opinió

​De qui són els carrers?

«Els carrers són molt més que un paviment, són el lloc on s’ha configurat la nostra tradició festiva, la nostra cultura popular»

| 15/04/2018 a les 20:02h
M’he sentit cridada per l’Espai de Democràcia i Convivència que amb el lema “us volem a casa” clamava a l’emblemàtic Paral·lel barceloní -i a la paradoxa de convocatòria a la Plaça d’Espanya- perquè s’aixequi la fiança que suposa la presó preventiva. Mentrestant, s’instrueix un sumari per un delicte de rebel·lió que no veig enlloc, en una acció penal expansiva que sembla més una justícia “anticipada” que una acció pedagògica que tota acció judicial hauria de perseguir.

No podia quedar-me gaire estona, però m’agrada auscultar el que passa en el meu entorn. No entenc la política ni el compromís des del sofà de casa. Fa anys que des d’aquesta mateixa secció mostro la dificultat de tornar el nom a cada cosa quan la polarització és màxima, quan els protagonistes creuen tenir la raó absoluta, total.


És evident que les institucions polítiques de l’Estat han fet desídia de les seves funcions i han donat un paper sobredimensionat a la Fiscalia, el Tribunal Suprem i l’Audiència Nacional. Avui mateix, la premsa francesa es feia ressò d’encertades declaracions de Benoît Hamon, qui fou candidat del Partit Socialista a la presidència de la República Francesa: “Rajoy ha deixat podrir la situació catalana per guanyar vots en la resta d’Espanya”.

Hi havia raons per mostrar els sentiment de ràbia que l’abús de mecanismes impietosos i discrecionals de les “mesures cautelars” han causat sobre bona part de la ciutadania catalana, per la incapacitat del líders polítics de l’Estat d’entendre una situació complexa que no ha nascut ara, sinó que té una llarga trajectòria i podria haver-se estudiat i remeiat.

Aquests dies he explicat abastament que no hi havia cap base legal per vincular CDR i terrorisme, que la més que discutible reforma del codi penal, que es va fer arran del pacte antiterrorista després dels primers atemptats en els carrers de les capitals europees, no tenien cabuda en un redactat que diu explícitament que els desordres públics podran ser considerats terrorisme “si són obra d’una organització o grup terrorista”. No m’agrada com va quedar redactat l’article 557 bis del Codi Penal amb aquell pacte, però exigeixo que s’atengui la seva redacció literal i no se’ns vulgui imposar una altra interpretació. Sortosament, aquesta vegada el jutge, també ho va interpretar així.

No puc acceptar algun dels actes realitzats a la xarxa viaria de Catalunya, ni els intents d’ocupar estacions o vies dels trens. Només cal fer una mirada ràpida a les meves posicions de sempre per saber que considero que un avalot és un avalot, encara que el protagonitzin persones properes. No és provocant avalots que guanyarem més llibertat per Catalunya, no és amb el fum negre i asfixiant dels pneumàtics que aconseguirem que el món vegi amb simpatia l’anomenada “causa catalana”.

He projectat carrers, he expropiat cases per obrir zones poc ventilades, gens assolellades i fer-hi una gran avinguda, he unit polígons d’habitatges infames que l’urbanisme del anys seixanta del segle passat van permetre, sense serveis, sense enllumenat, sense clavegueram. Dels racons que guanyàvem a una història que volíem superar n’hi dèiem “espai lliure públic” i per poc que fos possible hi plantàvem arbres i posàvem algun banc, on els avis d’aquells habitatges que no tenien balcó ni patí ni jardí, poguessin sortir a prendre el sol. Mai vaig pensar en quina posició ideològica tindrien els usuaris d’aquells carrers, avingudes, places i parcs. El que tinc molt clar és que l’espai públic és el lloc de trobada de persones molt diverses.

He defensat aquest espai públic com a l’obra pública que afavoria la cohesió social, que permetia gaudir d’un patrimoni que amb esforç havíem conquerit a la inèrcia d’un temps en que només volia apilar mà d’obra barata en infrahabitatge. Potser per aquesta meva lectura del què és un carrer, la consigna de “els carrers seran sempre nostres” no l’entenc. Els carrers són molt més que un paviment, són el lloc on s’ha configurat la nostra tradició festiva, la nostra cultura popular, la que s’arrela en els temps i la que hem incorporat en els procés de mestissatge que suposa aquesta Catalunya de persones vingudes d’arreu que s’obre, amb mirada ampla, al món sencer.

La democràcia és pluralitat i la convivència requereix l’acceptació d’aquesta pluralitat. Els carrers seran de tots o no seran. L’espai lliure públic és una expressió que defineix el que esperem que siguin les nostres ciutats.

