Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR
Opinió

I vostè, és feixista o supremacista?

«El problema de certs etiquetatges passats de rosca és que acaben generant un efecte de tot s’hi val, on les rèpliques són igualment eixelebrades i tot s’acaba empastifant»

per Jordi Bianciotto, 18 de maig de 2018 a les 20:03 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 18 de maig de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Ahir vaig tenir una topada, fugaç però una mica desagradable, amb un conegut d’allò més simpàtic que tot d’una es va referir al ja president Quim Torra com “aquest nazi”. Després em van dir que ell era molt d’esquerres, comunista de fet. És una llàstima: si ho hagués sabut abans li hauria pogut respondre, en acurada consonància amb el rigor de la seva afirmació: “i tu m’ho dius, estalinista?”. I llavors ja no sé què hauria passat.

Però bé, en lloc d’això, em vaig embrancar en l’argumentari d’aquests dies: que es pot titllar Torra de moltes coses, d’independentista essencialista, de nacionalista romàntic, de no tenir el país sencer en el camp... I del que cadascú trobi oportú, només faltaria. Un exaltat? Algunes de les coses que ha escrit, no pas el seu tracte personal, tranquil i cordial, poden convidar a pensar-ho. I la seva tria és, em sembla clar i sigui dit de passada, una constatació que l’independentisme renuncia a guanyar complicitats tan a dins com a fora, a favor d’un reescalfament del nucli dur. 


Ara bé, nazi? Quan algú deixa caure una acusació com aquesta la conversa salta pels aires. Però en aquests dies de fúria, el matís i la precisió són castigades amb la indiferència o alguna cosa pitjor: l'acusació de tebiesa, d’equidistància recargolada o de treballar per a l’enemic. I d’aquesta manera, alegrement, qui no és supremacista, és feixista, i qui no és nazi, potser és bolivarià o amic de Pol Pot o de Trump o de l’assassinat en massa. Val per a tots els camps, tots els eixos ideològics. Que n’és de fàcil, la vida en la caricatura de l’altre! I ficant cadascú dins d’unes capsetes que fabriquen en sèrie. Si parles bé d’algun aspecte de la trajectòria del president Torra passes a alinear-te amb els racistes, i si en fas una esmena, per subtil que sigui, ets del 155 i et dediques a boicotejar la “república catalana”. 

És el signe dels temps, segons sembla. Demanar ja no dic una mica de voluntat d’entendre les raons de l’altre, sinó, simplement, d’afany d’expressió rigurosa està esdevenint una missió excèntrica. I d’aquesta manera arribem a una figura política tan destacada com és Pedro Sánchez, titllant Torra, aquest divendres, de “Le Pen de la política espanyola”. 

Com ens recordava l’altre dia Joan Lluís Lluís, català del nord, Jean-Marie Le Pen va ser acusat de tortures a Algèria, saludava la tomba de Pétain amb el braç alçat i defensava la pena de mort, singularitats que no sembla que el col·loquin gaire a prop del president Torra. Tampoc la seva afinitat amb el Frente Nacional de Blas Piñar, ni l’afirmació que les càmeres de gas eren només “un detall” en el context de la Segona Guerra Mundial. Si Sánchez es referia a la seva filla, Marine Le Pen, ens trobem davant d’una senyora partidària igualment de la pena capital, així com d’acabar amb la Unió Europea i d’expulsar en massa immigrants musulmans, i que ha exculpat els francesos d’episodis vergonyosos com els de l’any 1942 al Velòdrom d’Hivern: 12.000 jueus detinguts en una nit, amb el suport de Vichy i davant la impassibilitat dels parisencs, concentrats i facturats cap a Auschwitz.

El problema de certs etiquetatges passats de rosca, ja no diguem si es formulen des de posicions de responsabilitat, és que acaben generant un efecte de tot s’hi val, on les rèpliques són igualment eixelebrades i tot s’acaba empastifant. Perquè, esclar, un servidor s’ha fet un fart aquests mesos de defensar el  PSC quan algú l’ha titllat de partit feixista, i sentint segons què t’agafen ganes d’engegar-ho tot a rodar i encogir-te d’espatlles cada cop que algú la digui grossa. Ja s’ho faran, oi? Però no, no ho farem pas. Per què? Perquè som aquí per fer el que creiem que hem de fer.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Jordi Bianciotto
Periodista i crític musical. Escriu a El Periódico de Catalunya i a les revistes especialitzades Rockdelux i Enderrock, entre d’altres mitjans, i és autor de diversos llibres, com ara els tres volums de Guía universal del rock (Robinbook) i 501 cançons catalanes que has d’escoltar abans de morir (Ara Llibres). Membre de l’ACP i del Grup de Periodistes Ramon Barnils, i articulista a web Mèdia.cat. També el podeu trobar a www.jordibianciotto.cat i seguir a Twitter a @JordiBianciotto.
14/06/2019

Springsteen i Madonna

07/06/2019

Cordó sanitari a mig país

31/05/2019

Superar els dos blocs?

24/05/2019

Les músiques d'Europa

17/05/2019

El tercer eix

10/05/2019

La renúncia preventiva

03/05/2019

Un milió de vots després

26/04/2019

Què pot sortir malament?

19/04/2019

En una galàxia llunyana

12/04/2019

Alejandro Sanz, un segon de respir

Participació