Opinió

Micro història de la balcanització de Catalunya

«La balcanització és la gran abraçada parlamentària i de foto d'Instagram on es van trobant junts, encerclats, Ciutadans, el PP, i ara també el PSC»

per Francesc Canosa, 15 de maig de 2018 a les 22:01 |
Deia que parlava en nom de Déu. Però de quin? Ningú el coneixia. Però ell insistia. És cert que no estava sol. N'hi havia més com ell. Per això van posar una bomba. Perquè veiéssim el seu Déu. Ell feia anys que preparava l'artefacte: cable roig, vermell, blau... Però l'ensenya el 4 de juny de 1995. Clausura del Concili Provincial Tarraconense. A Mario Tagliaferri li queden poc més de tres mesos per deixar el seu càrrec. Però el nunci del Vaticà a Espanya pitja el botó nuclear. Esclata contra: "El resurgimiento de particularismos y también de nacionalismos exacerbados". I, clar, el petit detall sense importància, aquell cable concret: La balcanització. Compara el nacionalisme català amb els Balcans. Amb la sanguinària guerra de l'ex-Iugoslàvia. A partir d'aquí l'ona espiritual-expansiva de maldat, mentides, falsedats és infinita com el seu Déu inventat. La Conferència Episcopal Espanyola comença la croada. I els cavallers dels mitjans de comunicació de l'església espanyola fan anar les llances, les espases, les catapultes contra l'església catalana, els catalans, Catalunya... És una nova Guerra Santa. Continua el nacional-catolicisme D.F. (Després de Franco). Amén.

Salve, Lajos Kada. El polonès successor de Tagliaferri amplia horitzons, conquestes i pacta amb el diable. El gener de 1997 revela en nom del seu Déu que s'han de fer més misses en castellà a Catalunya. Per? Perquè la realitat diu que hi ha un seriós problema pels castellanoparlants: no entenen el català. Kada té por de la fi del món. A Catalunya s'està gestant l'apocalipsi. I ell és el profeta escollit: "Me da mucho miedo la disgregación de España". Sobretot que no es trenqui. Que no esclatin uns nous Balcans. I des de la foscor del confessionari la religió de l'aznarisme pren nota des de fa anys.


Primer l'esperit, però després la matèria. Primer les idees, després la realitat. L'ex president espanyol José Maria Aznar (1996-2004) afirma en una entrevista al setembre de 2005 (al diari argentí La Nación) que l'Espanya del seu Déu està en risc de "disgregación". Bé, que ho digui clar i català: "La política del actual gobierno es una política profundamente equivocada y desde ese punto de vista ha puesto en riesgo de balcanización territorial a España". La culpa d'aquesta balcanització és que "Ahora los nacionalistas están muy envalentonados y se enfrentan a un gobierno equivocado y débil". És el govern socialista de Zapatero: aquell escolanet que va prometre el 2003 que aprovaria l'Estatut que sortís del parlament català. Aznar diu que el de Zapatero és "el peor gobierno de la democràcia española", per això, perquè està segrestat pels independentistes catalans. Aznar SA: la fàbrica de la balcanització en sèrie. A Catalunya ja treballen a la cadena de muntatge que mai s'ha desmuntat.

El 7 de juny de 2005 es presenta un manifest de la Llei del nou Déu: "Primer Manifiesto-Por un nuevo partido político en Cataluña". Signen una quinzena d'intel·lectuals (Albert Boadella, Félix de Azúa, Arcadi Espada, Francesc de Carreras...). Catalunya està fatal. Explosions. Tot s'enfonsa. Crits, plors. Hi ha gent patint, sofrint. S'olora Guerra. Avisa el manifest: "la táctica desplegada durante más de dos décadas por el nacionalismo pujolista", de "propiciar el conflicto permanente entre las instituciones políticas catalanas y españolas e, incluso, entre los catalanes y el resto de los españoles"; "dos décadas en las que el poder político, además, ha renunciado a aprovechar el importantísimo valor cultural y económico que supone la lengua castellana, negando su carácter de lengua propia de muchos catalanes". Aquest és l'espermatozou del nou messies: Ciutadans-Partit de la Ciutadania.

Somriu, recent nascut, nu, l'1 de novembre de 2006: Ciutadans obté tres diputats al Parlament de Catalunya. Tornen les barrinades al Parlament, al país. Torna la rotonda explosiva: allò de cada 40 anys s'ha de bombardejar Catalunya. Però ara estem davant de nous artefactes: espirituals, virtuals, virals, massius... La realitat, perquè esclati, primer s'ha d'imaginar, preparar, difondre, expansionar. Metralla de paraules, idees, arguments. El líder del partit, Albert Rivera, compara el 2009 la campanya de la Generalitat "Encomana el català", amb l'"hábleme en cristiano" franquista. No hi ha dia sense detonació de veus, discursos, gestos, mirades... Una altra de les cares visibles del partit: Jordi Cañas (diputat entre 2010 i 2014) quan s'aprova la Llei d'Educació de Catalunya (LEC), el 2009, defensora del model d'immersió lingüística català diu: "en Cataluña llevamos más de 70 años sufriendo un modelo educativo de inmersión lingüística. El franquismo lo aplicó en castellano durante casi 40 años y el nacionalismo lo lleva aplicando 30 años". I els braços explosius es van obrint.

