Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR
opinió

​Per què no em sumaré al linxament de Salvadó

«El llenguatge privat té uns codis i unes formes que, sovint, no passarien la prova del cotó del políticament correcte»

per Laura Pinyol, 11 de març de 2018 a les 20:10 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 11 de març de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Vagi per endavant que la conversa de Lluís Salvadó amb un amic –filtrada en horari de màxima audiència la programa de Susana Griso, la periodista que s’autoparioda erigint-se com a estendard del periodisme d’investigació- és de mal gust, grollera, inapropiada i plena del llenguatge que jo, entre els meus, qualificaria de tronxos. Homes que, entre homes, la van fent grossa fins acabant assegurant que, mal per mal, mamelles grosses. És de mal gust? Sí, al meu parer personal, molt. És deplorable? Segurament. És ofensiva? Depèn del codi i la forma en què hagi estat dita.

Per què ho dic que depèn del codi i la forma? Aquests dies, amb Twitter com a camp de mines i plataforma de debats, qui més qui menys s’ha llançat amb acusacions, afirmacions rotundíssimes i categories del què ha de ser políticament correcte i, per tant, admissible i de tot allò que no ho és i, per tant, és defenestrable. 


Sobre això, algunes consideracions. El llenguatge privat té uns codis i unes formes que, sovint, no passarien la prova del cotó del políticament correcte. Aquí hi ha qui s’abona afirmant que tot allò privat és polític quan ets un alt càrrec de l’administració. Potser sí. Però llavors hauríem de partir de dues premisses: qualsevol alt càrrec polític hauria d’estar advertit que tot allò que digui –en públic o en privat- serà enregistrat i utilitzat en contra seva. L’altra, si no és així, si no som advertits que tot allò dit o escrit serà utilitzat en contra nostra, qui, de veritat, se sotmetria a l’examen voluntari de veure publicats o reproduïdes missatges o converses privades?

En aquest aspecte darrer, jo m’acuso. Perquè no voldria veure ni escrites ni publicades converses meves per telèfon, per correu o per Whatsapp. Perquè estic segura que, en algun moment, hauré traspassat línies verbals, hauré fet afirmacions o consideracions en un codi de confiança, humor o distensió, que no faria servir mai si parlés en públic. Segur que algú m’acusaria de doble moral o hipocresia. I aquí vaig. La hipocresia i la doble moral és el que aquests dies ha assetjat aquest debat sense ni un moment de reflexió. 

De veritat tothom que ha posat el crit al cel i brandat la destral de guerra contra Lluís Salvadó està en condicions d’afirmar que, sense saber-ho, i per tant, incorrent en un delicte, es poden filtrar en qualsevol moment converses que l’interessat no sabia que enregistraven els aparells de l’Estat? Llavors algú dirà: doncs és una falta greu d’ingenuïtat. D’acord. Ingenuïtat contra guerra bruta.  Fins aquí, d’acord.

Però precisament perquè aquesta conversa –una de tantes durant dos mesos d’enregistraments- es filtra de forma interessada en horari de màxima audiència en una televisió espanyola, no penso comprar el discurs de l’adversari. I, si algú em pregunto perquè ara empro aquest llenguatge, m’explicaré. Sí, estem en guerra. Sí, potser hem pecat d’ingenuïtat. Sí, potser no vam ser conscients que l’Estat desplegaria tot el seu arsenal, des de les clavegueres fins al cap major de l’exèrcit, contra l’opa de l’independentisme. Disculpem-nos. Per ingenus.


Però la filtració té una estratègia i una finalitat clara. Deshumanitzar els caps visibles de la judicialització del procés. Posar-los una llufa prou grossa perquè el focus se centri en ells i, alegrament i gratuïtament als interessos de l’Estat, els enviem a l’ostracisme. D’aquesta manera, el dia que Lluís Salvadó –que és qui ara porta aquesta llufa; però potser la setmana algun altre dels 130 investigats per l’1-O- acudeixi a declarar davant el magistrat del Jutjat número 13 ho faci sense cap empatia ni solidaritat. Per masclista. Per groller. 

I, mentre això passa i no es parla de res més, ens oblidem que coincideix en el temps amb la impossibilitat d’investir Jordi Sànchez com a president, perquè el jutge Llarena ho denega; o que fa 80 dies que l’independentisme va guanyar unes eleccions i segueix sense tenir govern. 

Recordeu què deia la Soraya en vigílies del 21 de desembre en un atac de sinceritat i embriaguesa discursiva? Allò de "les hemos descabezado"? Per mi, també va d’això. Anar aniquilant les peces d’aquest tauler per llimar la partida. Dinamitant la moral. Matusseria. Ingenuïtat. Amateurisme. Totes aquestes febles contra un Estat que no té cap problema a exhibir com utilitza totes les seves armes encara que això evidenciï la nul·la separació de poders i la baixesa de la seva qualitat democràtica.

Em sap greu. No compraré el discurs de l’enemic. No m’agraden les paraules de Lluís Salvadó. Però no el condemnaré sense judici. S’ha disculpat. Ha admès l’error. Crec que no hi ha més esmena a la totalitat que la que pot fer un mateix en igualtat de condicions i amb garanties processals. De la mateixa manera que si condemnem l’accident hauríem de ser igual de prudents en el linxament posterior. 

Per últim, sobre l’ofensa. Que les mamelles segueixin sent un objecte tan desitjat, no deixarà mai de sorprendre’m. De veritat que ho dic. Però, a mi personalment, m’enfurisma més que un bisbe de Sant Sebastià acusi les dones de dur el dimoni dins seu o l’Albert Rivera –líder del partit que volia eliminar l’agreujant per als homes que cometen delictes de violència de gènere- erigint-se com a líder del feminisme, com si el feminisme es pogués dirigir des del faristol d’un pavelló municipal o en un plató de televisions privades finançades per l’Ibex, que no pas un comentari groller.

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Laura Pinyol
Laura Pinyol (Terrassa, 1979), periodista. Col·labora en diversos mitjans, com la revista Vallesos, l'Ara Criatures o el Descobrir, i dirigeix una agència de comunicació. A can Twitter piula des de @laurapinyol.
02/12/2018

L’ensorrament

18/11/2018

Taula de consensos mínims

04/11/2018

No passaran

21/10/2018

Molta bravata i a l’hora de la veritat, què?

07/10/2018

El seu relat no s'improvisa

23/09/2018

Indult: posar la bena abans de la ferida

09/09/2018

La Constitució i la inviolabilitat

26/08/2018

Desenterrar la mòmia

29/07/2018

Sopar a la Costa Brava, que s'estila molt

15/07/2018

Al supermercat de la hipersexualització

Participació