Opinió

La independència dels cervells

«Recordem que sovint els qui més es vanten d’uns principis a prova de bomba, més de pressa, quan cal, fan seva la màxima de Groucho Marx i els canvien per uns altres»

per Jordi Bianciotto, 12 de gener de 2018 a les 20:27 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 12 de gener de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Es parla a vegades de la bombolla d’opinió que cada mitjà de comunicació estableix amb els seus lectors, però n’hi ha una altra, de prèvia i inevitable, al voltant dels seus mateixos periodistes i articulistes. Sí, se suposa que un columnista expressa les seves idees al mitjà que lliurement ha triat. Però, conscient de la línia editorial d’aquest mitjà, l’articulista, a partir del moment en què comença a escriure, sobretot si parlem de temes sensibles, lliurarà una batalla interior, potser inconscientment, entre els seus pensaments i allò que creu que quadra amb el que s’espera d’ell.

És un territori molt subtil, en què es pot activar un mecanisme natural de defensa, d’aclimatació i justificació, encaminat a que les conviccions, els paràgrafs redactats i l’imaginari del mitjà s’acostin el més possible. Si la teva posició sobre una qüestió important coincideix amb la de l’empresa que et paga, és possible que tendeixis a fer-ho evident, a exagerar-ho fins i tot. Si hi ha una distància, miraràs de suavitzar-la o de carregar-la d’arguments amables. O, segons com, potser et passaràs de frenada renegant-ne amb ostentació i fent-te més defensor de la línia editorial que el mateix senyor editorialista.


Ara que, en una qüestió com la independència de Catalunya, els bàndols són més rígids, l’efecte es pot accentuar. ¿És una casualitat que, fa uns dies, una periodista política de l’ABC, que de joveneta es mirava amb simpatia els sobiranismes català o basc, em defensés amb vehemència, com si es tractés d’una qüestió personal, que els "Jordis" s’hauran d’estar molts anys a la presó perquè s’ho mereixen, exactament tal i com defensa cada dia el seu diari? És natural: si aquesta noia no ho veiés així, i no s’ho digués a sí mateixa quan es veu al mirall pel matí, no podria treballar a la secció de política de l’ABC. No es pot dissimular amb coses així. Hem de fer allò que creiem i, si no és possible, creure en allò que fem. Si aquesta periodista hagués fet la beca de pràctiques a la secció política de, no sé, ‘eldiario.es’, i s’hi hagués quedat, ¿defensaria ara, doncs, l’excarceració dels ‘jordis’? No ho sabrem mai, però podria ser.

I això és perquè no podem viure en guerra amb nosaltres mateixos. No podem pensar sincerament, profundament, una cosa i escriure’n una altra, ni tan sols per sobreviure, i davant de l’amenaça de curtcircuit cerebral, és més soportable modificar els nostres pensaments i assumir-ho com una evolució natural que viure en fals amb la consciència. Hi ha qui té un art en la manera de fer-ho, dolça i redemptora. Tenim una gran capacitat d’aclimatar-nos, ens acostumem a coses per les quals temps enrere ens hauríem posat les mans al cap i tendim a construir una realitat a mida de les nostres necessitats. Tots podem tenir alguna cosa de l’addicte al tabac de tres paquets diaris que, després que li diagnostiquin un càncer, esdevé president de la lliga d’antifum.

És possible que al lector li sembli intolerable aquesta visió de les coses. I el criteri? I els valors de cadascú? Hi són, i tant que sí. Però no són immutables, ni  impermeables a l’entorn, a les circumstàncies que ens toca viure, encara que costi reconèixer-ho. Les coses són així. No és només una qüestió de supervivència, de diners: és la bombolla. I abans d’escandalitzar-nos, recordem que sovint els qui més es vanten d’uns principis a prova de bomba, més de pressa, quan cal, fan seva la màxima de Groucho Marx i els canvien per uns altres.

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Jordi Bianciotto
Periodista i crític musical. Escriu a El Periódico de Catalunya i a les revistes especialitzades Rockdelux i Enderrock, entre d’altres mitjans, i és autor de diversos llibres, com ara els tres volums de Guía universal del rock (Robinbook) i 501 cançons catalanes que has d’escoltar abans de morir (Ara Llibres). Membre de l’ACP i del Grup de Periodistes Ramon Barnils, i articulista a web Mèdia.cat. També el podeu trobar a www.jordibianciotto.cat i seguir a Twitter a @JordiBianciotto.
13/07/2018

Tocar els nassos amb el català

06/07/2018

Els articles dels altres

30/06/2018

Les onades llargues

22/06/2018

Tot esperant un pla

15/06/2018

El gran maldecap

08/06/2018

Cridant a un racó

01/06/2018

La lliçó basca

25/05/2018

Eixamplar i empetitir

18/05/2018

I vostè, és feixista o supremacista?

11/05/2018

La cruïlla de Quim Torra

Participació