La veu de Nació

Totes les irresponsabilitats del 17-A

«El CNI actua des de l'ombra, com passa en tots els estats, però quan hi ha un atemptat cal donar explicacions o depurar responsabilitats. O totes dues coses alhora»

per Oriol March, 9 d'agost de 2018 a les 20:00 |
Tots els estats del món, i per descomptat també l'espanyol, operen quan toca des de la foscor. El sumari dels atemptats del 17-A de l'any passat a Barcelona i Cambrils acaba de confirmar els vincles del CNI amb Abdelbaki es Satty, l'imam de Ripoll que va ser capaç de convèncer una desena de nois joves -molt joves- del municipi per tal d'atemptar contra objectius emblemàtics de la capital catalana. A l'imam el van anar a veure dos agents de la intel·ligència i de la Guàrdia Civil a la presó de Castelló, on complia una pena de presó per tràfic de drogues, de manera que les preguntes són immediates. Per què quatre visites tan seguides? Què s'hi tractava, exactament? El CNI pot actuar des de la penombra, però quan un dels teus tentacles és responsable d'un atemptat després de radicalitzar un grup de nois aparentment integrats a Catalunya, el més adequat seria donar explicacions o depurar responsabilitats. O totes dues coses.

El sumari dona respostes, sí, però sobretot genera preguntes. Per què els antecedents d'Es Satty no consten en cap informe policial, com assenyalen els Mossos en un informe del 21 d'agost de l'any passat? Com pot ser que algú a qui ja es va vincular a una cèl·lula gihadista de Vilanova i la Geltrú el 2006 no aparegui al de la policia catalana? El conseller d'Interior, Miquel Buch, acusava aquest dijous l'Estat de posar "pals a les rodes" a la investigació judicial dels atemptats a través de l'ocultació d'informació. Al clàssic hermetisme dels serveis d'intel·ligència s'hi ha sumat, al Congrés dels Diputats, la negativa dels grans partits -PP i PSOE- a crear una comissió d'investigació sobre el 17-A. Com si fer més preguntes de les necessàries, en seu parlamentària, provoqués que afloressin més responsabilitats i -encara més- irresponsabilitats.


Més enllà de constatar que els plans terroristes eren més devastadors que l'atropellament, glacen la sang les imatges d'Alcanar. Nois joves, molt joves, manipulant explosius i fent gestos salafistes entre somriures. Com si fos un joc, com si estiguessin preparant una carrossa de carnaval. Les imatges, tanmateix, són necessàries per posar cara a una amenaça real que recorre el món occidental i que, malgrat els cops que ha rebut Estat Islàmic sobre el terreny, segueix present. No hi ha trimestre que no se saldi amb detencions al país relacionades amb l'aparell de captació del gihadisme, i les autoritats -per prudència, pels antecedents i pel context global- no poden baixar l'alerta antiterrorista. Barcelona, com a ciutat de moda i pol d'atracció de turisme, haurà de seguir convivint amb el record i la incertesa sense perdre -com fins ara- el somriure acollidor.

Davant d'aquesta situació, les vies d'actuació són múltiples. N'hi ha de policials, per descomptat, però també de socials. La gran pregunta de fons del 17-A és com una sola persona va ser capaç d'inocular en un grup de joves el verí del gihadisme i de treure'ls els escrúpols per actuar contra la societat que els envoltava. El primer en caure va ser Youssef Aalla, a qui el seu pare va definir com a "problemàtic" i amb un passat de consum d'estupefaents, i a partir d'aquí van anar sumant-s'hi la resta de peces del dominó. Els familiars i amics, segons consta en el sumari, eren plenament conscients -amb algunes excepcions- dels canvis en clau religiosa i d'hàbits que patien els joves membres dels seus entorns. En aquesta informació del diari El País es detalla com Moussa Oukabir, de disset anys, mirava vídeos radicals en una tablet. O com el seu germà Driss confessava a un amic que era gihadista en plena nit de festa. Els senyals d'alerta, segons els sumari, hi eren.

Com també hi eren els missatges radicals d'Es Satty des de la mesquita. El binomi entre seguretat i llibertat, segurament el debat que ha marcat el món des dels atemptats de les Torres Bessones del 2001, és delicat i especialment complex. És materialment impossible -i plantejaria dubtes ètics més que raonables- controlar des de les autoritats quin tipus de discurs es fa a cada mesquita de Catalunya, i és per això que la comunitat islàmica -per descomptat, pacífica, encara que es vulguin atiar segons quins tipus de discursos- té la responsabilitat d'alertar davant qualsevol anormalitat. Testimonis integrats en el sumari, com ara una germana dels Oukabir o bé la dona del propietari del locutori de Ripoll, han indicat que l'imam proferia discursos radicals, que cridava a "matar infidels" i que tenia vincles amb el gihadisme. Això comporta una pregunta obligada: si és així, per què ningú va avisar? I, si el 2006 ja constava com a enrolat en un grupuscle radical, per què se'l va contractar? Hi tenen alguna cosa a veure els contactes amb el CNI?

La reacció de la comunitat islàmica, en tot cas, va ser exemplar. A la manifestació de rebuig als atemptats van ser protagonistes musulmans amb pancartes on s'hi llegia el lema No en el nostre nom, i ha quedat com a icònica l'abraçada entre l'imam de Rubí i el pare d'un nen de tres anys mort per l'atropellament d'Abouyaaqoub. Els països europeus han de combatre l'amenaça gihadista amb totes les forces policials, però també mirar-se al mirall i preguntar-se per què algú de vint anys, que ha crescut aquí i hi ha fet vida, decideix optar per creure's el missatge de presumpta -i macabra- esperança d'un imam radical que no pas seguir fent el camí de qualsevol jove de la seva edat. Mentre en política pesin més els incendiaris més incendiaris amb la immigració, a l'estil de Pablo Casado, la bretxa emocional que aprofita el gihadisme per arrelar continuarà oberta.

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Participació