Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR


L’ensulsiada tripartida del «Brusi»

«Els responsables d’aquella gran estafa no n’han passat mai comptes i, lògicament, tampoc no han estat jutjats per haver malbaratat fons públics i haver fet desaparèixer un patrimoni cultural ara ja irrecuperable.»

per Xavier Borràs, 13 d'agost de 2018 a les 09:38 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 13 d'agost de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Una recerca recent als meus arxius personals per a rescatar un escrits sobre la Batalla de l'Ebre m’ha dut a la memòria un fet, poc conegut i esbombat, que crec que paga la pena ressaltar: la capçalera més antiga del continent, el Diario de Barcelona (1792), que va viure dues èpoques i escaig en català, va tancar-ne l’edició l’any 2009 per ordre de l’Ajuntament de Barcelona.

Efectivament, l’Ajuntament de la capital de Catalunya va cloure’n l’edició digital —que passà a formar part de l’altra barraca dels socialistes (BTV), llavors comanada per l’imperdible Àngel Casas (xou). Cap periodista o capitost de l’oposició no va blasmar a l’època el que, a la llum de les xifres, semblava una de les estafes econòmiques (més de 2,5 milions d’euros malbaratats en 10 anys) i polítiques (tripijocs PSC-PSOE) més bèstia perpetrada mai per l’Administració municipal barcelonina.


L’Ajuntament de Barcelona havia adquirit el 1985 la capçalera del vell Brusi —després de dos tancaments quasi seguits, el 1980 i el 1984 (època autogestionària)—, per la miserable suma de 28 milions de les antigues pessetes (uns 168.000 euros actuals). El consistori barceloní en cedí l’explotació al Grupo Zeta, que amb la participació de l’ONCE (quins estranys companys de viatge) van tornar a editar-lo en paper i en català des de 1986 i, després, fins al 1994 pels germans Dalmau (propietaris de La Mañana, de Lleida) —sota la capçalera de Nou Diari—, amb 13 anys de plets per a pagar els 2,5 milions d’euros de deutes amb els treballadors del rotatiu.
 

El «Brusi» digital que va promoure el tripartit (PSC, ICV, ERC) va ser un fracàs estrepitós que va costar milions de l'erari públic.


Un cop desaparegut definitivament del carrer, el 1999 l’Ajuntament, a través de la societat privada municipal Informació i Comunicació de Barcelona (ICB), va iniciar la seva aventura virtual: una direcció i fins a set treballadors directes, entre 200.000 i 300.000 euros anuals de despesa —igual que l’altra barrabassada sociata a la Diputació de Barcelona, la invisible La Malla— i, com a resultat, un estrepitós fracàs mediàtic, donades les miserables xifres d’audiència, que qualsevol altre digital amb zero recursos econòmics i cap suport polític superava en aquella època amb escreix.

Aquesta va ser la deriva que va dur la capçalera mediàtica més antiga de l’Europa continental a la seva desaparició. En van ser responsables tots els qui hi van donar suport en aquell període, inclosa ICV i Esquerra —quan encara era al Govern municipal—, tot i que Jordi Portabella l’abril de 2007 va advocar per convertir el llavors web ja inútil en un diari de paper gratuït en català, una aposta personal que no es va traduir en res, com s’ha pogut constatar posteriorment.


Els responsables d’aquella gran estafa no n’han passat mai comptes i, lògicament, tampoc no han estat jutjats per haver malbaratat fons públics i haver fet desaparèixer un patrimoni cultural ara ja irrecuperable.

Ni el Col·legi de Periodistes de Catalunya ni el Sindicat ni ningú del ram no en van dir res. Això sí, una de les persones que en fou directora, Cristina Ribas (1998-2002), com a guardó a la seva nefasta gestió va ser nomenada, pel govern d’Ada Colau, directora de Comunicació Digital de l’Ajuntament de Barcelona.

De fet, no queda ni rastre d’aquella època «digital» (tret que aneu a archive.org), i del període en paper només se’n pot consultar en línia dels anys 1792 a 1862 a l’ARCA (Arxiu de Revistes Catalanes Antigues). Malaguanyats els milions de tothom que es va gastar el tripartit (PSC, ICV, ERC) per alimentar el seu clientelisme!
 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Xavier Borràs
Nascut a Barcelona l'any 1956. És escriptor, fa de periodista i treballa en el món de la comunicació. Llicenciat en Periodisme i professor de dicció, és autor de diversos llibres (alguns dels quals guardonats en diversos premis literaris). Ha estat director de les revistes El Llamp, Userda i L'Independent de Gràcia, a més del dominical del Diari de Barcelona, i ha treballat, entre d'altres mitjans, a Tele/eXpres, Canigó, Catalunya Ràdio, La Marxa de Catalunya i El Triangle.

Des del 14 d'abril de 2008 dirigeix la nova publicació periòdica digital ecologista EcoDiari i des del 14 de febrer de 2017 és editor de La Resistència.

També, ha estat cofundador i responsable de l'àrea de comunicació de la Comissió de la Dignitat i coautor del llibre Volem els papers, i ha estat responsable de comunicació de la Cooperativa Integral Catalana. Ha treballat, igualment, com a editor en cap d'Assaig de Teatre, la revista de l'Associació d'Investigació i Experimentació Teatral (AIET), fundada i dirigida per Ricard Salvat. Des dels seus inicis ha estat lligat amb el Grup Nació Digital, amb què col·labora habitualment.
24/04/2019

Eleccions i periodisme: un altre oxímoron?

13/08/2018

L’ensulsiada tripartida del «Brusi»

04/06/2018

Plagues i canvi climàtic

01/04/2018

He mort el llop, he mort el llop!

09/08/2011

Crisi o oportunitat?

01/08/2011

La llengua dels mitjans, encara

18/07/2011

Qui els va matricular!

10/07/2011

Tuitem i retuitem

04/07/2011

Sense tremp no hi ha tren

25/06/2011

La imprudència mata

Participació