Opinió

Judicis polítics com a judicis polítics

«Mentre l’estratègia processal dels que hi van no sigui eminentment política, l’estat espanyol se sentirà còmode fent ostatges i la internacionalització de la repressió es farà cada cop més difícil»

per Maria Vila Redon, 19 de febrer de 2018 a les 22:02 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 19 de febrer de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Ja fa 4 mesos que Junqueras, Forn, Cuixart i Sànchez són a la presó i uns quants més que l’estat espanyol es troba més còmode que mai en la seva deriva autoritària. Ja ho va dir el president del Tribunal Suprem quan encara faltava un mes per a la celebració del referèndum: “La unitat d’Espanya és la base única i irreductible de l’estat de dret”. Si s’ataca la unitat, l’estat de dret no té raó de ser i els poders estatals estan facultats per a fer tot allò que estigui al seu abast per a reprimir aquells que poden posar en perill aquesta unitat. L’estat de dret salta pels aires per protegir la unitat d’Espanya, que és l’única cosa que li dona sentit.

El president del Tribunal Suprem va verbalitzar així la seva predisposició a promoure un estat d’excepció encobert, que no és altra cosa que la suspensió arbitrària dels drets i llibertats dels ciutadans en nom del suposat bé públic que és la unitat d’Espanya. Ja no queda ni un sol dret fonamental consagrat a la Constitució espanyola que no hagin violat. Ni un de sol.


En aquest context, plantejar la defensa dels imputats en termes purament jurídics és tan absurd com contraproduent. Si són presos polítics –cosa que explicita el propi jutge Llarena a les seves resolucions-, els processos judicials s’han de formular com a judicis polítics perquè res del que es pugui defensar jurídicament serà tingut en compte al Tribunal Suprem. Al contrari: humiliar-se –com han estat fent tots els empresonats fins ara, abjurant de tot- només serveix per a que els humiliïn encara més.

En el moment que em poso a escriure aquest article encara no ha començat la setmana maratoniana de declaracions al Tribunal Suprem. Tot i que el risc era molt menor al d’altres imputats (la Fiscalia no demanava mesures cautelars), la setmana passada Mireia Boya va ser la primera a defensar l’1 d’octubre i parlar del dret a l’autodeterminació dels pobles davant del Tribunal Suprem. D’altres, pensant-se que així caurien en gràcia a Llarena, han contractat els serveis d’advocats diguem-ne favorables a la unitat d’Espanya.

Mentre ningú no es plantegi si cal seguir anant a declarar, i mentre l’estratègia processal dels que hi van no sigui eminentment política, l’estat espanyol se sentirà còmode fent ostatges i la internacionalització de la repressió es farà cada cop més difícil i més contradictòria. 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Maria Vila Redon
Advocada. Escric i xerro on em deixen, i com a bona catalana faig coses. Em molesta especialment que les circumstàncies m'obliguin a defensar posicionaments que en una situació de normalitat no defensaria, però suposo que ja es tracta d'això. Viure és prendre partit, i a vegades m'espanto si veig que em modero.
14/10/2019

El Govern i la mobilització

30/09/2019

Què queda de l'1 d'octubre

16/09/2019

L'arrossegament de Netanyahu

05/08/2019

L'ase dels cops

22/07/2019

Més residuals que mai

08/07/2019

Les trampes del «30 minuts» sobre el català

24/06/2019

Hong Kong sota el gegant xinès

10/06/2019

Eixamplar la base dels altres

28/05/2019

No ens n'hem sortit, però això és el principi

30/04/2019

Més enllà del resistencialisme

Participació