Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

OPINIÓ

Obriu les cel·les

«El problema amb aquest argument és que no té en compte que la Generalitat no té poder per decidir que els presos surtin en llibertat»

per Jordi Muñoz, 7 de juliol de 2018 a les 20:11 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 7 de juliol de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
El trasllat de les preses i els presos polítics a presons catalanes –que encara ha de culminar amb el trasllat de Josep Rull, Jordi Turull i Joaquim Forn-, a banda d’una millora substancial en les seves condicions de vida i les de les seves famílies ha suposat un nou episodi de tensió i contradicció dins l’independentisme, tot i que força més esmorteït que molts dels que hem viscut els darrers mesos, ja que el principi de realitat tendeix a imposar-se.
 

En tot cas, està bé parlar-ne. Perquè, més enllà de l’abast limitat de les veus crítiques amb l’acostament, el fet que els presos i les preses polítiques catalanes estiguin reclosos en presons que gestiona la mateixa Generalitat és una paradoxa profundament incòmoda i dolorosa. Aquests dies alguns independentistes no han desaprofitat l’ocasió per subratllar-ho. Obriu les cel·les, diuen al govern. I Inés Arrimadas, sempre atenta a tot el que pot tensar i desgastar l’independentisme, va córrer a agafar el guant i furgar, també, en la contradicció. 
 
Arrimadas ja sabem per què ho fa, però entre els independentistes que s’han apuntat a aquest argument hi ha diverses motivacions. D’una banda hi ha la reacció instintiva i poc reflexionada, que pot ser momentàniament comprensible. Si tenim la clau, coi, obrim la porta i que surtin. És el que demana el cos. El problema amb aquest argument és que no té en compte que la Generalitat no té poder per decidir que els presos surtin en llibertat. En té per influir en les seves condicions de vida dins la presó, però no per decidir si surten o no. I quan dic que no té el poder no vull dir que no el tingui legalment, sinó que no el té materialment. No cal pensar-hi massa per veure que el cos de funcionaris de presons i de Mossos difícilment seguirien aquesta ordre del govern. I que en la remota hipòtesi que alguns s’hi prestessin, el soroll seria tal que la Guàrdia Civil els esperaria a la porta per endur-se’ls a vés a saber quina presó espanyola en condicions molt més dures. A ells i als funcionaris i polítics protagonistes de la gesta. 
 

Hi ha, tanmateix, altres veus que s’han sumat a la idea, però no per manca de reflexió sinó per manca d’escrúpols, per oportunisme i per voluntat de cridar l’atenció. Hi ha un cert tipus d’independentisme que mai desaprofita l’ocasió per buscar traïdors entre els seus. I que fa, de la recerca de traïdors i covards el motor de la seva acció política. Encara n’hi ha d’altres que, potser sincerament, veuen un gest així com una oportunitat perfecta per empitjorar la situació. En aplicació estricta del principi de ‘com pitjor millor’, pensen que qualsevol intensificació del conflicte és el millor camí cap a la independència exprés. 
 
Ara bé, també hi ha algun argument més seriós que mereix atenció. És l’argument que es fa des d’una perspectiva ètica estrictament deontològica, que només pren els principis com a referent de què cal fer, i no presta atenció a les conseqüències de les accions per jutjar-ne la moralitat. En aquest sentit, si hom pensa –com la gran majoria de la societat catalana- que aquest empresonament és injust, la implicació lògica és que no s’hi hauria de col·laborar de cap manera, ni per acció ni per omissió. Per tant, no caldria entrar a valorar si intentar obrir les cel·les generaria més patiment o menys als presos, les seves famílies, els nous represaliats, ni si deixaria el moviment en una posició política millor o pitjor. 
 
Certament, la gestió d’aquests empresonaments implica col·laborar en un acte profundament injust i que lesiona drets fonamentals. I per tant, només es pot justificar des d’un punt de vista conseqüencialista, i no deontològic: només es pot entendre si atenem a les conseqüències de les nostres accions. En aquest cas, serveix per reduir el patiment dels presos i dels seus familiars. I per millorar i facilitat la seva capacitat de diàleg, interlocució i influència política. I perquè si ells estan millor i més forts, també el conjunt del moviment se’n beneficiarà i podrà deixar enrere la fase de tristesa per recuperar el nervi de la lluita política. Com diuen elles, deixar de plorar-les per reivindicar-les. I seguir el camí, en les noves circumstàncies.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Jordi Muñoz
Jordi Muñoz (València 1979) és investigador en ciència política de la Universitat de Barcelona. Fa recerca en comportament polític i política comparada, i imparteix classes d’anàlisi electoral a la UB. També col·labora en diversos mitjans de comunicació. A Twitter: @jordimunozm.
17/08/2019

De Lampedusa a Rubí

20/07/2019

«Un proyecto patriótico superior»

06/07/2019

Eines per acollir

22/06/2019

Laia i Lluís

08/06/2019

Ara que la pols s’assenta

25/05/2019

Geometries de la legislatura que ve

11/05/2019

Governar per transformar

13/04/2019

L’actitud Romeva

30/03/2019

Iceta diu 65, Pablo diu 75

16/03/2019

56,7%

Participació