Opinió

De Capri a Llarena

«Ara mateix n’hi ha que creuen, volen fer creure, que, després de la reunió dels presidents Quim Torra i Pedro Sánchez una solució és possible»

per Francesc Canosa, 10 de juliol de 2018 a les 22:00 |
 “L’amor se’n va, però ella es queda”, deia en Capri. A qui es referia? A la botella? A una enxaneta marejada venedora de nàusees? A una musaranya castrada a terminis? A Espanya? No ho sabem. Només sabem que ara fa 101 anys (10 de juliol de 1917) Joan Capri va néixer. Recordin la data. Potser entraran al concurs d’una adossada a una urbanització de caderneres rapades al zero. Això: un no res estirat. Capri és un divan psicoanalític quan a Catalunya no hi ha mobles ni neurones. Capri és l’onanisme fet monòleg quan a Espanya el sexe de la llibertat està prohibit. Capri és una paio que som tots. El jo fet nosaltres. Capri fa riure perquè fem plorar. Sentiu el què diu?

"Nois, eh?, sento dir-ho, però el nostre país és un país difícil d'arreglar. I ho sento però... és aixís. Entre d‘altres coses perquè tenim un defecte i és que mengem massa, al dir mengem massa també vull dir menjo....”, mossega el seu monòleg  “Mengemmassa”.  Jalem massa? Per Capri no hi ha solució. Tot el dia pensem en devorar. Esmorzar, pica-pica, dinar, berenar, sopar, ressopar, pinso, pollastres a l’ast, mata-rates... Tot és tiberis, manduques, teques assilvestrades. Tenim el menjar al cap. Tot és una fartanera. Per Capri no hi ha solució. O sí?


Què en pesen els intestins? Els prims? Els grossos? Els de més enllà? I l’estómac? I el conducte pancreàtic? I les canonades coaxials? Tot hauria d’anar avall. Però no. Es pot arreglar? Té solució? Sempre es creu que sí. Ara mateix n’hi ha que creuen, volen fer creure, que, després de la reunió dels Presidents Quim Torra i Pedro Sánchez una solució és possible. Sempre es creu, es vol fer creure això. Aquesta també hauria de ser una de les principals premisses del diàleg: sempre passa lo mateix. I si sempre passa lo mateix per què sempre passa lo mateix?  Recordeu l’any que va néixer Capri?

Poques setmanes abans, el 14 de maig de 1917, els catalans van tornar a veure allò de "L’amor se’n va, però ella es queda". Tot deixava de fer gràcia. Tot feia pena. Tot era trist. Per això, quan Enric Prat de la Riba és reelegit, President de la Mancomunitat, fa un monòleg del nosaltres que no s’havia fet des de 1714. Resumit diu: "És amb l’ànima plena d’aquest foc de renovació que des de Catalunya diem avui a l’estat la bella paraula. No hi ha perill més gros que la immobilitat: restar aturat és morir. Qui no es transformi intensament i de pressa en tots els ordres, avançant-se a les exigències del nou ambient universal, o deixarà d’ésser o esdevindrà monjoia humil, mostra d’un passat caigut al marge d’una humanitat fortament transmutada. L’Europa d’avui és tota una altra. És l’Europa de les grans potències retent homenatge des de les altures del seu poder a la llibertat a l’autonomia de les nacionalitats [...] l’Europa de les Constitucions que cauen, de les utopies menyspreades que triomfen: una Europa constituent. Imposa aquesta solució el nostre sentiment, les tradicions de govern lliure del nostre poble, l’experiència històrica dels grans poders fecunds i dels poders eternament híbrids i sobretot el nostre deure de catalans i de catalans d’ara. [...]. Tots, anant més o menys enllà, i deturant-se aviat, qui veient lluny encara el terme del seu ideal, tots volem per a Catalunya un cos d’estat". 

Entenc que és això el que li ha dit-repetit el president Torra a Sánchez. I el que ha dit-repetit Sánchez: tot el contrari. Aristòtil, a Espanya, s’hagués posat les botes. Ben tip. Ben fart. De tot. Aquí tragèdia és comèdia més temps, o al revés. Tant se val. Europa té Aristòtil i Espanya al jutge Llarena (ara amb la seva nova obra de supressió de diputats electes democràticament). Potser aquesta és la diferència. Potser aquest és el problema de la no solució que sempre sembla que hi ha de ser. Potser per això Capri es va fer humorista. Potser per això els catalans som genèticament humoristes: l’humor és quan riu el dolor.

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Francesc Canosa
Francesc Canosa Farran és explicador de coses. Periodista, escriptor, guionista, professor de comunicació i professional de discursos de boda. Ha fet de tot i a tot arreu. Ha treballat a una vintena de mitjans de comunicació i ha escrit una desena de llibres. De gran vol continuar fent el que ha fet des de sempre. A Twitter: @francesccanosa.
13/11/2018

Es pot reformar la Rambla?

06/11/2018

La filosofia de colar-se al metro

30/10/2018

Els top manta i la Sagrada Família

23/10/2018

La pandèmia urbana: patinets i altres ferralles

16/10/2018

Un segle de Jordis empresonats

09/10/2018

Per una coalició Vox i independentistes

02/10/2018

​L' 1 d'octubre «Ghost»

25/09/2018

Sortiran els números independentistes a Barcelona?

18/09/2018

Polítics caricatura SA

11/09/2018

Diada Dolby Surround Existencial

Participació