Opinió

Un Bàltic 2018

«Enfront Xina i Rússia, debilitar l’autoritarisme a través de l’exercici de l’auto-determinació és fonamental tant per avançar la causa nacional de Catalunya, com per assegurar la viabilitat d’Occident»

| 12/01/2018 a les 20:00h
Com més s’acosta la investidura de Carles Puigdemont, les forces unionistes (que no són només partits polítics, sinó també certs mitjans de comunicació, empreses que viuen del BOE, els grans bancs, etc) augmenten la pressió contra ell. Com sempre en aquestes ocasions, apel·len al ja conegut sentit del ridícul dels catalans per evitar que fem el què cal. Com sempre amanit d’alguna cita de Tarradellas, a qui van tractar de boig fins que va acceptar Joan Carles I i la restauració monàrquica promoguda pel franquisme.
 
El ridícul. Aquest és el fantasma del qual ens hem d’alliberar si volem sobreviure. D’aquesta tardor hem de aprendre que quan actuem amb mentalitat de guerrilla democràtica, ens en sortim. Quan intentem actuar amb el què alguns anomenen sentit d’Estat, però que vol dir a camp obert i amb les armes del rival, ens fan pols.
 
L’altre dia vaig assistir a un acte de commemoració dels 35 anys d’una resolució del Parlament Europeu a favor del dret a la independència dels països Bàltics. Era l’any 1983, i a la Europa política li va interessar promoure’ls per incentivar la caiguda de la URSS. Els bàltics van explicar històries duríssimes de repressió, de tortures, de presos polítics, de resistència armada i de no-violència, del que significa nàixer en un poble de gent deportada per motius polítics al mig de Sibèria. Va ser impressionant, la veu trencada encara 25 anys després d’haver assolit la llibertat. Ho tenien molt pitjor que nosaltres, però van resistir i se’n van sortir. Mai es van cansar de dir que el règim soviètic era il·legítim i il·legal.
 
El cas bàltic és interessant, perquè tant al 1919 com al 1991, dates de les seves declaracions d’independència, el món occidental estava interessat en debilitar Rússia. El principi de l’autodeterminació, recollit en els 14 punts de Wilson, va ser entès pels Estats Units i el món occidental com la seva millor arma per estendre la idea d’un món democràtic i comercialment obert i així debilitar els seus enemics geopolítics es diguessin Rússia, URSS o imperi Austro-hongarès.
 
La nostra conjuntura ha estat diferent. La victòria de Trump, el Brexit i el suposat auge de la influència russa han activat l’instint de conservació del sistema que ha generat una dinàmica de posar el fre a qualsevol altre canvi. Inclòs el nostre. Com sempre, els catalans hem intentat convèncer el món que tenim raó, i encara que hem convençut prou les opinions públiques encara tenim camp per córrer. Una de les claus de la tardor és que hi ha un sector de la població a qui va fer vergonya que els nostres principals aliats siguin Estats petits i nacions sense Estat. Un sentit del ridícul mal entès atiat per les forces unionistes.
 
Cal un canvi de perspectiva i revisitar Wilson. Avui, els rivals del bloc occidental per l’hegemonia mundial són Rússia i la Xina, dos Estats-continent amb desenes de nacions reprimides al seu interior que només es mantenen unides per la força de la violència. Democràcia i auto-determinació no conjugaran mai amb hegemonia per Rússia i la Xina. Estats Units en canvi, té una població prou homogènia i un sentiment nacional compartit i fort; encara que Washington hagués de donar més drets i un rol major als pobles originaris de Nord-Amèrica, això l’enfortiria encara més.
 
Així doncs, si volem ser útils al món occidental no podem seguir la teoria del cas aïllat. Allò de que Catalunya no té res a veure amb altres nacions a la cerca de més autonomia o la independència a la resta del món. Sí que hi té a veure, i molt. No vol dir que siguin còpies exactes, però no ens podem desentendre de casos com el de Còrsega, Escòcia o fins i tot el Tibet. El mateix val per les oposicions democràtiques siguin a  Hongria o Polònia, a Rússia o a Hong Kong. Enfront Xina i Rússia, debilitar l’autoritarisme a través de la democràcia i l’exercici de l’auto-determinació és fonamental per avançar la causa nacional de Catalunya, però també per assegurar la viabilitat d’Occident. Per a què ens entenguem, no hem de caure bé a Alemanya per a que ens doni suport, li hem de ser útils, i serem útils quan donar-nos suport a nosaltres serveixi per debilitar les autocràcies a Rússia i Xina i enfortir la posició de la UE dins el tauler mundial.
 
