Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR
Opinió

Roda el món i no tornis al Born

«Som indis. Nosaltres també tenim guerres permanents del Rei Felip. De Felip V a Felip VI. Del Decret de Nova Planta al Decret de “A por ellos”. De 1714 a 2018»

per Francesc Canosa, 13 de març de 2018 a les 21:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 13 de març de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Va ser una carnisseria. A tot arreu hi havia trossos dels wampanoag, nipmuc, narragansett, peguot, mohegan, metoac, ni antic, mohicans... Només en van quedar 15 mil. I eren 100 mil. Indis, indígenes, autòctons, tribus, famílies... Els van pelar, filetejar, decapitar, executar, vendre, esclavitzar.... Els van esquarterar físicament, espiritualment: van fer hamburgueses. Entre 1675 i 1676. Amb ganivets, forques, amb els matxets del diable. Zas! Aquells il·luminats peregrins que desembarcaven a Nova Anglaterra (a la punta nord-est dels Estats Units). Buscaven redecorar un nou paradís i van acabar pintant un infern de sang. Va ser una guerra: indis contra colons. Els indis van perdre el cos i l’ànima. Fins i tot a la guerra se li va canviar el nom: Guerra del Rei Felip (King Philip). Felip era el nom cristià de Metacomet, el líder de la tribu dels wampanoag. Zas! El seu cap el van penjar al capdamunt d’un pal aparador. La seva família la van deportar com esclaus a les Antilles. Qui els recorda?

Els pocs historiadors nord-americans especialitzats coincideixen que és la guerra més sagnant dels Estats Units. Va canviar la història. Va substituir la vida. Va rellevar el futur. Però avui qualsevol nord-americà creu que el seu país el van fundar un colla de visionaris britànics que van arribar amb el vaixell de Déu Mayflower. No hi havia indis. No va existir una guerra. No va haver-hi extermini. No hi ha indis a la memòria nord-americana. La sang no assegura cap memòria. Res fa viure la memòria dels esquarterats. La memòria és també l’oblit. La memòria només treballa pel present i pel futur. La memòria és esmunyedissa, infidel, fa patir. La memòria, com l’amor, és cruel. Que ens ho preguntin als catalans que entenem i estimem massa: per això tenim massa memòria i tan poc explicada. La nostra és també una memòria indígena.


Som indis. Nosaltres també tenim guerres permanents del Rei Felip. De Felip V a Felip VI. Del Decret de Nova Planta al Decret de “A por ellos”. De 1714 a 2018. Per això costa d’entendre que el nou pla de l’Ajuntament de Barcelona pel Born (que ha passat de El Born Centre Cultural a El Born Centre de Cultura i Memòria) talli la cabellera 1714 del Born. La guillotina. L’enterra. A sota l’estora. A sota les pedres. A la masmorra. Ja no hi ha 1714. Sepultat, incinerat, esfumat, amb aquest llenguatge políticament correcte d'institució correctora de les normalitats per transformar-les en anormalitats. Diuen: “Re-HABITAR EL BORN és la idea força d’aquest pla director perquè proposa El Born CCM com la institució memorial municipal que Barcelona posa al servei de ciutadanes i ciutadans per exercir el seu dret a la memòria. re-HABITAR EL BORN expressa la missió memorial d’El Born CCM com a conseqüència d’una necessitat present i universal alhora, i també com a resultat de mirar el lloc que ocupa l’equipament com un espai de 8.000 m2 on podem trobar traces, visibles o latents, de més de 7 segles de “Barcelones”, algunes de viscudes, imaginades i narrades, i d’altres d’ignorades i oblidades. El lloc que ocupa El Born CCM és, per tant, un gran “palimpsest” que interpel·la les incerteses dels vianants de la Barcelona contemporània com d’una finestra als passats presents”. Mani?

Ningú entén res. Perdoni, és que som de poble. Som de les classes populars. Sí, d’aquells menestrals (la Coronela) que van deixar la vida el 1714. D’aquell Consell de Cent (els sona?) nova prova del carboni 14 de la Catalunya interclassista. És que nosaltres sí que som el poble per tant no em digui que coi és el poble. Digui’m que el que vol és que no s’entengui res perquè s’entengui tot. Que el que vol és dissoldre’ns en el pluralisme de l’aiguarràs de la desmemòria. Que ens vol entretenir amb la diversitat de les boletes del trilerisme. El gat per llebre. El fum pel rostit. La substitució. El tuning. La decapitació del nosaltres. No hi ha subjecte 1714: hi ha un supermercat de memòries per reemplaçar el 1714. Hi ha predicats per apartar el subjecte. Quina ciutat del món i la galàxia asfaltaria la memòria del seu 1714? Dels seus morts? La guillotina és aquí. La matança és aquí. La carnisseria és aquí. La substitució de la realitat i la memòria és aquí. Els indis són aquí. Per què es vol convertir els indis en galls dindi? Si el 2018 estem així és perquè el 1714 comença la rostisseria. Rehabitar el Born? Si està ple de persones!

