opinió

Els cafès que no he pres

«Per què sempre ens definim únicament en base al que som? Per què no ens fixem en allò que no som?»

per Ruth Gumbau , 13 de juliol de 2018 a les 20:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 13 de juliol de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Quan encara estudiava i buscava feines temporals per pagar-me les despeses em demanaven allò tan horrorós –i trampós– de quines qualitats i quins defectes pensava que tenia. Mai no sabia què posar fora dels "puntual, treballadora...". I, davant la pregunta-trampa dels defectes, també la típica "massa perfeccionista" amb què em pensava que quedava bé. Era jove, necessitava els diners i no en sabia més.
Si ara em demanessin quines són les meves virtuts, possiblement sabria posar més coses que "sóc puntual". No perquè en tingui més, sinó perquè l’edat fa que et coneguis més bé. L’edat i l’experiència. Però per què sempre ens definim únicament en base al que som? Per què no ens fixem en allò que no som? És que no ens defineixen per igual les coses que hem fet que aquelles que hem deixat de fer? És que l’omissió no significa també una intenció?


Al gimnàs, fent estiraments un dia, la monitora em va elogiar per l’empenya tan pronunciada del meu peu. "Quantes ballarines voldrien tenir-la com la teva!", va dir davant la meva sorpresa. I no vaig poder evitar pensar en si podria haver arribat a ser ballarina (òbviament no, perquè l’empenya és l’única qualitat que tinc per a la dansa). O pianista. Resulta que com tinc els dits llargs, quan jo era petita tothom donava per fet que podia arribar a ser una virtuosa; clar que no comptaven amb el meu temperament ansiós, que no casa amb la pràctica d’un instrument musical. Si hagués estat més pacient, potser hauria aguantat una mica més dels dos anys de piano i solfeig. O, si hagués tingut prou coratge, potser podria haver estat pilot d’avions, però quan era petita i començava a parlar anglès tothom em deia que de gran podria ser hostessa, perquè m’agradaven els avions i parlava un idioma estranger. Eren els 80 i jo era una nena: ningú s’adonava que el que a mi m’hauria agradat era fer-los enlairar, no fer d’hostessa.

Perquè a banda de tot el que som, tot el que fem i tot el que diem, també som tot això però en negatiu. Perquè sóc la Ruth periodista, que és mare, a qui li agrada la tecnologia i els treballs manuals, la que estudia criminologia, la que mira el mòbil tot el dia, la que podria empatitzar fins i tot amb una barra de pa, la que és més o menys puntual, la que es compromet a fer mil coses... però també sóc la pilot que no em vaig atrevir a ser, la ballarina que no va practicar prou, la pianista que no ha tocat més, l’espagat que no aconseguiré mai, els programes de televisió en què no he treballat, les cançons que no he escoltat, les almoines que no he donat, els llibres que no he llegit, els pisos on no he viscut, l’alemany que no he après, els llocs que no he visitat, les converses que no s’han produït, els petons que no he fet i els cafès que no he pres.

 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Ruth Gumbau
Treballo a La Xarxa de Comunicació Local on he presentat informatius, especials nits electorals, programes esportius i la sèrie sobre refugiats Obre els Ulls. Escric per a les revistes Catalan International View i ONGC i per a Mèdia.cat. Soc professora associada del Grau de Comunicació de la UOC. A Twitter: @ruthgumbau
28/06/2019

Les terrasses són de tots?

14/06/2019

La sort ja ha estat tirada

31/05/2019

A rentar plats!

18/05/2019

Alerta, espòiler!

03/05/2019

100% mares

19/04/2019

​Un bloc de gel anomenat Cayetana

05/04/2019

Criticar les idees, no el físic

22/03/2019

«Soy tormenta»

08/03/2019

Reivindicar-nos

22/02/2019

Senyals de fum

Participació