Opinió

Massa miraments

«Quan es parla tant d’una cosa, passa la contrària: la nota la va donar, ves quina sorpresa, el nacionalisme espanyol més desbocat»

per Jordi Costa, 19 d'agost de 2018 a les 20:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 19 d'agost de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Tot i els esforços per organitzar una cerimònia d’homenatge a les víctimes dels atemptats de La Rambla prou blanca i neutral -asèptica, diria jo- per no molestar ningú, ja es veia a venir que hi hauria sarau. I no serà perquè hi assistís gaire gent. Però, com acostuma a passar quan es parla tant d’una cosa, en aquest cas de la utilització política que en pogués fer el sobiranisme català, acostuma a passar la contrària: que la nota la va donar, ves quina sorpresa, el nacionalisme espanyol més desbocat.

El que em deixa bocabadat és que aquí encara no haguem après què implica el concepte ‘no polititzar'. Els fets reiterats demostren que consisteix a deixar a casa els nostres símbols identitaris -ja siguin senyeres o estelades-, cosa que em sembla molt escaient en un acte d’aquestes característiques, però també la nostra llengua. Mentrestant, et trobes banderes espanyoles per tot arreu, i energúmens que es permeten interrompre el discurs de Gemma Nierga perquè s’expressava en català. I, evidentment, la cerimònia la presideix el rei espanyol, que des del 3 d’octubre és una figura polititzada a més no poder.


No puc entendre què feien els Mossos d’Esquadra intentant despenjar una pancarta d’una propietat privada que només feia saber a Felip VI que no és benvingut. Tampoc comprenc que la policia catalana es plegués a les ordres de la Casa Reial de retirar als concentrats rètols d’un to similar. I encara em sembla més intolerable que un escamot de tabarnesos, no pas cap integrant de la Policia o de la Guàrdia Civil sinó brètols guarnits amb armilles reflectants, es permetés arrencar pancartes de les mans d’altres ciutadans sense que cap agent autoritzat hi intervingués.

Trobo admirable que cap dels interceptats es regirés amb un mastegot. Ja ha quedat clar que som gent pacífica i que la dignitat és la nostra arma, però correm el perill de convertir-la en resignació i de posar el límit de la tolerància massa avall.

En l’acte que haurien d’haver presidit per mèrits propis el Major Trapero i el conseller Forn, la guinda va ser haver d’escoltar Arrimadas, Rivera, Casado i Albiol donant lliçons de saber estar. Per sort, Arrimadas ens va reservar un moment per al surrealisme, queixant-se que dues repúbliques com França i Alemanya no haurien tolerat aquesta rebuda al rei, i Albiol -ell sense armilla reflectant- va rememorar èpoques passades increpant el president de la Generalitat al mig del carrer.

Diria que el que va tocar més la pera als que sí que van venir a fer campanya electoral va ser l’acte de Lledoners. Aquest no anava dedicat a les víctimes sinó als que estan pagant, en bona part, la seva eficàcia al 17-A de fa un any. Però es veu que això tampoc no ens està permès.


Pels morts, desgraciadament, ja no hi podem fer més. Pels empresonats, pels exiliats, pels que seran jutjats injustament, sí. I tinc la desagradable sensació que tenim massa miraments a l’hora de defensar-los. De defensar-nos.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Jordi Costa
Periodista. Normalment parlo de futbol. Aquí escriuré sobre la resta d’activitats humanes que no tenen a veure amb una pilota. A Twitter@jordicosta1.
17/02/2019

L'home que no acaba de guanyar mai

03/02/2019

El judici de tots

20/01/2019

Calcem-nos

06/01/2019

Els límits de l'humor i del fàstic

23/12/2018

El nom de l'aeroport

09/12/2018

La via de la submissió

25/11/2018

Política i futbolització

11/11/2018

L'art de la provocació

28/10/2018

I la marxa endavant?

14/10/2018

No hem avançat gaire

Participació