Opinió

Com ho anomenem?

«Tots hem vist pel·lícules on, sota pressió, l’interrogat confessa coses que o bé no pensa o bé no han tingut lloc. Però la realitat és molt pitjor»

per Xavier Roig, 13 de gener de 2018 a les 20:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 13 de gener de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
He buscat la paraula “xantatge” al diccionari. Hi he trobat dues accepcions:

1. Pressió que es fa sobre una persona per treure'n profit, generalment econòmic, a canvi de no fer pública certa informació que li pot fer mal o la pot perjudicar.

2. Amenaça o pressió amb què s'obliga a actuar una persona d'una manera determinada per treure'n profit.

Parin atenció a la segona accepció.

I és que fa dies que provo de trobar una paraula que defineixi els estira i arronsa que estan tenint lloc aquests dies entre els tribunals i els presos polítics catalans. Concretament les declaracions que han efectuat els senyors Forn, Sánchez i Cuixart en el sentit que, si els deixen lliures, acataran la Constitució Espanyola -per sort encara no estem obligats a acatar els estatuts fundacionals de la FAES-.

També he sentit les declaracions de l’exjutge Elpidio José Silva en el sentit que la justícia espanyola ha deixat de ser homologable a l’europea i on reflexiona sobre la gravetat de posar gent a la presó de manera injusta i, sobretot, lleugera. Aquestes reflexions me les havia jo ja fet arran l’actuació del jutge belga que portava el cas Puigdemont. I és que no hi ha res com que algú de fora et posi les coses clares. Aquell jutge va dir una cosa molt important: no procedeix la presó perquè aquest fet causa “danys irreparables”. Esclar! Em sembla que hem oblidat el que significa l’acte de posar algú a la presó. Ignorem que, per sobre d’aquest càstig, no hi ha res més punitiu a Europa. Només la pena de mort és un càstig pitjor, allí on s’aplica.


Per si no era prou greu que s’empresonés preventivament gent per delictes que, sembla, no han comès, ara hem de contemplar com, a sobre, s’obtenen confessions d’aquestes mateixes persones amb la promesa del “premi” de deixar-los lliures. O dit d’altra manera, amb el càstig de continuar a la presó si no reneguen del que pensen. Detestable.
Tots hem vist pel·lícules on, sota pressió, l’interrogat confessa coses que o bé no pensa o bé no han tingut lloc. Però la realitat és molt pitjor. Els experts en aquestes tècniques sempre han estat els aparells de l’estat. L'STASI alemanya fou un referent. Combinava dos factors: la precisió germànica amb l’enorme voluntat educadora del comunisme. Xina no es queda enrere. El límit està en aquells que, finalment, no accepten ser reeducats: se’ls executa i ja està. Els relats més esfereïdors sobre aquest tema els fa la premi Nobel de literatura Svetlana Alexièvitx sobre l’etapa del terror estalinista.

Tornem, però, al cas dels presos polítics catalans. Els diaris del règim (entre ells el de la nissaga del feixista Lara, aquell que va entrar vestit de legionari per la Gran Via amb les tropes de Franco i en les editorials dels quals alguns anomenats catalanistes hi publiquen encara llibres i hi reben premis) ja hi suquen pa. “Veieu com es caguen a les calces i deixen al Puigdemont sol?”. I entenc que això és el que pretén tota aquesta mascarada abillada de justícia. La humiliació del processat. La vexació del moviment independentista en general. Com explica la senyora Alexièvitx tant bé, sota pressió s’obté el que vulguis.

Per això no he parat fins trobar la paraula adequada que defineix tot aquest muntatge político-judicial.

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Xavier Roig
Nascut a Barcelona (1957) però tarragoní, és enginyer i, a hores lliures, escriptor. Li agrada l’aviació, i muntar i arreglar aparells espatllats. Està convençut que cal aprofitar el temps perquè, tard o d’hora, algú ens prohibirà pensar. No és aficionat al futbol, ni creu que el Barça ens hagi de redimir de res. I que si no haguéssim d’estar sempre teixint el que altres desfan, podríem tenir més temps per fer de Catalunya un lloc més evolucionat. Com succeeix als països normals.
06/10/2018

Més intervenció de la UE: no només per l’1-O

22/09/2018

Només cal fer-se feixista i corrupte

08/09/2018

Boye, l'única estratègia

26/08/2018

Ei, Llarena, no et pensis pas que t'oblidem

11/08/2018

Ara toca fer-ho bé

29/07/2018

El taxi a Barcelona

14/07/2018

Europa, apujar el nivell

30/06/2018

La «Catalunya borbònica de tots»

17/06/2018

​El perill es diu Pedro Sánchez i els catalans babaus

02/06/2018

Subornador sense mercat exterior

Participació