Fa falta que els Estats Units i la UE es prenguin seriosament a si mateixos i lluitin pels seus propis valors (cosa no garantida). Però el centenari de la fi de la primera guerra mundial i dels 14 punts de Wilson ens donen una oportunitat per a posar en valor l’autodeterminisme com a part integral d’allò que és Occident i d’allò que el fa millor a la resta. L’any 2018 és un bon any per recordar-li a tothom (i especialment als interessats) que si fos per la doctrina Rajoy, la meitat dels Estats de la UE ni tan sols existirien. Aprofitem-ho, resistim en les nostres reivindicacions com a poble, entronquem-les amb les necessitats democràtiques d’Occident i fem del 2018 un any Bàltic.

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

També us pot interessar

 

COMENTARIS

El nacionalisme és suïcida contra els megapaisos
Anònim, 12/01/2018 a les 20:41
+0
-0
O sigui que diu l'autor que el millor contra la hegemonia dels megapaisos es desintegrar Europa en tantes micronacions com els nacionalistes retrògrads vulguin per poder ser caps de ratolí en lloc de cues de lleó... a veure si així la Xina, Rússia o India fan el mateix i es suïciden seguin l'exemple europeu.

Com. Un. Llum.
El lideratge mundial d'EEUU va de caiguda
Anònim, 12/01/2018 a les 21:45
+0
-0
Els errors catastròfics d'aquests darrers 15 anys de guerres sense sentit i intervencions fallides a l'Orient Mitjà, l'han deixat molt tocat.

El mateix val pels seus socis mesells de la UE.

El món del futur, sortosament, ja no serà unipolar.
Catalunya ha de deixar de mirar Madrid i veure el mon
Nuria de Mexic, 13/01/2018 a les 03:58
+0
-0
Completament d´acord amb el sentit general de l´article. Insisteixo sempre, perque soc catalana de fora de Catalunya i he viscut a molts paisos (inclosos Croacia). La independencia ens la donará el consens internacional, mai ens la permetra ni ens la donará Espanya. Prou mirar Madrid, que diguin missa. Nosaltres hem de lluitar en el terreny internacional. Aquest es el nostre ámbit, i no pas quedar-nos dintre dintre d´Espanya, oi ? Hi ha Drets fonamentals i drets humans defensats per tribunals internacionals, hi ha pisos que volen el mateix que nosaltres, o ja han passat per el mateix (i molt mes dificil ¡¡¡) aquests son els nostre aliats
Parleu-ne
Anònim, 13/01/2018 a les 05:05
+0
-0
Plantejar-se aquestes qüestions és molt rellevant. Ara bé, cal que els polítics s'hi posin seriosament. Les idees aquí exposades ja es discuteixen a fons, entre els dos partits principals? Perquè si només es tracta de fer públiques les observacions personals, no en treurem gaire res. Sense pressa, d'acord, però que no es quedi en "el més calent a l'aigüera".
@anònim 21:45
Quin pais!, 13/01/2018 a les 10:21
+0
-0
AHAHAHAHAHA!!!! Que no serà unipolar, dius! Ai que em pixo...!

