Opinió

​Els «moros» de Ripoll

«Reconèixer sense embuts que són uns monstres assassins no ens hauria d’impedir ser autocrítics i qüestionar-nos com convivim amb ells i amb la seva comunitat»

per Cristina Solias, 12 de febrer de 2018 a les 22:02 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 12 de febrer de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Aquest cap de setmana farà mig any dels atemptats de Barcelona i Cambrils. Sis mesos després, l’opinió pública encara és incapaç d’explicar-se com un grup de joves d’origen marroquí i criats a Ripoll va assassinar 15 persones i en va ferir un centenar més. Per què ho van fer?
 

D’entrada, no responien al patró de la majoria de gihadistes que han atemptat en ciutats europees. No tenien experiència militar a Síria o a l’Iraq, ni provenien d’una zona marginal de la perifèria d’una gran ciutat i eren pràcticament adolescents. Nois d’entre 17 i 24 anys, que havien crescut en una població rural de 10.000 habitants i que parlaven perfectament català. Ara bé, podem dir que estaven integrats perquè van anar aquí a l’escola, jugaven a futbol sala i coneixien la llengua? O sempre van ser els “moros” de classe, de l’equip, del poble? Ells realment se sentien part de la societat o catalans de segona?  
 
La seva radicalització té un nom propi: Abdelbaki Es Satty. L’imam de Ripoll sí que responia al perfil de gihadista europeu. Tenia càrrecs per delinqüència, el van condemnar per tràfic de drogues, es va radicalitzar a la presó i el van expulsar d’una mesquita de Bèlgica pels seus discursos extremistes. Fins i tot el CNI ha admès que havia mantingut contactes amb ell, i encara no ha explicat per què no li va seguir la pista.
 

L’imam de Ripoll era un salafista convençut, però ¿com va aconseguir que aquest grup de joves preferissin convertir-se en terroristes suïcides, en comptes de divertir-se amb els amics, d’enamorar-se i de fer plans de futur? És evident que Es Satty va aprofitar la seva condició d’autoritat religiosa al municipi per manipular-los, però realment el motiu de les seves accions violentes van ser religiosos?
 
La seva captació sembla respondre a patrons de reclutament i adoctrinament més propis d’una secta. A la seva edat, el sentiment de pertinença a un grup amb creences compartides és molt important. I el cercle encara és més hermètic si els lligams són íntims. La cèl·lula, activa des del 2016, estava formada per parelles de cosins i germans que van aconseguir no aixecar sospites en el seu entorn.
 
Però com es convenç algú de matar gent innocent? Als gihadistes de Síria i l’Iraq se’ls promet un paradís amb 72 verges. En canvi, és molt complicat vendre aquesta idea a uns adolescents amb educació occidental. Com si realment es tractés d’una secta, Es Satty els va fer sentir els escollits, els va assegurar que transcendirien, que obtindrien reconeixement pòstum. Poc a poc es van anar encoratjant els uns als altres que matar en nom d’Estat Islàmic era la prova definitiva per fer-se dignes del grup.
 
Què els devia fer sentir tan lluny dels seus conciutadans com per matar-los a sang freda? És probable que no hi hagués un punt d’inflexió, sinó que la distància s’anés eixamplant a cada petit gest. Són comportaments diaris, prejudicis inconscients, petites discriminacions en què tothom s’hi pot reconèixer. I si no, pregunteu-vos: tracto els joves marroquins de classe com a la resta? Ignoro els veïns musulmans de l’escala? No m’agrada si la meva filla em diu que surt amb un jove d’origen àrab? M’espanto si un home amb barba i gel·laba s’oblida una motxilla al metro?
 
Ningú posa en dubte que els joves de Ripoll són culpables, i que van prendre la decisió conscient de matar. El més fàcil com a societat seria considerar-los uns psicòpates, però la realitat no és tan simple. Tots podem haver contribuït a fer-los sentir diferents, i reconèixer sense embuts que són uns monstres assassins no ens hauria d’impedir ser autocrítics i qüestionar-nos com convivim amb ells i amb la seva comunitat. Potser el primer que hauríem de fer és preguntar-nos per què al Raval, minuts després dels atemptats a la Rambla, es van sentir crits d’Allahu Akbar des d’alguns balcons.

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Cristina Solias
Editora de RAC1 i periodista especialitzada en conflictes internacionals. A Twitter: @cristina_solias.
13/08/2018

El vòrtex del 17-A

30/07/2018

La Sida: dels herois a l'heroïna

16/07/2018

Pequín 1984

02/07/2018

El naufragi d'Europa

18/06/2018

El naufragi de Líbia

04/06/2018

El 155 continuarà viu

21/05/2018

La resistència trans

07/05/2018

Els delictes sense odi

23/04/2018

Prou Sant Esteve de les Roures

09/04/2018

La platja que no va trobar DiCaprio

Participació