Opinió

La provocació

«Un esperpent institucional que ha fet que aquest Estat no hagi crescut sinó que s’ha crescut; es creu intocable i, per això, davant de qualsevol fet que entengui com a provocació ha decidit tornar-s’hi»

per Ruth Gumbau , 23 de febrer de 2018 a les 20:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 23 de febrer de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Espanya pot tenir AVEs, la vicepresidència del Banc Central Europeu o fins i tot el privilegi d’haver acollit aquesta setmana la primera trucada a tot el món amb tecnologia 5G, entre Castelldefels i Madrid.

Però en el que és sentit de l’humor, en paciència i en mida de pit per entomar els cops va més peix que fa 40 anys. Els organismes de l’Estat s’han transformat només en eines de poder que –lluny de satisfer les necessites de la ciutadania i escoltar les seves reclamacions– sovint es comporten només com ens repressius.


L’Estat s’ha oblidat que ha de garantir els nostres drets i ens aplica la Constitució com si fos el Codi Penal. Amb la ironia que això suposa i amb un cop de martell de jutge inclòs: metafòric i literal. Un esperpent institucional que ha fet que aquest Estat no hagi crescut sinó que s’ha crescut; es creu intocable i, per això, davant de qualsevol fet que entengui com a provocació ha decidit tornar-s’hi. Sent més papistes que el Papa.

I per qualsevol cosa: per l’inofensiu nas de pallasso, per l’exposició sobre presos polítics a ARCO, per les lletres contra els Borbons del raper Valtonyc... També, evidentment, pel referèndum i per la declaració d’independència, però no solament això: sense declaració i tot també s’ho prenen com una provocació. El fet de tenir un sentiment independentista ja és un motiu que s’està tenint en compte en les declaracions judicials a polítics catalans que s’han celebrat els darrers dies. 


Però també per la immersió lingüística i el seu presumpte atac al castellà, per la bona feina del major Trapero després dels atemptats del mes d’agost... No poden tolerar sentir-se menys i em pregunto si aquesta poca tolerància al que ells entenen com una provocació no correspon, sinó, a un complex d’inferioritat.

Només aquell que està disposat a sentir-se ofès davant la provocació s’hi sentirà. Davant de fets que li puguin fer ombra o que pensi que el puguin fer trontollar. I on no arriba la resposta política –perquè no en saben o perquè no en tenen ganes– esperaran que s’hi apliqui la judicial. I la policial, si cal, amb la brigada de sis policies –sis!– que van anar a detenir Carles Puigdemont com si el més habitual del món fos tornar de l’exili i anar a passejar-se per Torrejón de Ardoz. El millor, òbviament, és fer-se l’orni. I com el nom d’aquell programa on sortia Pedro Reyes fa més de dues dècades, per si de cas, No te rías que es peor.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Ruth Gumbau
Treballo a La Xarxa de Comunicació Local on he presentat informatius, especials nits electorals, programes esportius i la sèrie sobre refugiats Obre els Ulls. Escric per a les revistes Catalan International View i ONGC i per a Mèdia.cat. Soc professora associada del Grau de Comunicació de la UOC. A Twitter: @ruthgumbau
28/06/2019

Les terrasses són de tots?

14/06/2019

La sort ja ha estat tirada

31/05/2019

A rentar plats!

18/05/2019

Alerta, espòiler!

03/05/2019

100% mares

19/04/2019

​Un bloc de gel anomenat Cayetana

05/04/2019

Criticar les idees, no el físic

22/03/2019

«Soy tormenta»

08/03/2019

Reivindicar-nos

22/02/2019

Senyals de fum

Participació