Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

La Veu de Nació

Gestionar un altre «no»

«El cop de porta de Sánchez al referèndum ha de ser un punt d'inflexió per a l'independentisme, que necessita fer l'esforç de compartir el diagnòstic i solució»

per Ferran Casas, 6 de juliol de 2018 a les 21:27 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 6 de juliol de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Una de les acusacions que reben els líders independentistes per part dels contraris o els desenganyats del procés és que no es va actuar amb realisme a la tardor republicana. Que no es va preveure la reacció d'un Estat disposat a tot per preservar la seva unitat ni es va mesurar l'equilibri real de forces a l'hora de plantejar el xoc de trens. El realisme s'ha convertit, en els darrers mesos, en el gran reclam. Realisme a l'hora d'assumir que els independentistes no n'eren prou. Realisme a l'hora de tenir clar que, en aquesta lògica, cal ser-ne més (Quim Torra va dir al març que el 47% pesava com una llosa i Pere Aragonès que hi havia prou força per la ruptura pactada però no per a la unilateral). Realisme per acceptar que l'única “finestra d'oportunitat” -darrera aportació lèxica del procés- no serà pactada a curt o mitjà termini. I realisme per assumir que idees com obrir les cel·les dels presos -que ara custodia la Generalitat en aplicació de les lleis espanyoles- no farien res més que afegir més dramatisme a la situació actual.

L'independentisme està aterrant al nou context polític, que és d'una complexitat màxima. Junts per Catalunya i ERC assumeixen que cal temps i aprofitar el poder autonòmic per fer créixer el moviment però segueixen sense exhibir públicament un diagnòstic i una proposta compartida, en part pels equilibris amb el to èpic que l'exili necessita per sobreviure. La CUP no accepta la situació i, com si res no s'hagués malbaratat a l'octubre, exigeix fer valdre el resultat de l'1-O. Tot això en un context fortament condicionat per la repressió i de canvi a Espanya que, si bé, no afecta les posicions de fons sí que situa els independentistes en constant contradicció. Ho hem vist aquesta setmana a Madrid quan han votat els canvis al consell d'administració de RTVE sense cap contrapartida. El mateix que els va passar amb la investidura de Pedro Sánchez.


Dimecres els partits catalans es conformaven amb sentir de la vicepresidenta Carmen Calvo que el diàleg seria “obert, democràtic i sense condicions” i que, per tant, Torra podrà demanar el referèndum. Però aquest divendres els dos missatges que emetia la Moncloa eren contundents: d'una banda impugnava al TC la resolució forçada per la CUP al Parlament ratificant-se en l'objectiu de convertir Catalunya en república (veurem ara què passa amb la mesa, que pot ser víctima d'una votació simbòlica) i de l'altra que “el dret a l'autodeterminació no existeix” (sic). La reunió de dilluns serà doncs un bany de realitat en tota regla. El govern de Sánchez serà productiu en gestos, proclames i esmenes al llegat de Rajoy, però ningú n'hauria d'esperar grans reformes.

Un cop més s'haurà apel·lat al pacte i un cop més la resposta serà un no. Hi haurà diàleg (amb Rajoy ni això) però no sobre el que demanen una majoria dels catalans. Es convertirà, altre cop, en políticament irresoluble el plet català. Torra podrà dir que és independentista i que ell i els seus socis volen una república, però el govern espanyol no negociarà com fer-la efectiva. Sentirem aleshores que cal pensar en les municipals per obrir una “finestra d'oportunitat” i que una majoria republicana el maig del 2019, al marge de si els partits independentistes han concorregut per separat o el PDECat i ERC ho fan junts com voldria l'ANC, seria suficient per fer efectiva la república. Es dirà sense tenir en compte que en molts ajuntaments petits els ciutadans només podran triar entre opcions republicanes o que les motivacions del vot tenen menys a veure amb el fet nacional que quan triem papereta al Parlament, el Congrés o l'Eurocambra.

El no de Sánchez ha de ser un obligat punt d'inflexió per a les formacions republicanes. Caldrà fer l'esforç de compartir el diagnòstic sobre la situació, si convé amb més autocrítica, assumir les debilitats i les fortaleses del moviment, repartir-se els papers i traçar, de nou, un full de ruta compartit i determinat sense perdre ningú pel camí. Si no ho fan donaran ales a salvadors de la pàtria que -com va passar arran del fracàs del procés estatutari- no faran altra cosa que atomitzar el moviment i exhibir impotència política. S'hauran convertit en enterradors del procés.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Ferran Casas
Subdirector de NacióDigital.
Ha treballat a Barcelona i Madrid i per als diaris Avui, Público i Ara i col·labora en mitjans audiovisuals. Coautor dels llibres Començar de nou i I tot això com es paga? A Twitter: @Ferrancm.
26/07/2019

Rufián no pot ser Roca 2.0

19/07/2019

Sánchez: xantatge i expectativa

12/07/2019

Puigdemont i dos que es troben

05/07/2019

Grapeig ultra al Masnou

28/06/2019

Pagesos cremats

21/06/2019

Visca la contradicció

15/06/2019

I ara, que algú governi

14/06/2019

Junqueras els «pilla muy lejos»

07/06/2019

Colau i els pactes d’esquerres

31/05/2019

Colau? Coherència

Participació