Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR
Opinió

«Declare independence»

«Com que la rebel·lió (tipus penals a banda) no ha estat només col·lectiva, sinó que ha estat una resposta individual i íntima, això no passarà a millor vida fàcilment»

per Jordi Cabré, 2 de juliol de 2018 a les 21:00 |
El dia 2 d’octubre de l’any passat, la cantant islandesa Björk dedicava a Catalunya la seva cançó Declare Independence (don’t let them do that to you), que tant musicalment com lírica com en el videoclip és un cant, i excusin-me la paraula, a la rebel·lió. Catalunya ha viscut aquesta tardor una veritable revolta, un esclat. Ofegat, sí, però encara latent. I com que la rebel·lió (tipus penals a banda) no ha estat només col·lectiva, sinó que ha estat una resposta individual i íntima, això no passarà a millor vida fàcilment. Ho vaig escriure en la carta oberta a Carles Puigdemont: aquest moviment ens ha alliberat a tots, de forma íntima. El partit polític que vulgui patrimonialitzar-ho, o utilitzar-ho, o manipular-ho, o (encara pitjor) enterrar-ho, es toparà de cap amb uns militants que ja han descobert que (ells també) són lliures.
  

Dit això, els partits han estat una eina fonamental per arribar on som: el que no sé és si tots ho han fet amb el mateix entusiasme. Però ho han fet. I tant, que ho han fet. No oblidem una cosa: Europa té en el seu si un estat autoritari, però ningú no cosa anomenar-lo així sinó que han apostat clarament per la “conllevancia”, dissimular-ho i gestionar-ho com es pugui. Però Catalunya sí que ho sabia. Sabia que es trobava en una gàbia d’or anomenada Constitució Espanyola, que permetia dir que se’ns permet autogovernar-nos, parlar català, fer lleis, nomenar càrrecs, de qué os quejáis. Però sabíem, Catalunya sabia, fins i tot Jordi Pujol sabia, que el pacte del 1978 era un pacte de no-agressió més que no pas un acte de restitució o de retorn a la situació del 14 d’abril del 1931. Espanya i Catalunya sabien que hi havia un tema no resolt des de l’abril del 31, i per això la Constitució té un 155, i una invocació constant a la indissoluble unitat, i lleis de bases i clàusules de “sin perjuicio” i un encomanament directe a l’exèrcit i al seu cap, el rei, per protegir allò que no es toca. I per la seva banda Catalunya què ha fet? Aprofitar escletxes. Les que fossin. La nostra història des del 1980 fins ara ha estat la d’aprofitar totes les escletxes legals per a fer un sistema cultural, administratiu, comunicatiu i polític propi. I també l’Estatut de Maragall va ser aprofitar una escletxa legal, que va ser després malbaratada pel TC. I el 9-N va ser també l’aprofitament d’una escletxa: una cop desaparegut del Codi Penal el delicte de convocatòria de referèndums (que ja té tela que existís un delicte així), i un cop recollit al nou estatut el règim de convocatòria de consultes, es va aprofitar la primera ocasió. El 9-N, l’Estat no existia a Catalunya. I després, un cop provat tot i comprovat que Espanya no permetia fins i tot així cap tipus de reforma, es va optar pel referèndum de l’1 d’octubre i per la Proclamació d’Independència del dia 27. No es va arriar cap bandera, no. Va ser un error i va ser una llàstima. Però hem proclamat la independència, senyores i senyors, i ja només això indica que dins d’Europa hi ha un estat autoritari amb un conflicte territorial de primeríssima magnitud. Vol dir que ja ens ho hem dit tot. Que ja hem despullat el rei, i que ja no serveix la gàbia d’or. Que Catalunya vol marxar, i que així ho ha manifestat en votació al seu Parlament.
  
Declare independence”, diu la cançó. “Don’t let them do that to you”, afegeix. El que ha succeït l’1-O i els mesos següents (presoners, 155, exiliats, etcètera) ha accentuat encara més el problema i el divorci: et poden reprimir, però tu et mantens impertorbable (21-D). I aleshores és quan Europa, veient que la via de Rajoy no funciona, ajuda a la moció de censura promoguda per Pedro Sánchez. Atmosfera de diàleg, de calma, de rebaixar la tensió i a veure si així, atesa la incompetència de Rajoy, la rebel·lió s’atura. I aquí és on ens toca moure fitxa a nosaltres: hem de respondre si s’atura o no s’atura, si amb una promesa d’alguna vaga proposta de reforma constitucional impossible ja en tenim prou o no. El resultat és força previsible, serà un final estil “apoyaré” de Zapatero, però és cert que tot dependrà de si l’independentisme s’apaga o es revifa. I tot depèn, també, de la posició que adoptin els partits polítics davant d’aquesta nova cruïlla: ells també són societat civil organitzada. Ara el PDECat i ERC celebren congressos o assemblees de posicionament. Que parlin, que diguin. I que parli l’ANC, i Òmnium, i tothom qui pugui aportar-hi alguna cosa. Que parlin les direccions, els crítics, els outsiders, tots. I si han d’aparèixer partits nous o líders nous, que diguin també. Per una senzilla raó: perquè les municipals del 2019 són la propera parada. Són legals. Són representatives. Són importantíssimes. I poden ser unes eleccions normals (com hauria proposat Cambó) o bé poden també significar una victòria total i definitiva de l’independentisme (com va saber visualitzar Macià).
  

Qui encerti el pols de la gent, tindrà futur. Qui no, no. “Interpretant els anhels” és com es fan les coses, i no és fàcil detectar quina és la voluntat exacta d’un poble quan no se li permet votar en pau. Però una pista: la cançó de Björk no parla tant d’independències de països com d’“enarborar la teva pròpia bandera”. Aquesta és la notícia. Els ciutadans, els treballadors, els empresaris, els votants, els militants, els associats d’aquest país, som persones lliures. Aquest canvi sí que és important. Perquè afecta el sistema des de dins i des de fora, des de la posició individual de cadascú, i no té marxa enrere.

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Jordi Cabré
Escriptor, advocat, expert en gestió pública. Col·labora en diversos mitjans escrits i audiovisuals. El seu últim llibre és Canvi cultural: retrat d'una generació, a edicions Pòrtic. A Twitter: @jordicabre.
03/12/2018

Vox i el monstre

19/11/2018

La «Ciutat Catalunya»

05/11/2018

​El nou líder

22/10/2018

Full de ruta

08/10/2018

L'única sortida

24/09/2018

Freedom for Maragall

10/09/2018

Inflem les bombolles!

28/08/2018

Relat Barcelona (1)

13/08/2018

Autoritarisme és derrota

16/07/2018

S’havia de dir Crida

Participació