Opinió

Els llaços grocs són dels avis

«Alguns no eren ni tan sols independentistes, però s’hi han tornat a còpia de conductes demofòbiques. I d’altres no en són, d’independentistes, però es rebel·len contra la presó i l’exili»

per Ruth Gumbau , 20 d'abril de 2018 a les 20:02 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 20 d'abril de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Els trobareu als mercats, recollint els nets de l’escola i a les parades de l’autobús. A pobles i a ciutat. Els duen als abrics, a les jaquetes més primes ara que ha arribat la calor o a les solapes de les americanes si és que en duen (no en digueu blazers, que no tenen cap intenció d’aprendre vocabulari nou a aquestes alçades).

Alguns el porten en un pin, altres en un tradicional llaç de ras –que després de tants mesos comença a esfilagarsar-se– i n’hi ha fins i tot qui s’atreveix amb una agulla d’estendre groga penjant de la roba –un remei d’emergència–. Si van en parella en sol portar un cadascun i alguns en porten dos i tot: a la roba i a la bossa. Quan creues la mirada amb ells, els seus ulls vius i ràpids busquen a la teva figura si dus el mateix complement. Si el troben, et regalaran un somriure deliciós i abaixaran una miqueta el cap, assentint, com atorgant el seu segell d’aprovació. Aquell que només l’edat i els cabells blancs són capaços de donar.


Els llaços grocs són, sobretot, dels avis, dels iaios o dels padrins (i, per descomptat, de les àvies, les iaies i les padrines), com preferiu anomenar-los segons la contrada i els costums. Són ells sobretot que els porten i no s’obliden de posar-se’ls ni quan canvien d’abric ni ara que comencen a fer el canvi d’armari. No tots parlen català: no és un tema de llengües.

Estan emprenyats i espantats. O, tal vegada, emprenyats perquè estan espantats. O perquè els han intentat espantar. Perquè ningú no els ha demanat permís per tornar 40 anys enrere. Tot allò que pensaven que no tornarien a veure –repressió, no poder votar, empresonaments, exilis, amenaces, voler imposar el castellà a les escoles i tantes altres coses– ho estan revivint inesperadament com en un dèjà vu irritant i per això estan tan enutjats. Alguns no eren ni tan sols independentistes, però s’hi han tornat a còpia de conductes demofòbiques. I d’altres no en són, d’independentistes, però es rebel·len contra la presó i l’exili.


Creien Franco mort i enterrat i havien brindat per la democràcia; amb les seves errades, és clar, però l’havien celebrada i no estaven preparats per suportar paraules, actituds i decisions d’hereus de la dictadura que surten com bolets. No conceben que per defensar la unitat d’Espanya s’hagi de recórrer als paràmetres del franquisme, ni al 155 i pensen que votant “sí” o “no” ens hauríem estalviat molts maldecaps. Perquè si una cosa són, és pràctics.

No és que els avis portin més els llaços grocs que els joves. És que no se’l deixen mai.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Ruth Gumbau
Treballo a La Xarxa de Comunicació Local on he presentat informatius, especials nits electorals, programes esportius i la sèrie sobre refugiats Obre els Ulls. Escric per a les revistes Catalan International View i ONGC i per a Mèdia.cat. Soc professora associada del Grau de Comunicació de la UOC. A Twitter: @ruthgumbau
28/06/2019

Les terrasses són de tots?

14/06/2019

La sort ja ha estat tirada

31/05/2019

A rentar plats!

18/05/2019

Alerta, espòiler!

03/05/2019

100% mares

19/04/2019

​Un bloc de gel anomenat Cayetana

05/04/2019

Criticar les idees, no el físic

22/03/2019

«Soy tormenta»

08/03/2019

Reivindicar-nos

22/02/2019

Senyals de fum

Participació