A veure, maco, el mon serà el que la potencia mundial vulgui que sigui. I aquesta potencia es diu Xina i ves si estaran d'humor per que els emprenyin un cop tinguin el poder que la decadència dels EUA (inevitable) deixarà vacant...
Reconocimiento internacional
Anònim, 13/01/2018 a les 11:17
+0
-0
Cataluña nunca tendrá un reconocimiento internacional si el resto de España no quiere. Francia nunca lo consentirá, por razones obvias.
El tiempo de las independencias ha pasado, nadie quiere otra Yugoslavia y Cataluña lo sería, ¿ o alguien cree que los más del 50% del censo que no son independentistas se iban a estar quietos?
Lo dijo Aznar: "antes se romperá Cataluña que España". Tabarnia ya está aquí y mucho me temo que ha venido para quedarse..
Pujol
Koniec, 13/01/2018 a les 11:47
+0
-0
Per tant, els 23 de governs de CiU es van quedar molt curts en la defensa del català arreu (es va lluitar poc), i de tenir un o més representants internacionals. Aquí un desastre, un tal Roca monàrquic i unionistes, i un tal Pujol autodescartat. El Puigdemont bé a Brussel·les,, però necessita molt més suport de pes, molts guardioles.
EEUU ja ha perdut el lideratge
Anònim, 13/01/2018 a les 13:20
+0
-0
O va en camí de fer-ho. També el moral. Ja ningú creurà més en ells des del moment en que ja és de domini públic que tant ells com els seus aliats del Golf Pèrsic (i altres "democràcies" occidentals) han estat alimentant islamistes per assolir els seus objectius espuris (com per exemple, a la falsa "guerra civil" de Síria).

Rússia i la Xina seran les noves potències emergents.
Catalunya i la governabilitat mundial
Anònim, 13/01/2018 a les 17:28
+0
-0
Ulster 2018
B. Runner, 13/01/2018 a les 18:19
+0
-0
Jo ho veig més com el Uslter.
La monarquia britànica va susprendre al seva autonomia 4 vegades i no va passar res. També va desplegar l'exercit moltes vegades i no va haver cap reacció internacional de cap tipus.
Això no serà ni la california d'europa, ni la dinamarca del sud.
Serà, de fet ja és, l'Úlster de mediterrani.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Autor
Aleix Sarri
Aleix Sarri i Camargo (1985) llicenciat en Biotecnologia i Màster en Relacions Internacionals, porto des de 2011 passant mitja vida a Brussel·les treballant com a assessor de l’eurodiputat del PDECat Ramon Tremosa al Parlament Europeu des de 2011. D’Europa ho segueixo tot el què puc, però estic especialitzat en governança de l’euro i política monetària i l’any 2014 vaig publicar el llibre La Unió Europea en perill (Pòrtic): una crònica de la crisi de l’euro i dels dos primers rescats de Grècia des d’una perspectiva catalana. A Twitter: @aleixsarri.
Oriol Junqueras, Carles Puigdemont i Jordi Turull, l'endemà de l'1-O. | Martí Albesa
Roger Tugas | 2 comentaris
01/01/1970
Els republicans temen que, si el TC anul·la el ple que ratifica el president a l'exili, no hi hagi marge per fer-ne un segon i això doni ales a Rajoy per allargar i endurir el 155 | Rovira, que reclama a JxCat que s'obri a negociar un candidat alternatiu, ha treballat l'estratègia a Estremera amb Junqueras
01/01/1970
L'home desconeix l'autor de l'atac, tem que l'incident es pugui repetir i ha denunciat els fets als Mossos
01/01/1970
Una "normalització" de la situació en els propers mesos comportaria un impacte "moderat" de les tensions polítiques
Alejandro Fernández | Adrià Costa
01/01/1970
El diputat del PP, un dels noms que figuren a les travesses per succeir Xavier García Albiol, assegura que "Catalunya està avui molt més dividida que Espanya" | "No em provoca plaer veure Junqueras a la presó, però es va burlar dels requeriments judicials que rebia", afirma el dirigent popular
01/01/1970
La decisió l'hauria d'executar la mesa, segons la fórmula que triés per repartir els representants a la cambra alta i designar qui capitanejaria les comissions | Les concessions s'unirien a gestos com el to conciliador de Torrent en el seu discurs o la ubicació de Catalunya en Comú-Podem a l'hemicicle
Santi Rodriguez, Xavier García Albiol, Mariano Rajoy, Andrea Levy i Dani Serrano, en un acte de campanya | PP
Roger Pi de Cabanyes | 12 comentaris
01/01/1970
«L’equip de Mariano Rajoy dona per fet que ERC i el PDECat ja estan assumint que no faran president Puigdemont»
Una imatge de la sèrie «Merlí» | TV3
Toni Vall | 9 comentaris
01/01/1970
«Empescar-se que el millor final possible és enviar el protagonista al sot sona a sopar de duro, francament, a mandra de pensar alguna cosa més elaborada»