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

COMENTARIS

...de la gent
Kimm, 16/04/2018 a les 01:29
+0
-0
Precisament per això, Montserrat. Els carrers seran sempre nostres és una metàfora on vol dir precisament això, que no són patrimoni de ningú. Són nostres(gent).
Evidentment que no ho vols entendre
Anònim, 16/04/2018 a les 08:11
+0
-0
GAL, iots de luxe, IBEX35, 155, manifestacions de SCC, girar l'esquena als represaliats del franquisme, etc. Cada cop som més que tenim clar que vosaltres no sou carrer i per això la vostra obsessió a reduir-lo a una cosa folkòrica. Però ens hem despertat i aquest cop no us en sortireu!
PS: moltes gràcies per explicitar-nos el poc del seu temps d'un diumenge que es mereixen els presos polítics.
Senyora Tura,
Anònim, 16/04/2018 a les 13:45
+0
-0
He llegit els seus arguments dues vegades per copsar el sentit de la seva opinió.
Veig que agafa l'expressió "els carrers seran sempre nostres" de manera literal, amb la argumentació que pels carrers i pot passar tothom. Menys faltaria!
"Els carrers seran sempre nostres", és una metàfora no una ocupació. Vol dir que la gent surt de les seves llars a camp obert per clamar al cel pels drets que cada individu sent trepitjats.
( Quan la campana major del campanar tocava a sometent, el poble acudia a la plaça Major per ajudar i coordinar-se, per fer front a l'esdeveniment ocorregut.)
Vostè va formar part del PSC-PSOE. Un del partits del 155 i el partit que al 2015, de la ma de Pedro Sánches junt amb Mariano Rajoy, van signar la reforma de la llei antiterrorista.
Aquesta nova llei antiterrorista, al igual que el 155 son la barra ample de l'estat per servir-se el que li plagui.
Senyora Tura, tornarem a fer servir la metàfora amb la nova llei antiterrorista:"Els carrers seran sempre d'ells". (Capital, polítics i llei)
Que si senyora, que sí, asfaltem-los bé el carrers, que quedin ben bonics.
De tots que vol dir de la gent
Isabela, 16/04/2018 a les 14:10
+0
-0
Em sembla que la Sra. Tura és més inteligent del que vol semblar, dir que no enten el que és vol dir amb "els carrers seran sempre nostres" es difícil de creure.
Vol dir de la gent que lluita per qualsevol causa i surt al carrer a defensar-la el carrer es de tots i per tan seran sempre nostres de la gent.
A on hi veu la dificultat?
La Sra. Tura té raó
Anònim, 16/04/2018 a les 19:19
+0
-0
El problema és que passeu de la metàfora als fets. La Sra. Tura té raó: no es poden fer servir els carrers per cremar contenidors, ni les carreteres per cremar rodes, tan difícils és entendre això.
Tampoc es pot utlitzar el Parlament per saltar-se les lleis impunement.
Clar
Anònim, 16/04/2018 a les 20:47
+0
-0
Com que no podem ocupar vies, aeroports o autopistes perquè això és un avalot (aix, uix, quin fàstic), aleshores el que hem de fer és tornar-los a enviar el Bus de l'Estatut per tota Escanya perquè els porti la bona nova de com som de bondadosos els catalans i que a veure si un segle d'aquests els ve bé de donar-nos la possibilitat de fer un referèndum.
Cada cosa pel seu nom
Anònim, 19/04/2018 a les 22:38
+0
-0
A l'anònim q titula "Senyora Tura" entenc tb q la frase "els carrers seran sempre nostres" és una metàfora, en això hi estic d'acord; però el fet q la Sra. Tura milités al PSC-PSOE (del 155) és molt injust! Si ho recorda bé, ja fa uns anys q es va desvincular del PSC, va deixar la militància i diverses vegades ha dit q ara no té partit. La Sra.Tura és i ha estat sempre molt conseqüent amb les seves idees, mai ha canviat de 'jaqueta'i s'ha mantingut i es manté fidel a les seves idees, cosa q no podriem dir de molts polítics. Es pot estar més o menys d'acord amb les seves opinions, però "posar-la" dins el grup del 155 em sembla injust.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Autor
Montserrat Tura
Metgessa, especialitzada en gestió de serveis de salut i economia sanitària. Va ser alcaldessa de Mollet del Vallès (1987-2003), població on va néixer i on ha viscut sempre, diputada al parlament (1995-2003 i 2010-2012) i consellera d'Interior (2003-2006) i de Justícia (2006-2010). Actualment forma part de la direcció assistencial dels Serveis Sanitaris Integrats del Baix Empordà. És mare de dues filles. A Twitter: @montserrat_tura.
Manuel Valls, amb el líder de Cs, Albert Rivera i el president de Societat Civil Catalana, José Rosiñol | ACN
Sara González | 9 comentaris
01/01/1970
L'aposta de Ciutadans per l'ex-primer ministre francès sacseja l'escenari a Barcelona a un any de les eleccions i obliga a moure fitxa | Colau prova de reil·lusionar després d'una legislatura plena d'entrebancs i l'independentisme torna a debatre la millor fórmula per presentar-se
01/01/1970
L'objectiu passa per mantenir el poder adquisitiu dels pensionistes
01/01/1970
Consulteu el llistat de vols cancel·lats a causa de l'aturada
The Chanclettes a La Daurada Beach Club
01/01/1970
NacióDigital sorteja quatre entrades dobles per a l'espectacle #DPutuCOOL de The Chanclettes
Xavir Sardà, aquest dilluns a la tarda durant l'entrevista amb NacióDigital | Albert Alcaide
01/01/1970
El periodista afirma en una entrevista a Nació Digital: "No em mortifica la independència, sinó com ho aconsegueix" | "Som molts, tenim raó i el món ens la donarà... Aquesta tripleta ens ha fallat moltes vegades", adverteix
Gabriel Rufián, Jenn Díaz i Jordi Borràs signant llibres | E. Plantada
01/01/1970
Crònica d'una jornada que demostra la bona salut de Sant Jordi, un esclat de cultura i civisme que omple Catalunya de llibres i roses