Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

Amb la correcció deguda

«… la llengua catalana ha viscut períodes de tanta amenaça (i en viu, encara) que això ha generat al llarg de la seva història una multitud de sobreprotectors de la llengua.»

per Ester Santaló, 3 de maig de 2018 a les 18:21 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 3 de maig de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Una coneguda escriptora, i tuitaire activa, es queixava l’endemà de Sant Jordi que un seguidor li havia corregit una falta d’ortografia sense ser realment una falta. I que quan ella li ho havia fet notar, l’havia blocat. Sentir-se ofès en lloc d’aprendre d’un error és el pitjor error que hi ha, però ja sabem que en temes de llengua no sempre actuem amb serenor.

Aquesta anècdota m’ha portat a recordar l’article “Un país de filòlegs”, de Ramon Ramon, publicat l'abril de 2013 a Núvol, que exposava de manera crua l’obsessió per la llengua que ha patit sempre la cultura catalana. I acabava dient:”I ara sí, per fi, deixe de córrer: que tota la canilla de filòlegs internàutics m’arrambe –secretant salivera de bards glamurosos– amb la seua més que legítima ira”.


Cert és que la llengua catalana ha viscut períodes de tanta amenaça (i en viu, encara) que això ha generat al llarg de la seva història una multitud de sobreprotectors de la llengua. Justament, però, va ser gràcies a la creació d’una consciència sobre la situació sociolingüística que als anys vuitanta es va aconseguir generar entre molta gent la necessitat de recuperar un català oral i escrit més correcte. Que això ens va obsedir en la correcció, també, però cal reconèixer que van ser moltes les persones que van començar a treballar amb la voluntat de construir un model de llengua millor.

Fins a finals del segle XX, la inseguretat –sobretot a l’hora d’escriure– era, encara, la tònica més general i, per tant, la tendència a la correcció continuava essent tan inevitable com desmesurada. I molta gent es va acostumar a ser corregida sense qüestionar res, amb la fe cega que aquell era un mal necessari.

Amb l’inici del nou segle es va constatar que la població més jove caminava cap a un coneixement normalitzat del català (a Catalunya; les Illes i el País Valencià tenien –i tenen-situacions diferents), però que en la resta de la societat aquest coneixement progressava de manera més lenta, sobretot en l’habilitat de l’escriptura. La correcció lingüística, per tant, persistia buscant un difícil equilibri entre la dependència al corrector i la desitjada llibertat d’estil de cada escriptor.

Però, aviat un element nou apareixeria en escena: el correu electrònic havia arribat per agilitar la generació de documents, i cada dia apareixien més escrividors (ja no escriptors professionals, sinó simplement gent que elaborava textos). De fet, moltes persones trobaven temps a casa per compartir les seves reflexions, aficions i aventures en blogs, facebooks i altres xarxes socials. I l’impuls de dir per escrit alguna cosa i publicar-la demanava, cada cop més, una immediatesa que la intermediació de la correcció entorpia.


Ara sembla que s’escriu més que mai, la qual cosa ha originat una certa desinhibició lingüística fins a cert punt molt saludable, tot i que aquesta és una arma de doble tall: aquest desacomplexament està provocant, sobretot en els joves, una despreocupació total per la normativa, sobretot en les xarxes socials més properes al llenguatge oral espontani, però que s’estén a la resta d’àmbits i registres.

Tinguem present que escriure sense cap limitació gramatical o ortogràfica té un problema si s’està elaborant un text (sigui oral o escrit) des d’una empresa o entitat, i és que un missatge descohesionat, poc entenedor i ple de faltes qüestiona la credibilitat d’aquest organisme. Per contra, quan una persona escriu en nom propi, la mala imatge per una pèssima qualitat lingüística és més aviat responsabilitat seva.

Relaxem-nos, per tant, i pensem que els caçadors d’errors que alerten dels problemes que troben en revistes, diaris digitals..., fan encara una feina prou profitosa, perquè els mitjans han de ser referents, però, en la resta de casos, la cortesia lingüística, com qualsevol altra cortesia, no hauria de ser mai abusiva.
 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Ester Santaló
Filòloga, diplomada en planificació lingüística i màster en gestió de la immigració.Treballa i viu a Olot. A Twitter @santaloester.
23/04/2019

El monolingüisme també mata

25/02/2019

Ànima malalta

03/01/2019

Ultimàtum?

12/09/2018

Gerona és cool

13/08/2018

El «sex-appeal» de l’ortografia

03/07/2018

Ets infidel?

03/06/2018

El neguit de la diferència

03/05/2018

Amb la correcció deguda

01/04/2018

Pudor de venjança: una anàlisi psicolingüística

27/02/2018

L'any de l'empatia

Participació