Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR
opinió

Siguem lliures, siguem feliços

«Caço part del seu discurs de Pablo Casado a la ràdio. Terrible, aniquilador i amb tuf colonialista. No hi ha cap proposta nova, només amenaça i nacional-catolicisme fresquito»

per Oriol de Balanzó, 22 de juliol de 2018 a les 20:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 22 de juliol de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
(Comença amb anècdota personal, no li tingueu en compte)
Primer dia de vacances. Esmorzant. De fons sona en Bundó en una ràdio que sintonitza malament. Mon pare passa pel costat i m’etziba: "Sembla que ja no hi hagi partits que apostin pel progrés, per imaginar com serem en el futur". Hi penso.

Hem passat un cap de setmana de processos interns i de marcades de perfil de partits que repercuteixen en el nostre dia a dia polític. Els titulars parlen de Pascal, de Casado. Parlen de Puigdemont i la nova nomenclatura d’un moviment polític. Hi penso. Arribo a diverses conclusions. 

La primera. Em sento incòmode amb els moviments liderats per un sol home providencial (sempre és un home) que té una visió i que s’ha seguit de forma unívoca. Amb Puigdemont em passa com amb Springsteen. Em pot agradar la seva música, el considero un comunicador natural, entenc què arrossega i la seva legitimitat com a líder. Però de vegades m’enfarfeguen els seus seguidors. Sé que el problema és meu, dubto contínuament. Celebro que molts ho vegin tot sempre tan clar. Ho dic sense ironia. Seguiré escoltant i segurament arribaré a moltes de les mateixes conclusions. El que segur que ja s’ha guanyat és en una militància més exigent, que no accepta votacions “a la búlgara” i es fa preguntes. 

Política internacional: Diuen que el PP (aquell partit residual però amb gran incidència col·lateral a Catalunya) fa un gir a la dreta amb Casado. Mondieu, jo pensava que més a la dreta només hi havia un pàrquing ple de gent empastillada fent un after del franquisme. Caço part del seu discurs. Terrible, aniquilador i amb tuf colonialista. Si entrem, com sembla, en la fase definitiva del "tot s’hi val", ho farà molt bé. No hi ha cap proposta nova, només amenaça i nacional-catolicisme fresquito.

Estem en una fase cada cop més postmoderna i instagramer de la política. S’ha acceptat el paradigma publicitari de "allò jove és allò nou", com si la joventut no pogués ser retrògrada o arnada. I tan contents. Jo per contra veig estructures i idees de partits esgotades. Molta por a perdre el poc que es té. Una defensa aferrissada de posicions i unes maquinàries engreixades que canvien la frase però perpetuen el missatge. El missatge és "això és el que hi ha, sigueu feliços, que podria anar pitjor". És el mateix marc que ens deia que la crisi econòmica i financera era culpa nostra. És el mateix marc en què hem estat adoctrinats: La transició era modèlica perquè l’alternativa era pitjor. No us mogueu, no respireu, l’aire és "nostre" i us el donem perquè som benèvols. 


El sistema i els seus partits ens tornaran a culpabilitzar. Si anem a pitjor, serà culpa nostra. Si hi ha tensió social, la culpa és nostra, per posar en qüestió el que ja hi ha. Si no hi ha pacte, de qui serà la culpa? Nostra. Si el país es divideix, ja sabeu de qui és la culpa. Si guanya el PP, C’s, si el PSOE no us fa cas, si Convergència no sé què, si Esquerra d’allò que tenen; si la teranyina començada teixir fa 80 [o 150 o 300] anys us torna a atrapar, de qui serà la culpa? Exacte. 3 punts pel guanyador.

A tot això sumeu-hi l’allau implacable de missatges: les llistes tancades, grups que volen unir però on tot està resolt, gent que hauria de ser "eixamplada", convèncer una vegada i una altra els convençuts, sigles i més sigles, enquestes, sindicats garants de l’statu quo, masclisme endèmic i sistèmic, reunions secretes, nul·la separació de poders, pactes sota mà, sospita, el veí m’enganya i no em vol bé. Mandra supina. Prou.

De vegades crec que a cada article dic el mateix. Però no me’n canso: Reclamem-ho tot i no ens conformem amb menys. Gaudim a cada pas. Dubtem, discutim i tornem-ho a provar. Progressem. Rebentem les costures establertes. El camp que ens han donat té unes tanques febles. Saltem-les. Siguem lliures. Siguem feliços. (I si podeu, feu vacances). 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Oriol de Balanzó
Oriol de Balanzó, guionista llicenciat en comunicació audiovisual. És sotsdirector de la Competència de RAC1. És activista en pro de la República catalana i està sempre En Peu de Pau. Ha treballat de divulgador cultural, productor musical, venent llibres, de cambrer (qui no?), va ser cap de producció de la sala la Paloma i ha venut roba en una botiga de París (sent daltònic). El podeu seguir a Twitter a @orioldebalanzo.
17/03/2019

Marchena, el gran improvisador

03/03/2019

Què faran els partits després del judici?

17/02/2019

Espanya té dues opcions

03/02/2019

No respongueu les mentides, hi sortireu perdent

20/01/2019

Periodistes, alceu-vos

06/01/2019

​El resultat del judici també depèn de nosaltres

23/12/2018

L’independentisme necessita un «reset»

09/12/2018

Sóc un feminista de fireta

25/11/2018

Necessitem un nou 1-O

11/11/2018

Dones, no ens deixeu parlar

Participació