OPINIÓ

El cas Artadi, el cas de totes

«Elevar a l'esfera pública que Elsa Artadi no sigui mare és un error de la cultura retrògrada que encara considera que una dona és menys dona si no té fills»

per Ruth Gumbau , 15 de febrer de 2018 a les 22:02 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 15 de febrer de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
D'Elsa Artadi ho sabem tot aquests dies. L'escola i la universitat on va estudiar, les sabates i vambes que es posa, què fa al gimnàs, on va ser professora, qui li va fer de mentor... També coneixem algunes de les parelles que ha tingut i ens expliquen els mitjans que no ha tingut fills perquè ha preferit "anteposar la seva carrera".

La qüestió per a molts, en resum, és: Elsa Artadi és doctorada per Harvard, sí, però... no és mare? Si no ho és perquè –com asseguren– ha preferit la seva carrera als fills és la seva opció personal i no n'ha de donar explicacions. I si simplement ho està retardant, tampoc no és cosa nostra, que ja sabem que la conciliació no és fàcil. I més encara: com saben que ha anteposat el fet de no tenir fills? I si fos el seu desig i no en pogués tenir ella o la seva parella? Som conscients del mal que li estaríem fent amb un titular així?


Anem més enllà. És clar que en traçar un perfil personal d'una diputada de qui s'estava dient que podia arribar a ser presidenta de la Generalitat es pot esmentar si té fills o no, però no és una cosa que hàgim de veure ni en el títol ni en el subtítol de la notícia. Aquest és el lloc on ens haurien d'explicar els mèrits acadèmics que acumula, la seva experiència laboral o les idees polítiques que té quant a sanitat publica o privada, ensenyament, impostos... i altres qüestions que ens poden afectar els ciutadans si mai arriba a ser presidenta.

El fet que no tingui fills pot ser important només a la seva esfera privada i elevar-ho a la pública és un error de la cultura retrògrada que encara considera que una dona és menys dona si no té fills. Que no sigui mare no la fa més egoista, ni menys sàvia ni menys empàtica i, per descomptat, no la fa pitjor política. No s'és millor persona ni millor professional per tenir fills.


En un altre article sobre Artadi encara s'atrevien a especular sobre la relació que havia tingut tant amb el pare com amb les seves parelles, com si això pogués tenir algun interès pràctic en els electors més que no pas la xafarderia. A banda de la qüestió dels fills, el pare i les parelles que havia tingut eren les potes sobre les quals s'articulava l'article. Perquè, per a alguns, una dona –encara que sigui poderosa– encara necessita explicar-se per mitjà dels homes de la seva vida, siguin el progenitor o els companys sentimentals.

Com si tot el que féssim estigués motivat i s'entengués per allò que ens han ensenyat els homes, com si el relat individual de cada dona encara se sostingués pels fonaments que ens han creat els nostres pares i nòvios.


És també el cas del perfil sobre Aurora Madaula fet per un altre mitjà i on entre els grans trets que es destacaven a la piulada sobre ella a Twitter s'explicava qui era la seva parella, cosa que no es feia amb els homes diputats que completaven el reportatge. Pel fet d'estar també implicat en política com ella, puc entendre –com a periodista– que la parella s'arribi a esmentar en el cos de la notícia si és un perfil personal, però tornem a trobar-nos amb la necessitat d'incloure l'home en el titular per completar la descripció de la dona. Per completar la dona. Afortunadament, el mitjà no solament ho va canviar sinó que va emetre una nota de disculpa cap a la diputada de JuntsXCat.

Sense ser política, Marcela Topor també està trobant-se de front amb el masclisme de qui només la reconeix per qui és el seu marit. El fet que Carles Puigdemont hagi estat President de la Generalitat i estigui intentant tornar a ser investit eclipsa totalment el seu perfil i la seva feina. Que comenci un nou programa de televisió respon només, per a alguns, a qui és la seva parella, sense tenir en compte els seus propis mèrits i obviant fins i tot en títols i en chyrons televisius el seu nom i cognom per passar a ser simplement "La dona de Puigdemont". Invisibilitzant-la perquè la seva situació personal és, per a molts, massa llaminera.

Encara sort que ens queden companyes de lluita en la política com la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, que es dedica a reclamar el seu poder com a dona criticant el President del Parlament de Catalunya, Roger Torrent, perquè la va anomenar només pel seu nom de pila, en lloc d'utilitzar els cognoms, com se sol fer amb els homes polítics. Normalment hi estaria d'acord però és estrany i incoherent, aleshores, que a Twitter sigui només @SorayaPP i no utilitzi cap dels seus cognoms.

Com també és estrany que es posi feminista tot d'una quan el seu govern no vol sancionar les empreses que paguen més a homes que a dones per la mateixa feina o quan ella mateixa va decidir saltar-se la llei i renunciar al cap de 6 setmanes de baixa d'obligat compliment després de ser mare.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Ruth Gumbau
Treballo a La Xarxa de Comunicació Local on he presentat informatius, especials nits electorals, programes esportius i la sèrie sobre refugiats Obre els Ulls. Escric per a les revistes Catalan International View i ONGC i per a Mèdia.cat. Soc professora associada del Grau de Comunicació de la UOC. A Twitter: @ruthgumbau
28/06/2019

Les terrasses són de tots?

14/06/2019

La sort ja ha estat tirada

31/05/2019

A rentar plats!

18/05/2019

Alerta, espòiler!

03/05/2019

100% mares

19/04/2019

​Un bloc de gel anomenat Cayetana

05/04/2019

Criticar les idees, no el físic

22/03/2019

«Soy tormenta»

08/03/2019

Reivindicar-nos

22/02/2019

Senyals de fum

Participació