Tribuna oberta

Quiròfan?

«A mi no em semblava desencertat anomenar Operatori la sala on té lloc l’operació. La meva proposició no va tenir èxit»

per Josep Vallverdú , 19 de gener de 2018 a les 23:21 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 19 de gener de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
El mot “quiròfan” és d’us corrent, totalment acceptat. Quasi ningú no diu “sala d’operacions”. El rètol “Quiròfan” sembla ser màgic: “És al quiròfan 5”.

Vaig tenir una bona sorpresa quan, en una sessió de treball de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, fa força anys, Jordi Carbonell ens recordà -o informà- que el lexema quiròfan, o quirófano és una invenció, un neologisme inventat per un metge anomenat Andrés del Busto López a finals del segle XIX, quan precisament les sales de cirurgia es van modernitzar. Ell, com a catedràtic i acadèmic, fou qui, a les sales d’operacions, hi interposà una pantalla de vidre per tal que altres doctors o estudiants poguessin veure el procés de les intervencions que es feien al que ja s’anomenava “Quiròfan”.


A la Secció Filològica de l’Institut, en aquella sessió estàvem treballant sobre el nou Diccionari, elaborant definició rere definició, descartant formes o actualitzant-les. En arribar a la lletra Q, Carbonell aclarí que Quiròfan és una elaboració a base de dues paraules gregues: Heir i Fanéin. Heir, el primer mot (la “h” pronunciada com la ”j” castellana) que es castellanitza en Quir, vol dir mà, i està relacionada amb cirurgia, que vol dir treballar amb les mans; i, d’altra banda, el verb fanéin vol dir mostrar-se, aparèixer. Fenomen és aparició (fainomenon), com ho és epifania. Quiròfan seria el lloc on es manipula i se’n permet la visió. D’un bon cirurgià, al capdavall, se’n pot dir un manetes.

El doctor Del Busto sabia que l’espanyol havia passat el so fricatiu velar sord grec al so ‘k’  i pronunciava Quir, i completà el nom amb “fano” Quirófano, quiròfan.


El molt actiu Jordi Carbonell proposà de no introduir al diccionari aquell nom sense noblesa, i substituir-lo per un altre menys postís: repassant el nom en la majoria d’altres idiomes, ell proposava “Sala d’operacions”, purament i simplement. És massa llarg? Carbonell tenia el seu punt de raó. Adonem-nos com l’indret on s’opera els pacients és anomenat en diversos   idiomes: francès: Salle d’opérations; anglès: Operating room; alemany: Operationssaal; italià: Sala operatòria; rus: Operatzionnoy; grec: Hirurgíon; neerlandès: Operatiekammer. Només l’àrab marroquí diu “Quirúfano”, còpia de segur de l’espanyol. També, com és palès, sols el grec comença el mot amb her (héri= mà en grec actual), afegeix erg/urg treballar, i acaba amb ion, com a sufix de lloc: allí on hom manipula.

L’Institut em sembla que no ha acceptat encara d’incloure “quiròfan”, i ho ha deixat en “sala d’operacions”, que, de passada, direm que ja apareixia als rètols dins els hospitals. Jo vaig fer a la Secció Filològica una proposta que em semblava enraonada: el mot que insinuava era “Operatori”, i argumentava que al lloc on es fa una acció se li dóna sovint un mot que té el sufix  “ori”o “tori”. Dormitori és el lloc on es dorm; consultori és lloc de consultes; crematori és l’indret d’incinerar; reformatori, on es reforma; auditori, on s’escolta; recordatori per recordar,  tanatori (de Thanatos), lloc de mort; locutori, lloc on es parla; sanatori, lloc on es cura, directori, lloc ple d’indicacions; laboratori, indret on es treballa ,on s’elabora. Afegim que “ori” és també sufix d’adjectius.


A mi no em semblava desencertat anomenar Operatori la sala on té lloc l’operació. La meva proposició no va tenir èxit. No sé per què no va despertar cap simpatia, els meus erudits companys em miraven com un extravagant, tots i totes feien cares llargues, com si jo els hagués condemnat a sofrir una intervenció a l’operatori. Decebut, em vaig retirar al meu escriptori.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Josep Vallverdú
Filòleg, escriptor i traductor. Membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, finalista del Premi Andersen de literatura juvenil, Premi d’Honor de les Lletres Catalans i Doctor Honoris Causa per la UdL. Amb més de 90 llibres editats, el darrer títol és el Bestiolari 2, amb il·lustracions de Manel Cusachs i pròleg de JL Carod-Rovira.
23/11/2020

Volgudament o no

09/11/2020

Negar i renegar

26/10/2020

Que tremola, l'enemic?

28/09/2020

El poder de qualsevol

06/06/2020

Feixisme avui

06/05/2020

Balcons

24/02/2020

​Pensions benemèrites

14/02/2019

Coroneta d'espines

23/10/2018

Gent que escriu (encara)

28/03/2018

La sort que tenim

Participació