La balcanització és la gran abraçada parlamentària i de foto d'Instagram on es van trobant junts, encerclats, Ciutadans, el PP, i ara també el PSC. És una abraçada diferent de les que t'ensenyen a casa, a l'escola. És una abraçada radicalment distinta de la que demanava el 1932 el diputat d'Unió Democràtica de Catalunya Pau Romeva. Faltaven pocs dies per l'estrena del Parlament. Hi havia encara obres. Un ciutadà estava de visita i li diu a Romeva: "Estareu asseguts tan a prop els un dels altres que amb un xic de bona voluntat us podreu donar bufetades". Romeva contesta: "I jo dic que Catalunya és això, és una cosa tan petita, que tots estem tan a prop, que amb un xic de voluntat ens podem donar bufetades, però també dic que amb un xic de bona voluntat també tots nosaltres ens podem abraçar". Per què diu això Romeva? Mireu.


Romeva resa. Resa a un altre Déu. Prega al cel i abaixa el cap a la terra: sap l'esforç, la suor, la repressió, els ferits, els empresonats i els morts que havia costat arribar a aquell Parlament de 1932. Coneix la solitud, la foscor, l'emmudiment.... i deixa el tartamudeig i parla al futur. El 1922 escriu El sil·labari català per a la seva filla Mercè. Amb aquell llibre aprendran català milers de nens. Per això aquell home porta Europa a Catalunya i Catalunya a Europa: tradueix Charles Dickens; G.K. Chesterton (el portarà a Catalunya); Graham Greene. Walter Scott... Però sobretot ell era mestre. Director del Grup Escola Ausiàs March. Però ve de lluny. De família de mestres. Ha passat per l'Escola Graduada número 3. Ha ensenyat català al Centre de la Dona a Barcelona. I també ha estat Assessor tècnic a l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana. No es va arronsar quan, de petit, dividien el país sense deixar parlar català. Ni de jove amb la Dictadura de Primo de Rivera. Ni el 1936 quan el van venir a buscar, per pelar-lo, els anarquistes a casa i li preguntaven per dividir-lo: "Però vós que sou, roig o blanc? Per algunes coses sembla que sigueu de dretes i, per d'altres, d'esquerres".

I ell responia: "Voleu que us ho digui? Sóc a quadrets!". Tampoc es va arronsar a l'exili. A Bierville, a Bordeus... explosions. Les bombes nazis anaven arribant. I tornen a trucar a la porta: la Gestapo. I els segresten. L'obliguen a fer traduccions de l'anglès. El deixen anar el 1942. Retorna a Barcelona. Com m'explicava la seva filla Mercè, obre la porta el franquisme: "Vam anar al pis que era nostre i ens va obrir una senyora i ens diu: "uy ya hace tiempo que estamos aquí, nos dijeron que este piso estaba libre y si nos gusta mucho". No quedava cap moble, cap cosa, cap detall, cap aroma, cap record. Sense pis. Sense res. Res és res. Fins i tot sense papers per buscar feina. Perquè el diploma de batxillerat que té la Mercè, signat per Francesc Macià i Ventura Gassol, se'l queden si vol treballar. I li tornen un diploma firmat per Franco. I ella diu. "Aquest no és meu!" Perquè tot ve de molt lluny i no marxa mai.

Des de 1714. Des dels esborranys del Decret de Nova Planta que feia el Consejo de Castilla. Des de la Constitució absolutista etnicista animal, letal, de Felip V. Des de la llei suprema supremacista. Des de la creació del nou Déu inventat, fictici, mortal. Des d'aquella primera balcanització de Catalunya. Des de el pla de destrucció al cor: "La profíada tenacidad de los Catalanes, en esta última ciega rebelión suya, abrió el camino a imponerles la ley, que conquistados por la fuerza de las Armas, y castigada con ellas su inobediència y osada resistència, sujete sin violencia sus inquietudes, velicosos ánimos, rinda su dureza y obstinación con templanza, y su buen uso vaya desterrando el odio y aborrecimiento, con que siempre han mirado la sujeción a otra ley, que la de sus usáticos, costumbres, constituciones. Privilegios y fueros, cuya pràctica e inteligencia, y la vana presunción de considerarles a expensas del execrable delito de la conspiración, quasi vinculado en su pasión a defenderlos, con la temeridad de sacrificar su vida y honor, por no ver perdida, ni disminuïda su nociva libertad". Amén.

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Francesc Canosa
Francesc Canosa Farran és explicador de coses. Periodista, escriptor, guionista, professor de comunicació i professional de discursos de boda. Ha fet de tot i a tot arreu. Ha treballat a una vintena de mitjans de comunicació i ha escrit una desena de llibres. De gran vol continuar fent el que ha fet des de sempre. A Twitter: @francesccanosa.
14/08/2018

La Mare de Déu i Lluís Companys de Festa Major

07/08/2018

Els peücs de Rosa Maria Carrasco

31/07/2018

​Alfons XIII i Ada Colau

24/07/2018

Muuuu... La llet crua, la vida crua

17/07/2018

De Valtònyc a Larra

10/07/2018

De Capri a Llarena

03/07/2018

Nyerros i cadells

26/06/2018

Pacte de Sant Sebastià 2, la mus pel·lícula

19/06/2018

​Pedro Sánchez ho solucionarà tot

12/06/2018

L’Estat, incapacitat per al diàleg?

Participació