tribuna oberta

La via constituent

«Fer ressorgir la comunió de l’1-O amb una gran festa democràtica constituent és la via imprescindible per replegar la força necessària de cara a l’embat noviolent que caldrà endegar»

per Lluís Planas, 8 de febrer de 2018 a les 10:30 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 8 de febrer de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Som en una cruïlla cabdal: resistir desobeint o avançar en la República eixamplant la base social. És a dir, optar per la dignitat de l’enfrontament i defensa de la nostra legitimitat democràtica i sobirania nacional -l’anomenada via Puigdemont o Puigdemont-, o afluixar la corda per poder formar govern i avançar -bo i fent una certa marrada- cap a la República per la via constructiva i reforçada des de baix: la via constituent. De fet, hi ha un cert marge per una síntesi d’ambdues.

La via de restituir el President és la de la dignitat, la que surt de les entranyes de bona part del país: restituir oficialment passi el que passi; resistir; desobeir; portar al límit; omplir presons. Ni submissió ni acatament, encara que suposi costos majors; bloqueig; més eleccions. Però, vist el lamentable suport internacional a l’autoritarisme espanyol, el bloqueig d’aquesta via no sembla que pugui fer esquerdar l’Estat. Tampoc no hi ha, sembla, ànim general ni prou base social per una resistència i desobediència permanents, com sí que hi havia després de l’1-O. Tanmateix, sí que es pot restituir el govern republicà, totalment fora del marc legal espanyol, i activar aquí un govern dins del marc autonòmic que treballi per la plena restitució.


La “via constituent”, que comporta restituir les eines autonòmiques per usar-les amb destresa i astúcia, sembla la via més factible, tot i l’aparença d’acatament (com de fet ho fou el 27O i el 21D). Aquesta via no es cap rendició. No es tracta de les etèries propostes merament autonomistes d’alentir, d’anar fent lleis socials (48 lleis catalanes impugnades ja avui), d’eixamplar base sense saber gaire com. Es tracta d’organitzar, molt coordinadament entre institucions i organitzacions populars, espais de debat -diàleg- constituent a tots els col·legis electorals de tots els pobles i barris del país.

Fer ressorgir la comunió de l’1-O amb una gran festa democràtica constituent és la via imprescindible per replegar la força necessària de cara a l’embat noviolent que caldrà endegar. Tractar cada dos mesos un tema a cada col·legi electoral al llarg d’un any, cohesionarà de nou el país d’una manera inimaginable, eixamplarà la base amb tots els demòcrates i empoderarà de nou el poble per quan calgui endegar les inevitables accions noviolentes que caldran per instaurar els resultats. Segons com es plantegi, es pot evitar fins i tot la impugnació legal. Pot semblar una via més lenta, però pot resultar la més efectiva i ràpida per instaurar la República i, per tant, també per l’alliberament dels presos i encausats i pel futur retorn del President i exiliats.

Però, alerta! Si no es fa a través d’espais de diàleg constituent arreu, aquesta estratègia seria estèril. El procés constituent popular no és només una finalitat en sí mateix, ni tampoc un detall estètic: és la clau per l’increment de la base social i per refer la força del poble necessària per a la batalla noviolenta final. Cal evitar caure en la temptació mortal d’endegar un procés constituent bàsicament institucional amb una participació simbòlica, o només amb un fòrum social representatiu de la societat civil. Això no ens trauria mai de l’actual atzucac. Cada dos mesos, cada col·legi electoral ha d’esdevenir una onada democràtica, amanida si es vol amb actes lúdics i culturals. Una festa constituent.

S’opti per la via que s’opti, cal constituir amb urgència una Taula Nacional d’Estratègia Noviolenta amb els partits i grans organitzacions, amb suport d’experts en estratègia i en democràcia participativa, que tot seguit traslladi l’estratègia i metodologia acordada a l’Assemblea Constituent. L’essencial es desbloquejar les institucions per poder avançar, amb el grau de restitució que es pugui, sigui plena -tan de bo- o bé més simbòlica.


Paradoxalment, la via d’eixamplar base a través d’espais de diàleg constituent arreu, a la qual es veu abocat ara el país, és la que proposaven a l’inici del procés plataformes com Reinicia Catalunya i que es van començar a posar en pràctica a través d’iniciatives com La Marxa Som -i actualment amb l’objectiu CatalunyaDemocraciaPlena.cat o el congrés Catalunya i Futur, entre d’altres- que els partits aleshores van desestimar. El destí ens hi aboca de bell nou, i ara encara amb més potencialitat. És important no fer-hi orelles sordes i saber llegir els signes.

Hem d’assumir, tanmateix, que no n’hi haurà prou amb desobediència institucional o amb construir república. Si l’Estat no accepta els resultats, caldrà amb molta probabilitat endegar en paral·lel una campanya unitària i extensiva de no cooperació econòmica envers la banca i grans subministradores, els poders fàctics de l’Estat. I si no fos prou, amb més vagues generals i talls de vies sostinguts. La creixent pressió en tantes esquerdes creades farà la resta. Menystinguda la via estrictament democràtica, llencem si us plau el lliri de la mà: només ens resta l’astúcia junt amb la gran força noviolenta del nostre poder econòmic massiu com a consumidors. I sembla evident que només tindrà prou suport social si s’activa després o en paral·lel d’un gran diàleg constituent a tot el país.

Sigui com sigui, som l’esquerda del règim franquista del 78 i d’aquest sistema econòmic abusiu, insolidari i insostenible, una esquerda que no s’aturarà i que volen esclafar amb tota la seva artilleria (a diferència d’altres moviments socials anteriors), perquè saben que porta al seu sí la llavor d’un canvi profund de sistema i d’una democràcia real que pot anar transformant progressivament els actuals models abusius i insostenibles d’energia, de banca, de moneda, d’habitatge,... essent potencialment el principi de la fi dels grans poders actuals. Si borden, és senyal que cavalquem; saben que si arriba a Madrid, l’esquerda s’allargarà inevitablement fins Europa i potser més enllà.

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Lluís Planas

Impulsor del moviment Catalunya Democràcia Plena-La Marxa Som, d'El Camí dels Països Catalans i del mas El Negre-Fundació Vidabona (centre difusor del llegat de Xirinacs, de qui en fou col·laborador). Twitter: @lluisplanash

08/02/2018

La via constituent

13/12/2017

Unilateral i bilateral

11/10/2017

​Les múltiples cares de “la nostra sal”

Participació