Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR
La Veu de Nació

Immunitat i democràcia

«L'aforament dels parlamentaris va néixer per evitar que els altres poders de l'estat alteressin la voluntat popular i la llibertat d'actuació dels seus representants»

per Germà Capdevila, 28 de gener de 2018 a les 20:06 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 28 de gener de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Quan les democràcies modernes van obrir-se pas davant les autocràcies i altres sistemes autoritaris que governaven arreu del món, la divisió de poders proposada per Montesquieu va evolucionar lentament per aconseguir un equilibri entre els tres poders de l'estat que n'evités les interferències i en limités els abusos. 

D'entre les garanties d'independència del poder legislatiu, destaca la immunitat parlamentària, que va néixer per evitar que el poder executiu se servís del poder judicial per alterar-ne el funcionament o posar entrebancs a la feina de control que els parlamentaris han de fer de la feina de l'executiu.


Quan els primers parlaments van començar a funcionar, era freqüent que el monarca, enfadat amb alguna decisió dels parlamentaris o per evitar que es prenguessin decisions en contra dels seus interessos, llancés acusacions inventades contra els diputats, que –en ser detinguts– es veien impossibilitats d'assistir a les sessions parlamentàries. Així, era fàcil per als poderosos d'intervenir i alterar el funcionament dels parlaments.

Per evitar-ho, va néixer la institució jurídica de la immunitat parlamentària, que impedeix que un diputat sigui detingut si no és enxampat en el moment de cometre un delicte greu. Amb diferències segons el dret de cada país, en general els parlamentaris són immunes a la persecució judicial fins que acabin els seus mandats.

Malgrat que en ocasions pugui donar una sensació d'impunitat –sobretot en casos de corrupció– la immunitat parlamentària no és un privilegi. Ans al contrari, és una garantia democràtica de primer ordre, que fa que els representats que elegim amb el nostre vot puguin fer la seva feina de control i de contrapès entre els poders de l'Estat. 

El TC ha fet saltar pels aires aquest principi. Penseu-hi. Ha atorgat al jutge Llarena i a la Fiscalia un poder gairebé diví sobre el Parlament i la Generalitat de Catalunya. Si un candidat a la presidència no és del seu grat, només ha d'incloure'l a la causa general contra l'independentisme i demanar-ne la detenció. No cal investigar res ni provar res. No cal cap sentència condemnatòria. És a dir que no és el poble de Catalunya ni el seu Parlament qui té l'última paraula sobre qui pot ser President de la Generalitat. Són el jutge i la Fiscalia. 

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Germà Capdevila
Director del Consell Editorial de NacióDigital i editor de la Revista Esguard. A Twitter: @gcapdevila
13/01/2019

L'única defensa és política

06/01/2019

L'Estat no es mou

30/12/2018

Un brindis: aquest any, sí

23/12/2018

Pedaços i Companys

16/12/2018

Desorientats

09/12/2018

Madrid no és Belgrad

02/12/2018

Terence MacSwiney

25/11/2018

Fins quan?

18/11/2018

Junts o separats?

11/11/2018

Un Estat corcat

Participació