Opinió

​Estratègia democràtica, política radical

«La política més compromesa i radical no és la que més encén el somnis dels convençuts, sinó la que permet incorporar aquells que encara no ho estan»

per Joan Manuel Tresserras, 5 de maig de 2018 a les 20:03 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 5 de maig de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
La desaparició definitiva d’ETA ha propiciat tota mena de balanços i anàlisis sobre les conseqüències de la vella aposta d’un sector de l’esquerra basca –anys seixanta- per desplegar un front armat en el marc d’una política d’emancipació social i nacional. Hem pogut constatar aquests dies el dolor encara viu de víctimes i de familiars de víctimes. Hem recordat els atemptats més gratuïts, absurds i sagnants; i els assassinats més indiscriminats, salvatges i incomprensibles. La majoria comesos quan el manteniment de la violència armada ja no podia tenir cap mena de sentit polític.

ETA va reptar inicialment el poder franquista; és indubtable. Contra la violència d’estat, violència revolucionària, es proclamava. Potser aquest va ser el pla inicial. Però, després, tanta mort i tanta sang, tanta obcecació, van anar hipotecant el moviment popular basc d’alliberament, fixant uns límits objectius al seu creixement i a la seva hegemonia social.


La incompetència i la tossuderia repressiva de l’Estat, exhibides encara aquesta mateixa setmana, han anat fent la resta perquè la ferida anés supurant i no pogués acabar de cicatritzar. Dispersió i allunyament de presos, extensió pertot de la legislació antiterrorista, il·legalització de l’esquerra abertzale... Creació d’una mena de permanent estat d’excepció fins i tot quan, de fet, el cicle era a prop del seu final. Ha semblat fins a l’últim dia que el govern espanyol temia que ETA desaparegués definitivament. Al capdavall, durant molts anys, ETA ha estat sobretot, des d’una perspectiva general, una coartada convenient que els governs espanyols han tingut a mà a l’hora de justificar totes les regressions i restriccions en matèria de drets i llibertats.

Des de Catalunya, en els moments de més desconcert i més impotència de l’esquerra independentista, l’escenari basc era vist amb una barreja d’enveja i acomplexament. Finalment, però, amb la perspectiva dels anys transcorreguts i a la vista dels resultats, és l’independentisme basc el que aspira ara a engegar, en la nova etapa sense ETA, el seu propi “procés”. A la catalana. Mentrestant, l’Estat -cal dir-ho- es planteja aplicar contra l’independentisme català la recepta basca. Per això tanta mentida, tanta truculència per falsejar la realitat i establir una connexió entre l’exemplar procés cívic català i episodis inventats de violència imaginària. 

En qualsevol cas, tenim la possibilitat de contrastar el rèdit polític d’estratègies diferents –la basca i la catalana- desplegades en dos països també diferents, però sotmesos a la pressió extenuant, uniformitzadora i assimiladora del mateix estat. I en la comparació, malgrat el pes estructural que l’anticatalanisme i la catalanofòbia tenen en la política espanyola contemporània, resulta evident que l’estratègia de la construcció de la República per la via democràtica és la que més ha incomodat i posat en crisi l’Estat i la que ha dut el moviment més a prop de l’èxit.

La complexitat social interna de Catalunya es marcadament major que la basca. També el pes determinant de l’economia catalana –i les seves aportacions via dèficit fiscal- en l’economia espanyola és d’un impacte més decisiu que el de la basca. Una situació semblant es produeix en el camp de la cultura i la llengua, on la capacitat de projecció diferenciada de l’aportació catalana és més difícil d’acceptar des d’una mirada i una concepció substancialment monoculturals i monolingües. I l’estat, a diferència del que ha fet amb l’anticatalanisme ideològic, no ha necessitat recórrer a un discurs antibasc per fonamentar el seu projecte identitari d’estat-nació. Això explica la intransigència de l’Estat en el conflicte amb Catalunya. És la por.


L’estratègia catalana, elaborada en el marc del que –a finals del vuitanta- va ser etiquetat com a “independentisme tranquil”, quedava definida pel seu caràcter democràtic, cívic (“ciutadania única i compartida”, “la identitat la tria cadascú”), obert, electiu (“ser català/na és un dret, no una obligació”), inclusiu (“hi cap tothom, no importa d’on ve, quina llengua parla...”), processual (“país en construcció permanent”), i orientat al futur (“no refem cap passat mític, construïm un país nou”). 

La via democràtica per accedir a la independència construint la República, enfront d’un Estat que no respecta els drets fonamentals i no reconeix el poble català com a subjecte polític sobirà, exigeix partir de la construcció d’una majoria social consistent, evident i continuada. Només així es podrà disposar de prou força social i política a l’interior i de prou suport diplomàtic a l’exterior. I en aquestes condicions, la política més radical és, sens dubte, la que contribueixi més eficaçment i més aviat a disposar d’aquella majoria i d’aquells suports. Traduït a l’esperanto pla: la política més compromesa i radical no és la que més encén el somnis dels convençuts, sinó la que permet incorporar aquelles i aquells que encara no ho estan.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació