1 de 10

El vot immigrant

per Toni Coromina, 30 d'abril de 2011 a les 00:01 |

Aquesta informació es va publicar originalment el 30 d'abril de 2011 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
No crec pas que el percentatge de persones honestes sigui diferent entre el col•lectiu immigrant i els espanyols de dret amb DNI. De la mateixa manera, de cantamanyanes, delinqüents, impresentables, poca-soltes i cagamandúrries se’n poden trobar, en la mateixa proporció, entre els estrangers i els “nacionals”.

En un article d’opinió publicat en aquesta mateixa secció dies enrere, Youcef Allaoui (marroquí manlleuenc nacionalitzat espanyol i professor de la Universitat de Vic) reclamava el dret dels immigrants a votar en les eleccions municipals. Però com ja és habitual en aquest tema, la seva columna va generar opinions contrastades a favor i en contra. Malauradament, els comentaris desfavorables a les tesis de Youcef, amagats darrere la trinxera de l’anonimat, en comtes d’argumentar idees, es van limitar –en general-  a insultar l’articulista i  blasmar el col•lectiu magrebí, al qual negaven qualsevol dret.


Un anònim escrivia que els marroquins no han de votar perquè “tenen més privilegis que els d’aquí”. Un altre suggeria a l’articulista que marxés al seu país d’origen a posar ordre i establir-hi  la democràcia: “Els homes com tu aquí sobren i al teu país en falten, no se que fas aquí. El teu Rei estarà content i veuràs el que dures amb el teu vot...”. Un tercer comentarista era més expeditiu: “Va, home va, tira't de la moto!!!!”. És sorprenent la facilitat amb que s’escriuen bestieses sense raonar. De fet, aquest tipus de persones són d’aquelles que tiren la pedra i amaguen la mà i, per tant, no els cal raonar (ni enraonar).

L’article d’Allaoui també va tenir adhesions (algunes anònimes i d’altres no). La majoria es referien al dret a votar. Un, per exemple, afirmava que els immigrants poden votar  “després de cotitzar a la seguretat social, pagar els impostos, intentar trobar feina, no viure de les ajudes, conèixer la nostra cultura i, sobretot, intentar aprendre la nostra llengua”. Un altre deia que “La plena ciutadania s'aconsegueix quan les persones es converteixen en ciutadans de ple dret, poder elegir els seus representants i postular-se com a representant. En definitiva poder votar i poder ésser votat”. Per acabar amb les transcripcions de comentaristes favorables, en Pep es mostrava d’acord a condició que només haurien de poder votar els immigrants “que portin més de cinc anys al municipi de manera legal i paguin els seus impostos, com tothom”.


El proper 22 de maig, prop de mig milió d’immigrants de 36 països residents a Espanya podran votar als comicis municipals. Es tracta de persones amb més de cinc anys de residència legal a l’Estat espanyol. Entre els hipotètics votants hi trobem, majoritàriament, ciutadans de la Unió Europea i els procedents de països que tenen un conveni de reciprocitat amb Espanya, bàsicament residents sud-americans d’Equador i Colòmbia. Espanya ha subscrit acords amb 14 països, als ciutadans dels quals se'ls reconeix el vot en les eleccions municipals i aquests estats concedeixen el mateix dret als ciutadans espanyols que resideixen als seus territoris.

Malauradament, la condició del conveni de reciprocitat exclou els immigrants originaris de països no democràtics que, sense tenir-hi cap culpa, són condemnats a no votar ni al seu país (o votar en unes eleccions fraudulentes) ni a Espanya. Es evident que, tal com algú ha dit, aquesta limitació extraordinària suposa consolidar l'extraterritorialitat de les dictadures perquè afecta als ciutadans que vénen aquí. En aquest marc, desenes de milers d’immigrants de 120 països queden exclosos d’aquest  dret democràtic, encara que el gruix principal afecta el magrebins, subsaharians i xinesos.


No tinc cap dubte que l’únic requisit per poder gaudir del dret a votar hauria de ser, com a mínim, la circumstància de residir a casa nostra (casa seva) durant cinc anys, pagar els impostos i complir amb les obligacions i deures, sense distinció d’origen, sexe, religió o cultura. A partir d’aquests mínims, seria desitjable el coneixement de la llengua i la cultura autòctona, i una raonable integració, que no vol pas dir combregar amb rodes de molí. Integrar-se no vol pas dir acatar costums del país tant poc recomanables com pixar a les faroles, cridar, renegar sistemàticament, fer pets pels descosits, llençar cabres des d’un campanar, torturar animals, fer soroll al menjar la sopa, furgar el nas amb els dits per treure torraines i menjar-se-les, llençar burilles i xiclets al carrer, criticar o difamar el proïsme, o anar a les tertúlies a baladrejar.

D’altra banda, tots coneixem casos de ciutadans espanyols amb dècades de residència a Catalunya que mai no han pronunciat una paraula en català. O els que després de viure a Vic durant 40 anys no tenen ni la més remota idea de l’existència de Verdaguer. Però també hi ha catalans indesitjables que de catalans només en tenen el nom.

 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor

Toni Coromina
Periodista
- Nascut a Vic, l’1 de maig de 1955. Casat, dos fills.
- Promotor de happenings teatrals a Vic (1976-1982)
- Des de l'any 1987, periodista als mitjans de comunicació comarcals: El 9 Nou, La Marxa, TVO, El Ter, Osona Comarca, Ràdio Vic, Canal Taronja.
- Co-autor del llibre “Rebotiga d'Il·lustres”, amb Albert Om. Premsa d'Osona 1989.
- Editor i coordinador de la revista El Pardal Moderat. Vic. 1991-1992.
- Guionista humorístic a Ràdio 4 i a Rac1.
- Publicació del llibre “El que la sigue la persigue”, biografia del grup musical El Ultimo de la Fila. Editorial Can 1995.
- Autor del llibre “Cafè Vic”, retrat d’una generació de rebels i bromistes (1970-1985), Ajuntament de Vic-Eumo Editorial (2007).  
- Col·laborador a NacióDigital (Osona.com) des de 1995.
- Columnista, redactor i guionista de la vinyeta editorial, a "La Vanguardia" (des de 1991-fins al 2018).
- Autor de la novel·la “A favor o en contra, dietari d’un perruquer somiatruites”  (2014), Témenos Edicions.
- Autor del llibre "Òxid de boira" (Editorial Galeria el Carme de Vic, 2016).
- Autor del llibre "El bisbe ludòpata i altres contes" (Témenos Edicions, 2016).  
- Autor del conte infantil "La rita i en Kubala", amb il·lustracions d'Isa Basset (Témenos Edicions, 2018)
- Autor del llibre "El color de la vida. 40 anys de salut mental a Osona". Osonament, 2019
Més articles de l'autor
02/11/2020

Ca la Gitana

07/10/2020

Nostàlgia de les botifarres al Mercat de Música

08/09/2020

​L'escletxa digital afecta jubilats i escolars

06/07/2020

La memòria popular: El llegat d'Anton Nofrarias, el «Gravat Crosta»

02/06/2020

La primavera de les «formigues»

30/04/2020

«¡Contamos contigo!»

31/03/2020

​El Rebost Solidari

06/03/2020

L'ozó a Osona i les restriccions de trànsit a Barcelona

05/02/2020

​Amics en la distància: Àlex Cerrada

07/01/2020

​Escombriaires, drapaires i caganers

Participació