Ànimes que els primers dies de setembre de 1886 apareixen en esqueles als diaris de Barcelona. Llegim amb la creu, el requadre negre:  “Aniversari del 11 de setembre de 1714”. Sí, una missa fúnebre l’11 de setembre de 1886 és el primer acte de commemoració de l’11 de setembre de 1714. Es va escollir un lloc amb bones vistes: l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona. Guaiteu quina gentada: al costat hi havia enterrades bona part de les víctimes del setge de 1714. La missa la rumien uns barcelonins (El Centre Català) que desperten del taüt. I la cerimònia és plena de pluralitat, transversalitat, diversitat, heterogeneïtat, col·lectivitat... Memòries! Barcelones! Ciutadans! Homes, dones, burgesos, menestrals, obrers, republicans, tradicionalistes, laics, devots, menjacapellans, abraçacapellans… s’uneixen després de 172 anys per dir que no estan morts. Des de Valentí Almirall, pare del catalanisme modern, d’esquerres, federalista, i no amic de les creus, al seu enemic: Jaume Collell. El canonge de Vic és el xofer de la missa. Sacerdot visionari, torna a enganxar amb cola terrenal religió i pàtria. Tots van fer memòria, memòries. La de tots. Tots venien d’allà. Tots sabien què va passar allà. Dins. Perquè fora....

Fora alguns republicans puristes sectaris del diable enforquillats no trobaven bé recordar l’11 de setembre amb una missa. Però ells cap proposta eh! A criticar! Uns altres dimonis celestials censuraven el Canonge Collell per defensar religió i país. Ja se sap que Déu pot ser espanyol però mai català. I uns altres d’esquerres escopint verí als de dretes, i al revés, com serps en rotonda verinosa. Mentrestant la policia espanyola feia la seva feina i declarava la missa un acte de “separatistas”. L’exèrcit també treballava i el capità general Arsenio Martínez Campos va imposar al bisbe Jaume Català que el canonge Collell no podia fer cap sermó a la missa. “El templo no debe ser un club político”, deien els demòcrates del tu-ets-i-faràs-el-que-jo-et-digui. Memòries. Barcelones. Ciutadans. De dins. De fora. Però d’aquella missa en surten totes les Diades de l’11 de setembre fins avui.


D’aquelles memòries que ara volen expulsar de el Born en nom de les memòries. Xapa i pintura. També podrien expulsar l’exposició (que fins al 30 d’abril) hi ha al nou Born-seré-lo-que-tu-vulguis-que-sigui-menys-el-1714 sobre l’escriptora i periodista Montserrat Roig. Es diu “Memòria i utopia”. En sabia un niu d’això la Roig. Ella és també filla de 1714. Llegeixin el seu llibre Digues que m’estimes encara que sigui mentida. “Si hi ha un acte d’amor, aquest és la memòria”, diu ella. Parla de memòria i amor. De memòria i d’amor a la seva ciutat, Barcelona. De memòria i d’amor al seu país, Catalunya. D’aquesta filera de taüts indis que són els barcelonins, que som els catalans. D’aquesta revolució permanent que alguns no perdonen perquè és massa popular i poc social-elitista. D’aquests canvis que alguns no perdonen només perquè ells no els protagonitzen. D’aquestes memòries que acaben sempre en tragèdia només per a uns, és clar. D’aquestes memòries de sempre. De les que perden sempre. De les que maten sempre. Sí, mal us pesi, mal us foti, mal les vulgueu esbarriar, esborrar, apartar, enterrar, substituir, d’aquestes. D’aquestes on “la pàtria no és només la infantesa, però tampoc és la llengua. La pàtria és totes dues coses alhora. Si no podem recordar l'una i usar l'altra, ens falta l'alè. Una antropòloga nord-americana cita la frase d'una dona apatxe dels nostres dies: ‹Si perdem la nostra llengua, perdrem el nostre alè, i aleshores morirem i serem arrossegats com les fulles pel vent.›”, diu Roig. Diu la indígena. Això és fer memòries. Això hauria de ser el Born. El Centre Indígena de Barcelona (CIB): un museu d’indis dissecats, narcotitzats, mecanitzats. Movent braços, cames, orelles i fumant un pipa de la pau sense fum mentre els colons passejant amb un trenet els hi tiren monedes, cacauets, carn picada... i el que faci falta. Hau.

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Francesc Canosa
Francesc Canosa Farran és explicador de coses. Periodista, escriptor, guionista, professor de comunicació i professional de discursos de boda. Ha fet de tot i a tot arreu. Ha treballat a una vintena de mitjans de comunicació i ha escrit una desena de llibres. De gran vol continuar fent el que ha fet des de sempre. A Twitter: @francesccanosa.
11/12/2018

Què pensaria ara un independentista del s.XX?

04/12/2018

Andalusia, 1936

27/11/2018

És Manuel Valls un algoritme?

20/11/2018

​Catalunya, colònia o perfum?

13/11/2018

Es pot reformar la Rambla?

06/11/2018

La filosofia de colar-se al metro

30/10/2018

Els top manta i la Sagrada Família

23/10/2018

La pandèmia urbana: patinets i altres ferralles

16/10/2018

Un segle de Jordis empresonats

09/10/2018

Per una coalició Vox i independentistes

Participació