Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

Pudor de venjança: una anàlisi psicolingüística

«La paraula [venjança] és antiga, però el sentiment de “satisfer-se causant dany a algú en compensació d’una ofensa” (definició del Gran Diccionari de la Llengua Catalana) és inherent al mateix ésser humà.»

per Ester Santaló, 1 d'abril de 2018 a les 09:45 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 1 d'abril de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
La perífrasi “pudor de” està condemnada a morir perquè pateix dos mals. Un, l’estigmatització de la paraula pudor: els parlants prefereixen dir mala olor o simplement olor, oblidant que una flaire bona i una de dolenta no tenen res a veure (i que per això tenim olor versus pudor). El segon mal és el canvi de la preposició DE per A (*olor/pudor a) per influència del castellà. I, a més, ja reblant el clau, alguns parlants fan servir l’expressió catanyola ‘olorar a’ (“Això olora a fems”), obviant que les coses no oloren, sinó que són els éssers els qui aspirem l’aire pel nas per sentir l’olor. Si haguéssim de fer una gràfica evolutiva de l’ús de ‘pudor de’ seria totalment descendent, de pèrdues irrecuperables.

Pel que fa a la segona part de l’expressió que configura el títol d’aquest article, ‘venjança’, cal recordar que aquest és un mot antiquíssim en català, usat per Bernat Desclot a la Crònica, al segle XIII. La paraula és antiga, però el sentiment de “satisfer-se causant dany a algú en compensació d’una ofensa (definició del Gran Diccionari de la Llengua Catalana) és inherent al mateix ésser humà.


El filòsof mexicà L.M.Oliveira té un article monumental titulat “Literatura y venganza” en què classifica aquest sentiment d’odi i rancúnia en tres classes, i les analitza a través de clàssics de la literatura universal. Així, diu que es pot experimentar una venjança reactiva (com la de Hamlet), en la qual tot és rancor, és a dir, ressentiment. El segon tipus és la venjança obsessiva, com la del capità Ahab de Moby Dick, que ja té un component de planificació. Tot i que encara hi ha rancor, aquest segon tipus necessita més raó i estratègia. I, finalment, la tercera és la venjança freda, la més cerebral, la que demana temps i calma. És la d’El comte de Montecristo, dedicat en cos i ànima al seu pla venjatiu. De fet, el nom d’aquest últim tipus prové de l’obra del segle XVIII Les amistats perilloses, de Pierre Choderlos de Laclos, de la qual ha sortit el proverbi “La venjança és un plat que se serveix fred”.

Per tant, l’odi sostingut i mantingut en el temps canalitza la ràbia cap a un pla de destrucció com a objectiu vital per reparar una ofensa, per restablir un equilibri en aquell honor que s’ha sentit agreujat. La literatura n’és plena d’exemples perquè la història de la humanitat n’ha ofert a cabassos, de mostres de venjança.

També la mitologia parla de la venjança. Els grecs la personificaven en Nèmesi, filla de Nix (la deessa de la Nit). Era, sobretot, una divinitat guerrera, i s’encarregava d’aplicar un càstig a aquells que no havien obeït per tal de restablir l’equilibri entre déus i homes. És curiós com el  Diccionario de uso del español de Manuel Seco -però no pas el de la RAE- entra el mot ‘némesis” (ens diu que és femení, la némesis) com a sinònim d’enemic (“Este hombre, una vez más, tuvo que enfrentarse a su némesis”, ens il·lustra un exemple). Aquest ús, explica el Diccionario, prové del desig que pot tenir un individu de concretar una venjança contra el seu enemic.

Ressentiment, rancúnia, odi, ràbia, greuge, càstig, enemic... una rècula de mots tots units per un sol concepte: el de venjança.


Diu la psicologia que darrere de tots aquests sentiments se sol amagar la sensació que qui els experimenta se sent superior a l’altra persona (la que pensa que va cometre l’error), i que no hi ha més solució que el diàleg i el perdó. Si no s’escull aquesta via de reparació, la rancúnia es menja per dins el qui la sent i tot plegat només deriva en més destrucció d’un mateix i de l’altre.

És per això que quan arriba l’alè de la venjança, no hi ha res que pudi més.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Ester Santaló
Filòloga, diplomada en planificació lingüística i màster en gestió de la immigració.Treballa i viu a Olot. A Twitter @santaloester.
23/04/2019

El monolingüisme també mata

25/02/2019

Ànima malalta

03/01/2019

Ultimàtum?

12/09/2018

Gerona és cool

13/08/2018

El «sex-appeal» de l’ortografia

03/07/2018

Ets infidel?

03/06/2018

El neguit de la diferència

03/05/2018

Amb la correcció deguda

01/04/2018

Pudor de venjança: una anàlisi psicolingüística

27/02/2018

L'any de l'empatia

Participació