Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

El neguit de la diferència

El mestre Jesús Tusón (de qui he robat les paraules que formen el títol d’aquest article) ho explica molt bé a "Mal de llengües" quan diu que “en la majoria dels casos el que es caracteritza és un poble, no pas la llengua”

per Ester Santaló, 3 de juny de 2018 a les 18:15 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 3 de juny de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Corre per les xarxes la imatge d’una carta al director amb el títol “Mallorca no es sólo de los mallorquines”, en què una persona es queixa que a l’illa només li han parlat “en dialecto”, i continua dient que està bé que “el mallorquín se hable en la intimidad, en la familia”, però que “el idioma oficial del estado es sólo uno. Quien tenga una misión en este Estado tiene la obligación de usar la lengua patria”.
 

Editorial del diari «Baleares» de 1939 que darrerament ha tornat a prendre vida.


Aquesta carta està extreta d’un diari del 1939, i alguna cosa molt greu està passant quan tantíssima gent s’ha empassat que és una opinió acabada de publicar i no pas una que té 40 anys.

L’escrit conté tots els prejudicis lingüístics que han tornat a aflorar: latents durant quatre dècades, havien estat esperant el moment oportú per manifestar-se. Hi observem, primer de tot, la contraposició llengua/dialecte, el primer concepte relacionat amb una idea de prestigi, de validesa, i el segon usat amb un valor pejoratiu com a quelcom local, petit, primitiu; a continuació, el prejudici que hi ha les llengües de primera categoria, que són les vàlides per ser parlades en l’espai públic, i les de segona categoria, aquelles d’estar per casa, massa poca cosa per sortir al carrer; en tercer lloc, la identificació un estat-una llengua, que porta implícita la lleialtat també lingüística cap a aquest estat, i, finalment, una militància monolingüe que es permet el luxe de sermonejar sobre les virtuts d’una llengua (la seva) des del desconeixement de la resta. Apliquem tots aquests prejudicis al que estem vivint darrerament i entendrem a la perfecció per què la gent s’ha cregut que la carta del 1939 era actual.

El mestre Jesús Tusón (de qui he robat les paraules que formen el títol d’aquest article) ho explica molt bé a Mal de llengües quan diu que “en la majoria dels casos el que es caracteritza és un poble, no pas la llengua”, és a dir, que s’atorga a les llengües unes qualitats o altres segons el grau de simpatia o antipatia que s’atribueix als seus parlants. I es veu que els qui parlem català no caiem gaire bé. I des de fa massa temps.

Els judicis preconcebuts sovint van lligats a la por a la diferència, sobretot perquè gestionar l’heterogeneïtat demana més voluntat, més esforç, més determinació. Però és un joc molt perillós utilitzar els prejudicis amb finalitats polítiques. Això és, fer-los servir intencionadament, primer, per portar-los fins a la radicalització (i així és com apareixen tota una rècula de qualificatius que s’estan fent servir a la lleugera, sense tenir en compte el poder de les paraules, sobretot quan s’esborren tots els límits ètics) i, després, usar-los per aconseguir reforçar l’homogeneïtat de grups concrets amb la intenció de distingir-los dels altres i confrontar-los.


Per tant, s’està buscant el conflicte burxant en la diferència, mentre s’exalten proclames simples que no fan pensar gaire, però que afebleixen, obnubilen, el criteri propi. És així com es fa més fàcil de vendre un projecte buit com si fos un “destí en allò universal”. I és així com els adeptes han d’acabar justificant la necessitat d’un líder que els condueixi. Perquè, com afirma Tusón, “la seguretat de la ignorància ha estat sempre el millor recurs per menar les multituds”.

Vist tot el que hi ha, doncs, no ens haurien de neguitejar els qui són diferents, sinó aquells que, malgrat totes les advertències, estan acceptant de ser ignorants.
 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Ester Santaló
Filòloga, diplomada en planificació lingüística i màster en gestió de la immigració.Treballa i viu a Olot. A Twitter @santaloester.
23/04/2019

El monolingüisme també mata

25/02/2019

Ànima malalta

03/01/2019

Ultimàtum?

12/09/2018

Gerona és cool

13/08/2018

El «sex-appeal» de l’ortografia

03/07/2018

Ets infidel?

03/06/2018

El neguit de la diferència

03/05/2018

Amb la correcció deguda

01/04/2018

Pudor de venjança: una anàlisi psicolingüística

27/02/2018

L'any de l'empatia

Participació