Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR


​六四事件

«Vull pensar que els drets humans, a la Xina, han millorat substancialment després de Tiananmen, però no serà gràcies a la pressió comercial occidental»

per Enric Casulleras , 2 de maig de 2018 a les 06:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 2 de maig de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Quan el juny del 1989 el govern xinès va ordenar disparar a matar contra la població que es manifestava a la plaça de Tiananmen (六四事件), moltes empreses de tot el món, inclosa aquella per la qual jo treballava, van tenir un dilema moral: es podia seguir tenint tractes comercials amb un país que no respectava els més elementals drets humans? Per a la nostra empresa, renunciar al mercat xinès hauria suposat perdre grans xifres de vendes, i possiblement haver d’acomiadar molts treballadors. Però seguir com si res hagués passat feia mal al cor. Què calia fer?

Això ve a tomb perquè, ara mateix, molts països deuen tenir dubtes semblants en relació a Espanya; a nivell polític, com a soci de la Unió Europea; a nivell financer, com a deutor d’ingents quantitats de diner; a nivell estratègic, pel seu paper de contenció de la immigració magrebí i subsahariana; a nivell turístic, perquè és una destinació amb llarga tradició entre els estiuejants europeus; i a nivell econòmic, perquè és un gran mercat. Molts països, doncs, estan fent números per calcular quin cost tindria girar la cara a Espanya. I m’imagino que el govern espanyol compta que aquests càlculs donaran un resultat favorable als seus interessos.


Aquesta és la situació: ara, el món ja sap que a Espanya hi ha presos polítics; que es pega a la població que intenta votar; que es fan registres sense autorització judicial; que els magistrats del tribunal suprem prevariquen; que les obres d’art se censuren i els cantaires que desairen la monarquia són jutjats i empresonats; que els que desarticulen bandes terroristes són acusats de pertànyer a organització criminal, i els que protesten pacíficament són acusats de terrorisme; que no es respecten els resultats de les eleccions; que alts càrrecs de la policia fabriquen proves falses per intentar destruir rivals polítics, i són condecorats per fer-ho; i que el govern que encoratja totes aquestes pràctiques, i el partit que li dóna suport (aquest accent diacrític no el trauré mai) és ple de corruptes, segons sentència judicial ferma.

Això és el que veuen els governants d’Europa, els periodistes independents, la població llegida i molts dels possibles visitants turístics; imagineu-vos vosaltres mateixos les preguntes que es fan.


I com hem arribat fins aquí? Doncs perquè més de dos milions d’habitants d’una part del territori volem canviar d’Estat, i això ofèn enormement l’Estat actual. Però atenció a la causalitat: no és que l’aparell administratiu i judicial espanyol hagi embogit perquè hi ha una majoria independentista a Catalunya: és que hi ha una majoria independentista perquè cada cop més catalans hem anat descobrint, sobretot des de la majoria absoluta de l’Aznar de l’any 2000, que aquells aparells administratius i judicials són essencialment així, i que les esperances en sentit contrari dels vint-i-cinc anys anteriors eren vanes. La novetat dels darrers mesos és que ara estan més irritats.

La tendència a arronsar-se d’espatlles és terrible. L’estiu de 1989, malgrat tot, vàrem seguir exportant a la Xina, i durant tots aquests anys no hem deixat de comprar fòtils xinesos. Vull pensar que els drets humans, a la Xina, han millorat substancialment, però no serà gràcies a la pressió comercial occidental. No sé si els europeus seran una mica més escrupolosos i tindran més força i coratge per exigir a Espanya que respecti, d’una vegada, els drets humans i les llibertats polítiques. Però tenim mala peça al teler. És tan còmode mirar cap a una altra banda!


Quan era l’hora, al començament de la transició, no vàrem fer net amb el sottogoverno del règim franquista; el sottogoverno és un concepte que fan servir els italians per definir els alts funcionaris que tenen un gran poder dins de l’Estat, però dels quals ningú sap el nom, i que no són càrrecs electes; i és que molts dels alts funcionaris d’avui van aprendre l’ofici amb uns caps que tenien la missió de deixar-ho tot lligat i ben lligat, com volia el general Franco. Sense anar més lluny, dels intercanvis de favors entre corruptes personatges del règim franquista i l’Audiència Provincial de Pontevedra en van emergir diversos càrrecs suposadament guanyats per oposicions, inclòs el del registrador de la propietat d’un tal M. Rajoy. Què podem esperar d’aquesta casta?

Dissortadament, la majoria d’espanyols no són conscients de tot això perquè no tenen accés a la premsa lliure. I si els envieu aquest article cridaran: “A por ellos!”. 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació