La veu de Nació

El diàleg només és el mitjà

«És possible una entesa mentre tens els càrrecs legítims i electes a l'exili, perseguits, calumniats, amenaçats o engarjolats?»

per Esteve Plantada , 9 de juliol de 2018 a les 21:02 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 9 de juliol de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
El president català torna a la Moncloa després de més dos anys d’incomunicació. La reunió entre Torra i Sánchez sembla que ha anat molt bé: cordialitat, educació institucional, elegància, respecte i diàleg "franc i sincer". Una entesa escenificada en el desig de Torra de visitar la font on Antonio Machado es citava d'amagat amb la seva darrera amant, Pilar de Valderrama, la cèlebre Guiomar. Un últim amor que la guerra civil va estroncar i que va acabar del tot amb la mort del poeta a l'exili, a Cotlliure.
 

És una història fascinant, on intervenen destí, fatalitat, passió, bellesa, poesia i eternitat. On també veiem els efectes de la crua incomunicació que ho va esguerrar, que va separar famílies, que va esbocinar vides sense possibilitat de reparació, amb vencedors i vençuts. Anys després, les pulsions cícliques d'aquest Estat que no troba el seu encaix ni la manera de tancar ferides obertes durant tant de temps segueixen el seu curs: Torra surt de la trobada amb el compromís de recuperar les lleis suspeses pel Tribunal Constitucional i un diàleg a fons en el marc autonòmic, però també amb un "no" rotund al dret a decidir que reclamen una majoria de catalans.

Si l'aposta del sobiranisme és el diàleg, alguna cosa falla, d'entrada. Convé no oblidar que el diàleg ha de ser un mitjà, no pas una finalitat. Aleshores: és possible tenir una bona relació amb algú amb qui no estàs d'acord en el més rellevant? És possible que sense estar d'acord amb el dret a decidir els governs de Torra i Sánchez es posin d'acord en altres temes transcendents? Quina necessitat tindria l'Estat de seure a negociar quan ja té "la normalitat" desitjada sense haver hagut de negociar? És possible separar coses i fer bona cara mentre tens els càrrecs legítims i electes a l'exili, perseguits, calumniats, amenaçats o engarjolats?

 
Som davant d'una trobada històrica. I ho és perquè obre una etapa tan excepcional com anòmala, on viurem la disfunció d'un anar fent autonomista que es disfressa d'una pomposa declamació republicana. Fets que van per lliure i paraules que els justifiquen, com la retòrica que nodreix la poesia. Com aquell poema on Machado deia, en ple encontre amb Guiomar: "Tu boca me sonreía. / Yo pregunté: ¿Qué me ofreces?". És això mateix, president.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Esteve Plantada
Cap de Cultura de NacióDigital
Ha estat director de la revista The Barcelona Review, crític literari a l'Avui i articulista a diferents diaris i mitjans de comunicació. Col·labora en mitjans com El Temps, La Xarxa o el programa Àrtic de Betevé. A Twitter: @eplantada
26/07/2018

Casado i el pitjor del PP

16/07/2018

Els presos reclamen més que gestos

09/07/2018

El diàleg només és el mitjà

05/07/2018

Setge al feixisme

28/06/2018

Els volem a casa

25/06/2018

Dialogar des de la renúncia?

20/06/2018

Què tenim per negociar?

14/06/2018

La negociació comença amb l'alliberament

07/06/2018

Decideixi's, senyor Sánchez

30/05/2018

La ferida que no tanca

Participació