes d'agost i les sobretaules plàcides. Prenent unes herbes eivissenques o un gintònic de Tanqueray Ten, tant se val.

No és que hi hagi "una altra Eivissa": és l'autèntica, la primigènia, que existeix malgrat tot, aguantant una pressió forania incomparable a la de potser cap altre lloc dels Països Catalans. Una Eivissa que ha après a conviure amb el turisme de masses traient-li el profit que ha pogut, i que, encara que a vegades no ho sembli, manté viva la llengua catalana, potser discretament, de portes endins, amb la persistència tranquil·la amb què se segueixen les tradicions indiscutibles. És possible que la insularitat hagi accentuat històricament la sensació dels eivissencs que la seva llengua era petita i poc útil més enllà de l'àmbit domèstic, i que això es traslladi a alguns comportaments actuals. Però no és veritat que a Eivissa ja no es parli català. Només s'ha de gratar una mica i parar l'orella. Als mercats, a la farmàcia de la cantonada, al restaurant de la platja on tot és escrit, en canvi, en castellà, anglès, alemany, francès, italià, holandès i rus.

Com ha passat en certs moments amb el País Valencià, Eivissa arrossega un cert estigma als ulls principatins, i sabem que les construccions mediàtiques poden acabar configurant una realitat. Així com reproduir clixés per ventilar situacions que són a milers de quilòmetres pot tenir una justificació, fer-ho amb un racó del mateix país fa mal i contribueix a fer més gran i inapel·lable el prejudici. Eivissa pot ser de vegades l'illa de la disbauxa, però podríem mirar d'evitar que a força de repetir-ho acabés sent només això. Faig, doncs, humilment però ferma, una crida: catalans, no contribuïu al fet que guanyi el clixé, no abandoneu Eivissa!

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Jordi Bianciotto
Periodista i crític musical. Escriu a El Periódico de Catalunya i a les revistes especialitzades Rockdelux i Enderrock, entre d’altres mitjans, i és autor de diversos llibres, com ara els tres volums de Guía universal del rock (Robinbook) i 501 cançons catalanes que has d’escoltar abans de morir (Ara Llibres). Membre de l’ACP i del Grup de Periodistes Ramon Barnils, i articulista a web Mèdia.cat. També el podeu trobar a www.jordibianciotto.cat i seguir a Twitter a @JordiBianciotto.
15/02/2019

Com convertir un fracàs en un èxit

08/02/2019

Maria del Mar Bonet: llengua i ànima

01/02/2019

A favor de Josep Bou

25/01/2019

Tothom pensa com jo

18/01/2019

Taxis: batalla perduda

11/01/2019

Parlar més clar

04/01/2019

Dr. Calypso, un grup important

28/12/2018

Moncho, lliçó de vida

21/12/2018

L’«indepe» autodestructiu

14/12/2018

L’orgull ferit del «rock català»

Participació