Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

La veu de Nació

La negociació comença amb l'alliberament

«Des de Catalunya no podem entrar en la dialèctica de la derrota i de tenir-ne prou amb recuperar allò perdut»

per Esteve Plantada , 14 de juny de 2018 a les 22:05 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 14 de juny de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Gest rere gest, imatge rere imatge: així ha nascut –i ha estat ideat– el projecte de govern de Pedro Sánchez. No n'ha faltat cap: gestos en pro del diàleg, per la concòrdia, per acontentar gent d'ànima política contraposada. Gestos per demostrar que en sap, que està preparat i que es mou bé en la tasca publicitària de la "jugada mestra". Gestos de cara a la galeria mediàtica, d'altres buscant l'aplaudiment de la massa enfervorida, i els de més enllà subratllant que també pot ser un tipus dur que no dubtarà si ha de prendre decisions incòmodes. Fins i tot amb una dimissió rècord, els set dies de gràcia de Màxim Huerta. Com si tot hagués estat escrit per un guionista ressacós de Sálvame.
 

Com que viu de gestos i de l'autocomplaença de la simbologia, el nou executiu no ha dubtat a dir la seva pel que fa al debat dels presos polítics. Un gest més en la comèdia nacional de dir i desdir, d'assegurar i desmentir. Aquest dijous hem vist com el govern espanyol i el jutge Llarena s'han anat passant la pilota amb el tema, a plena llum del dia. Primer és Grande-Marlaska, el ministre de l'Interior, qui afirma que veu amb bons ulls un apropament dels presos polítics a Catalunya, però que la decisió no depèn d'ell, sinó de Llarena. Tot seguit, és el jutge del Tribunal Suprem qui el contradiu i assegura que no, que "no té competència per definir el centre penitenciari al qual han de seguir".
 

Semblaria un joc, si no fos perquè l'assumpte és molt i molt seriós. Perquè la política de gestos i símbols televisats en programes de màxima audiència també ha de comportar que el debat sigui alimentat per idees, per punts de vista clars, per decisions i propostes. Tant d'una banda, com de l'altra. Ni hem de claudicar als estralls del govern a cop de share que ha construït Sánchez, ni hem d'entrar, des de Catalunya, en la dialèctica de la derrota i de tenir-ne prou amb recuperar allò perdut. "No és això, companys", que cantaria Llach si encara tingués esma.
 

Tot i que les declaracions de Marlaska ja suposen un canvi d'intencions, el missatge ni és prou contundent ni aporta solucions a una situació injusta, indigna i desmesurada. Que la repressió, la censura, la por i els dubtes no ens privin de veure quina és la situació, crua i dolorosa: que més enllà de victòries minses, no hauria de ser necessari acostar els presos. Perquè, en l'Europa democràtica del segle XXI no n'hi hauria d'haver, de presos polítics.
 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Esteve Plantada
Cap de Cultura de NacióDigital
Ha estat director de la revista The Barcelona Review, crític literari a l'Avui i articulista a diferents diaris i mitjans de comunicació. Col·labora en mitjans com El Temps, La Xarxa o el programa Àrtic de Betevé. A Twitter: @eplantada
26/07/2018

Casado i el pitjor del PP

16/07/2018

Els presos reclamen més que gestos

09/07/2018

El diàleg només és el mitjà

05/07/2018

Setge al feixisme

28/06/2018

Els volem a casa

25/06/2018

Dialogar des de la renúncia?

20/06/2018

Què tenim per negociar?

14/06/2018

La negociació comença amb l'alliberament

07/06/2018

Decideixi's, senyor Sánchez

30/05/2018

La ferida que no tanca

Participació