Opinió

Caminada (cap) a Estrasburg

«Malauradament per la Moncloa i pels seus acòlits, tenim urnes, una majoria parlamentària i una investidura per resistir l’autoritarisme del 155»

per Aleix Sarri, 9 de febrer de 2018 a les 20:02 |
Aquesta setmana he estat a Estrasburg pel plenari mensual del Parlament Europeu. Estrasburg, capital de l’Alsàcia, és una bella ciutat europea. Ni massa gran ni massa petita, Estrasburg una catedral impressionant, prou història i capital social per a tenir futur, i és plena a vessar d’institucions internacionals que França ha aconseguit posar-hi per a subornar els alsacians i evitar que es revoltin contra el jacobinisme francès.
 

Aquests dies hi ha hagut molt de debat al Parlament Europeu sobre la possibilitat que a les properes eleccions europees els ciutadans europeus puguin votar en dues urnes: una per triar eurodiputats nacionals-regionals i una altra per a triar qui volen que lideri Europa.
 
Finalment però, la proposta ha estat rebutjada i ha significat el primer revés per a Macron, que darrerament n’havia fet bandera. El sistema actual, que dóna poques garanties democràtiques per controlar al President de la Comissió Europea, es mantindrà. Podem esperar doncs que el desinterès per la política europea continuï en auge. Una pena, perquè democratitzar una mica la UE potser és potser la única manera que països com Espanya ho tinguin més difícil per vampiritzar-la. Juncker i Timmermans ho tindrien més difícil per a fer de cheerleaders de Rajoy si la seva reelecció depengués del vot de la gent.
 

El debat ha tingut una paradoxa notable perquè la mateixa setmana que Macron reclamava aprofundir en la democràcia europea mitjançant llistes transnacionals que permetin als ciutadans europeus votar directament qui volen que lideri la Comissió Europea, i a la vegada s’oposi a un nou Estatut d’Autonomia per Còrsega com reclamen 47 dels 63 diputats de l’Assemblea de l’illa. S’obre la incògnita si Macron fa com Rajoy, que només s’interessa per la democràcia si serveix per reforçar el seu poder. No sorprendria gaire veient com critica més el Brexit que l’autoritarisme de la Xina de Xi Jinping.
 
Tornant a Estrasburg, passejant vora el canal que dóna al Parlament Europeu hi ha unes cases majestuoses, construïdes per la burgesia alsaciana pels volts de fa cent anys a la època en què la sobirania del seu territori encara estava disputada i el comerç pel Rin era vibrant. Són cases molt elegants, quasi mansions o petits castells, que sovint adaptades per a ser ambaixades, hotels o restaurants, provoquen admiració i desprenen nostàlgia, com passa als llocs que han perdut poder polític i es dediquen només a administrar engrunes. Potser per aquesta nostàlgia, ara es reivindica que l’Alsàcia tingui un departament unificat, encara que de moment sense competències legislatives ni res que s’hi assembli.
 
Allò de que el nationalisme c’est la guerre ha estat una excusa perfecta per a desmoralitzar les minories nacionals, i enlloc ha funcionat millor que a Alsàcia i Lorena, a qui sempre “culpen” de les guerres mundials.
 
La propaganda jacobina ha fet creure fins ara a les minories nacionals franceses que és millor que no es governin a si mateixes, el 155 té el mateix objectiu. La propaganda unionista espanyola treballa a tota màquina per a deslegitimar l’independentisme, tractant de bogeria tota iniciativa que no sigui acatar els capricis autoritaris del govern espanyol.
 
Resulta evident que a alguns sectors de Madrid se’ls passa pel cap suspendre la democràcia a Catalunya de forma indefinida. El canvi forçat de seus socials instigat pel govern espanyol va tenir la intenció de terroritzar els catalans per a què es giressin contra el seu propi govern malgrat saber que no tindria cap conseqüència econòmica real. Amb tot, el terrorisme mediàtic no va ser suficient per girar la truita a favor de l’unionisme, i el 21D Puigdemont, tot i la persecució política dels mitjans espanyols, es va alçar com el líder d’una nova majoria independentista.
 
No podem oblidar que les setmanes anteriors al 21-D van estar marcades pel catastrofisme econòmic del discurs d’Arrimadas o Iceta, ben acompanyat per la premsa en una campanya que encara continua com vam veure amb la portada de La Vanguardia del dia 28 de Desembre. En canvi, cap polític, tertulià ni diari unionista ha rectificat per explicar clarament que en realitat l’economia catalana ha crescut un 3,4%, per sobre d’Espanya i de la mitjana de la Eurozona (2,4%).
 
L’unionisme tampoc explica que la producció industrial va créixer el darrer trimestre molt més que la mitjana espanyola, ni que els ports catalans i l’aeroport de BCN estan en màxims històrics. Utilitzen l’oligopoli mediàtic controlat per Moncloa per seguir explicant que el procés perjudica l’economia utilitzant la puntual caiguda del turisme. El cinisme és tan gran que obvien que si part del turisme internacional es va espantar, no va ser pels independentistes, sinó per la reacció violenta de l’Estat mitjançant els piolins.
 
L’objectiu d’aquesta campanya no és altre que desmoralitzar els catalans, i que acceptem que el 155 és pel nostre propi bé. Soyez propres accepteu el 155, ens diuen els “moderats” de torn. Fa la sensació que a molts els agradaria que fóssim Alsacians, que conservéssim els cognoms i els noms de les viles però renunciéssim a la llengua i el poder polític. Un toc folklòric dins el mosaic espanyol teledirigit per Madrid. Malauradament per la Moncloa i pels seus acòlits, els catalans tenim urnes, una majoria parlamentària i una investidura per resistir l’autoritarisme del 155 el temps què calgui.
 
Per cert, caminant caminant pel canal d’Estrasburg, després de les ambaixades i les majestuoses cases, i un cop passat el Parlament Europeu, s’arriba al Tribunal Europeu de Drets Humans. Com més resistim a Catalunya, més aviat hi farem cap.

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

Aleix Sarri
Aleix Sarri i Camargo (1985) llicenciat en Biotecnologia i Màster en Relacions Internacionals, porto des de 2011 passant mitja vida a Brussel·les treballant com a assessor de l’eurodiputat del PDECat Ramon Tremosa al Parlament Europeu des de 2011. D’Europa ho segueixo tot el què puc, però estic especialitzat en governança de l’euro i política monetària i l’any 2014 vaig publicar el llibre La Unió Europea en perill (Pòrtic): una crònica de la crisi de l’euro i dels dos primers rescats de Grècia des d’una perspectiva catalana. A Twitter: @aleixsarri.
Fa 2 dies

Diccionari abreujat de l’espanyolisme

Fa 2 setmanes

Elogi de Twitter

Fa 4 setmanes

Diàleg contra intimidació

Fa 6 setmanes

El cas Puigdemont i l'Europa dels catalans

Fa 10 setmanes

Progrés sense sobirania?

Fa 12 setmanes

El camí cap a la República

Fa 14 setmanes

Caminada (cap) a Estrasburg

Fa 16 setmanes

Ens faran un 155 i el pagarem els catalans

Fa 18 setmanes

Un Bàltic 2018

Fa 20 setmanes

El 155 i el fil roig de l’anticatalanisme

Participació