Tribuna oberta

La sort que tenim

«Anem endavant, no ho dubteu: no ho dubtéssiu ni un instant. El camí és llarg, la travessa del desert penosa. No se’n sortiran. Ens en sortirem»

per Josep Vallverdú , 28 de març de 2018 a les 11:42 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 28 de març de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
La sort que tenim, senyor jutge, la sort de tenir tanta gent nostra cridada a declarar. La sort de veure-la retinguda, preventivament tancada per vostè, mentre a fora n’hi ha molta més que pensem igual que els detinguts. Poden, els de la seva corda, imaginar què representa això?  Se’n recorden, dels dos milions llargs de votants del dia 1-O? Vol dir alguna cosa, aquell exèrcit pacífic de mans alçades i desarmades davant els fusellers i bastoners?

Aquell exèrcit de pau, tossut en la seva voluntat d’aconseguir un país digne, lliure d’imposicions, que tingui la seguretat que les lleis donades no siguin potinejades per gent de fora, continua existint, i ha crescut. És una força de la naturalesa, i el manual de Ciències Naturals que vostè i tots vam estudiar a l’escola, ja deia que les forces de la naturalesa no es poden deturar. En la suposició, qui sap, que vostè hagi reflexionat sobre aquest punt, em permeto pensar que un moment o altre es plantejarà ser més flexible, perquè és facultat del jutge, i només d’ ell, de suavitzar el rigor sobre la persona imputada. Hem tingut casos recents de jutges que, fidels a aquest principi, no han seguit fil per randa les peticions del fiscal: el ministeri públic fa el seu fet, però el jutge té la paraula final.

    
La sort que tenim, senyora vicepresidenta, de poder presenciar les  baralles dialèctiques entre forces oposades a l’independentisme; vull dir el PP i Cs. No fa molt vostès formaven pinya, tots contra el desafiament separatista; i ara, sense deixar de militar contra ell, es barallen pel poder. Té mala peça al teler, perquè aquest altre partit sense programa, sorgit a Catalunya només per rosegar la catalanitat, està seduint milions de votants espanyols i també milers de catalans, tot s’ha de dir, i deixa el partit de vostè en posició crítica davant les eleccions generals, quan aquestes arribaran. No cal ser cap politòleg per adonar-se que no és sols la novetat del partit allò que ara els disputarà el vot, sinó que vostès ja estaven trontollant, delmats per l’epidèmia de casos de corrupció sobre tot el mapa de la Pell de Brau, casos de corrupció que saltaven a desenes, avui aquí, demà més enllà, com granotes a la tolla. Ja s’ha adonat del paper que li toca de fer al costat del tranquil, indiferent homenàs que presideix el Gobierno actual? Tot això, s’ho cregui o no, aixequi o no la veu des del seu escó, és sort per a nosaltres. Nosaltres, a la llarga , ens en sortirem.

    
La sort que tenim, senyor Premi Nobel de Literatura, de sentir-lo vociferar els dicteris més vulgars contra els nacionalismes;
ni tan sols no els vesteix de la riquesa de llenguatge que esperaríem de vostè. Per cert, vostè va consolidar a Barcelona una carrera tot just iniciada al con sud de l’Amèrica llatina. A Barcelona el van acollir molt galanament, i vostè, després d’avaluar una temporada els clàssics medievals catalans, s’ ha establert com un denunciant del catalanisme polític. Ja no ve a Barcelona si no és com un soldat enemic. Doncs això, senyor Nobel de Literatura, és una sort per a nosaltres, que estem necessitats de gent que faci el ridícul. És una sort, cregui’m, de veure’l dins el cabàs dels antinacionalistes  junt amb un ex-ministre del govern central nat a Catalunya i un exministre francès girat del tot a les seves arrels familiars catalanes. Més al nostre favor.


La sort que tenim, senyors ministres de Justícia, Interior i Portaveu, i quina sort , de sentir-los tocar les tres tecles més sonores del govern espanyol: la mentida, l’amenaça i la presó. No haurien trobat uns més aplicats alumnes de música ni més afanyosos a dissimular les notes falses; la repetida i gastada apel·lació al Papus de la Llei, provoca accelerat rebuig entre la gent pacífica d’aquí; les condecoracions als copejadors dels cossos armats del dia 1-O han provocat astorament arreu del món i, de part dels uniformats, la petició de més salari.  

La sort que tenim nosaltres, compatriotes catalans de tota procedència! Totes aquestes exhibicions al circ del cap de pista conegut com “Don Mariano”, són una sort: ens  enforteixen, ens confirmen que, malgrat tanta adversa, rovellada maquinària bèl·lica, anem endavant, no ho dubteu: no ho dubtéssiu ni un instant. El camí és llarg, la travessa del desert penosa. No se’n sortiran. Ens en sortirem.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Josep Vallverdú
Filòleg, escriptor i traductor. Membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, finalista del Premi Andersen de literatura juvenil, Premi d’Honor de les Lletres Catalans i Doctor Honoris Causa per la UdL. Amb més de 90 llibres editats, el darrer títol és el Bestiolari 2, amb il·lustracions de Manel Cusachs i pròleg de JL Carod-Rovira.
23/11/2020

TV3, volgudament o no

09/11/2020

Negar i renegar

26/10/2020

Que tremola, l'enemic?

28/09/2020

El poder de qualsevol

06/06/2020

Feixisme avui

06/05/2020

Balcons

24/02/2020

​Pensions benemèrites

14/02/2019

Coroneta d'espines

23/10/2018

Gent que escriu (encara)

28/03/2018

La sort que tenim

Participació