Opinió

La guerra que mai viurem

«Els combats no són constants, frenètics i acarnissats com ens ensenyen a través de les pantalles. De fet, hi ha més hores d’espera que d’acció»

per Cristina Solias, 12 de març de 2018 a les 22:03 |
Què té la guerra que malgrat que tots sabem que és el pitjor dels escenaris, les pel·lícules i els videojocs bèl·lics mouen milers de milions de dòlars en la indústria cultural? A tothom l’estimula posar-se en el rol d’un altre que mai serà, en situacions que mai no viurà. ¿Però la guerra és realment com ens l’ensenyen al Call of Duty o no té res a veure amb la realitat?  

La majoria de guerres que consumim estan protagonitzades per soldats nord-americans o britànics que lluiten contra extremistes dolentíssims de l’Orient Mitjà, que tenen algun vincle obscur amb els russos. És l’òptica occidental del soldat ideal, de l’autèntic heroi que, en nom de la llibertat, la democràcia i el patriotisme, es creu amb el deure d’intervenir en un escenari advers on hi ha clarament bons i dolents. 


Ara bé, com són les "guerres reals"?  

La majoria estan protagonitzades per persones no occidentals que s’enfronten a altres que són del mateix país o regió. Occident posa les armes i la logística, però se’n guarda prou d’arriscar-hi vides. És el cas de les últimes guerres contra Estat Islàmic que hem vist per la televisió a Síria, l’Iraq i Líbia. 

Els morts a primera línia de foc acostumen a ser milicians amb poca formació militar. És gent jove, que ha hagut de deixar d’estudiar per culpa de la guerra o que fins i tot combina la feina amb una activitat al front no sempre remunerada. 
 

Els combats no són constants, frenètics i acarnissats com ens ensenyen a través de les pantalles. De fet, hi ha més hores d’espera que d’acció. En les guerres urbanes els milicians s’atrinxeren en cases, a vegades durant dies, fins que veuen l’oportunitat d’atacar els gihadistes que es troben a pocs metres. 

La manera més comuna de morir és d’un tret d’un franctirador o per l’explosió d’artefactes. N’hi pot haver prou amb creuar un carrer, aixecar el cap o obrir una porta que amaga una bomba trampa. Tot i que els gihadistes disposats a sacrificar-se, també fan atacs suïcides amb cotxes bomba o amb explosius arrapats al cos. Cinturons que fins i tot han col·locat en dones, nens i gossos per fer-los volar pels aires.

És una realitat tan crua que ni els editors no se l’acaben de creure quan veuen les imatges. De manera inconscient, tendim a dissociar la guerra que consumim de la guerra real. És a dir, gaudim d’un espectacle sovint macabre, però a la vegada ens hem tornat insensibles al patiment real d’homes i dones. Com que no ho vivim, no hi empatitzem.

Això malgrat que les víctimes se’ns assemblen més del que pensem. Els sirians, que aquesta mateixa setmana farà set anys que estan en guerra, són persones que han estudiat a la universitat: advocades, metges, enginyeres, professors... Famílies de classe mitjana, amb cotxes cars i cases amb jardí, a qui la guerra els ho ha truncat tot. 
 
Els estats occidentals fan la guerra des de la distància, monitoritzen drons i avions com si fos un videojoc. Per ells, cada atac és una missió, i les víctimes, danys col·laterals. Nosaltres som els espectadors d’aquesta partida, en què els personatges ens apareixen deshumanitzats. Ens és tan fàcil com canviar de canal si el seu game over fa que se’ns indigesti el sopar.

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Cristina Solias
Editora de RAC1 i periodista especialitzada en conflictes internacionals. A Twitter: @cristina_solias.
Fa una setmana

El 155 continuarà viu

Fa 3 setmanes

La resistència trans

Fa 5 setmanes

Els delictes sense odi

Fa 7 setmanes

Prou Sant Esteve de les Roures

Fa 9 setmanes

La platja que no va trobar DiCaprio

Fa 11 setmanes

L'hòstia en patinet

Fa 13 setmanes

La guerra que mai viurem

Fa 15 setmanes

Oblidar Puigdemont

Fa 17 setmanes

​Els «moros» de Ripoll

Fa 19 setmanes

Morts al carrer

Participació